Jordi Pasques

L’Alexandra Grebennikova ja li ha dit coses, amb aplom, gràcia, estil i discurs. El Vicenç Mateu, amb pulcritud i fondària, i l’Hera Gutiérrez també. Un tal Giorgio Vasari, amb suposat pseudònim, li ha saltat a la jugular. Altres comentaris han fet dir a l’Ignasi de Planell: “No m’agrada el Greco. A mi, però, el que m’agrada de veritat és el Goya. El de la maduresa. El del somni de la raó produeix monstres, el de la sordesa, el de l’obscurantisme. Posaria la mà al foc que Giorgio Vasari hi està d’acord.” Tot això es deriva de l’article publicat per De Planell titulat Renaixement andorrà, en què parla de la Biennal de Venècia, dels artistes que hi aniran, de l’art i cultura andorrans, dels escriptors: “El que lliga quatre versos es pensa que és poeta, quan la majoria no passarien la segona ronda dels jocs florals d’un poble del Pallars. A més, acostumen a ser uns pedants.” Pel que fa a la branca escriptora, a mi no em fa res que l’apreciació de l’Ignasi sigui aquesta. Lligar versos, quatre, o cinc, o mil, escriure una columna o un missal, és un acte de fe, de creació i de virtut humana. A mi m’agrada de Goya La lechera de Burdeos i a altri li agradarà La Leocadia. Però sí que em dol que digui “que no poso la Teresa Colom al mateix sac”. No la posa al sac per ser dona?, rossa?, perquè és de la Seu? La resta de lletraferits, tots al foc? I em dol que parli de pintors i escultors andorrans com si fossin pàrvuls jugant amb plastilina. Fa quatre dies el Galobardes era homenatjat per la seva obra. La Rezvan Kani alena serenors enmig de tant soroll. El Sergi Mas es deixa la vista puntejant colors i figures que seran llegat històric de l’Andorra antiga i el record de la Carme Mas vola pel Cap del Carrer d’Andorra la Vella i la Carme Massana i la Judith Gaset enamoren. Això és art.