Miguel Delibes va escriure pàgines imprescindibles per entendre el món del segle vint a Castella, potser també a la resta de terres de la península Ibèrica. Espanya conté paisatges amples i inacabables, com els erms i camps de sembrat dels altiplans de la meitat nord d’Espanya. En aquelles extensions, la mesura de l’home sempre es compara amb la dels altres components que l’envolten. Un home aquí i un arbre a cent metres i a una hora a tot el voltant només camps i sembrats que ara verdegen tendrals, o ermots caldejats a l’estiu i aquietats pel fred a l’hivern. Només alguna entalla per on baixen calmoses les aigües escasses, arruga el llençol estepari. Després hi ha les serralades que flanquegen i ja anem a espetegar a la mar. Però si voltem la pell de la península Ibèrica, trobarem paisatges més reduïts que ens recorden, perquè tenen el mateix aspecte i ús, les grans unitats geogràfiques. Per això la literatura de Miguel Delibes ens provoca sensacions de gust quan la llegim. Per aquesta raó d’escriure lligat a la terra i a la gent, segell d’autenticitat, i per escriure emprant els mots i les expressions seculars. Delibes fa servir “el castellano viejo”, i així enriqueix les pàgines que ofereix al lector. Sense aquests components: un espai concret, la gent d’aquell espai i el seu llenguatge i encara formes de ser, cap de les adaptacions cinematogràfiques dels seus llibres haurien estat possibles. “Echarren sacó de las alforjas un pan con queso y salchichas y una bota de vino. Bebió antes de empezar a comer levantando la cabeza, largamente, sin derramar una gota: –Hay que desatrancar el tubo– dijo justificándose.” Més que retrat o imaginació, Delibes ens presenta descripció en primer pla, gairebé ens mena agafats de la mà. Pararem vora els sembrats i farem un traguitxó a la salut de don Miguel!
Els pinsans, els pardals, les pastoretes, les cotxes fumades, volten en estols o soles per les eroles de places i carrers. La gran nevada els priva d’aliment i estan alerta als primers punts on es fon la neu. Encara nevant, es planten al mig de la carretera atrets per les miques de sal, que confonen amb granalla. Fan saltirons i picotegen sense gaire traça, com qui acaba d’estrenar un telèfon mòbil que li ha comprat la filla i fa els primers passos teclejant el codi PIN i resta de cerimonial mentre espera el sopar.
La neu tan bona i profitosa –fa més una bona nevada que una bona femada, ens recorda la dita– deixarà dos pams de saó i les fonts notaran més empenta i salut. Els sembrats agafaran nervi i els fruiters mostraran borrons i flors al sol i al vent. La neu serà aigua i quedarem sadollats. Que diferent ho tenen a l’Àfrica seca, que ni veuen caure la neu ni córrer l’aigua ni la poden fer rajar de l’aixeta. La que han de menester, la tenen lluny, i l’han d’anar a buscar. I la van a buscar a peu. I hi van les dones. Així ho podeu veure en una exposició de fotografies instal·lada fins al 28 de març al centre cívic del passeig, a la Seu, patrocinada per Caja Mediterráneo. És un recull del fotògraf Tomàs Abella, titulat Dones d’aigua, que com fades, porten la vida amb l’aigua que van a buscar. Milions de fades, milions de dones d’aigua africanes, cada dia durant 4 o 5 hores, la distància d’anar i tornar del riu més proper, porten gerres o albúrnies de plàstic carregades amb 30 litres d’aigua. Les nenes, de només 5 o 6 anys, porten la càrrega de 10 litres. Per minvar aquest patiment, Intermón Oxfam promou accions perquè tinguin aigua en condicions sense haver de caminar tant i així viure millor. Les mirades, els somriures, la joia de les dones d’aigua, ho diu tot.
L’Alexandra Grebennikova ja li ha dit coses, amb aplom, gràcia, estil i discurs. El Vicenç Mateu, amb pulcritud i fondària, i l’Hera Gutiérrez també. Un tal Giorgio Vasari, amb suposat pseudònim, li ha saltat a la jugular. Altres comentaris han fet dir a l’Ignasi de Planell: “No m’agrada el Greco. A mi, però, el que m’agrada de veritat és el Goya. El de la maduresa. El del somni de la raó produeix monstres, el de la sordesa, el de l’obscurantisme. Posaria la mà al foc que Giorgio Vasari hi està d’acord.” Tot això es deriva de l’article publicat per De Planell titulat Renaixement andorrà, en què parla de la Biennal de Venècia, dels artistes que hi aniran, de l’art i cultura andorrans, dels escriptors: “El que lliga quatre versos es pensa que és poeta, quan la majoria no passarien la segona ronda dels jocs florals d’un poble del Pallars. A més, acostumen a ser uns pedants.” Pel que fa a la branca escriptora, a mi no em fa res que l’apreciació de l’Ignasi sigui aquesta. Lligar versos, quatre, o cinc, o mil, escriure una columna o un missal, és un acte de fe, de creació i de virtut humana. A mi m’agrada de Goya La lechera de Burdeos i a altri li agradarà La Leocadia. Però sí que em dol que digui “que no poso la Teresa Colom al mateix sac”. No la posa al sac per ser dona?, rossa?, perquè és de la Seu? La resta de lletraferits, tots al foc? I em dol que parli de pintors i escultors andorrans com si fossin pàrvuls jugant amb plastilina. Fa quatre dies el Galobardes era homenatjat per la seva obra. La Rezvan Kani alena serenors enmig de tant soroll. El Sergi Mas es deixa la vista puntejant colors i figures que seran llegat històric de l’Andorra antiga i el record de la Carme Mas vola pel Cap del Carrer d’Andorra la Vella i la Carme Massana i la Judith Gaset enamoren. Això és art.
