I a sobre, molins
Era d’esperar que algun dia arribaria a Andorra la idea d’instal·lar aerogeneradors, molins de vent, com en diem comunament. Ahir s’informava d’un projecte impulsat per l’Associació d’Entitats del Sector de l’Energia, que consisteix a muntar molins de vent en tres alçades del país: a la Rabassa, a Pal i a Arcalís. Amb la notícia, unes quantes raons per beneir el projecte, la principal, que resulta car importar energia elèctrica, i també que produir-la amb el vent és més ecològic, sostenible, etcètera. Es posava l’exemple que els aerogeneradors que s’instal·larien a la Rabassa produirien l’energia que consumeix Aixirivall en un any, i que seria precisament Aixirivall qui se’n serviria. Entre altres coses, perquè portar-la lluny dels molins és car. Els molins de Pal i d’Arcalís servirien per a les instal·lacions de les estacions d’esquí, “amb un cost i un impacte ambiental raonable”, segons la notícia.
Ara que ja ho tenim presentat, hauria de començar un debat viu i dinàmic sobre aquests tres projectes, amb la finalitat d’obrar de manera intel·ligent i posant a la balança tots els pros i el contres que comporten els molins de vent. L’inconvenient principal és el que s’anomena impacte visual, el mal d’ulls de veure el carener d’una serra plantat de gira-sols gegants. I a l’alta muntanya això s’accentua molt més. La normativa andorrana sobre aquestes instal·lacions deu estar –ho desconec– a les beceroles. Però sí que hi ha el Patrimoni Mundial del Madriu, el parc de Comapedrosa, el de Sorteny, un futur parc internacional del Pirineu i tot un país de turisme de muntanya que ho condicionen. I si, més llestos encara, miréssim de no malgastar tanta llum? De treure, posem el cas, les fileres de fanals que cremen, tota la nit, carreteres costa amunt?
