Jordi Pasques

La natura és la gran mestra de totes les civilitzacions. Els homes la mirem des de fa milers i milers d’anys amb els ulls i les orelles atents a qualsevol moviment que produeixi. Des dels petitons granets d’arena avorats per les aigües dels rius i dels mars i oceans, fins a les llunyanes pampallugues de les estrelles escampades al nostre cel. Arreu del planeta Terra hi ha manifestacions que ens impressionen i ens estimulen el pensament, fent-nos progressar en els aprenentatges i en el saber viure. Així ha estat com les civilitzacions antigues avui desaparegudes, eren al seu dia un conjunt de pobles habituats a un entorn modelat per un clima i unes característiques geogràfiques molt concretes. En canviar l’embolcall natural, sigui per haver-lo doblegat i fet malbé amb la pròpia acció humana, sigui per catàstrofes produïdes de forma natural, la civilització, tota aquella gent, també va veure com les condicions de vida eren modificades fins arribar a desaparèixer del tot. Civilitzacions i les seves cultures associades, avui en dia només certificades per restes arqueològiques que ens fan pensar com i de quina manera, aquella gent, fa 2000 anys, fa 700 anys, va viure el seu final. Ho pensem capficant-nos en el nostre actual embolcall natural, assetjat per l’escalfament, per la fosa dels casquets polars, per l’erosió, suposicions aquestes que entren en la fórmula emprada pels investigadors que preveuen el futur de la societat industrial, depredadora com i amb la natura. I pensant en això i trencant-nos el cap, es desperta un bon dia un volcà a Islàndia i ens recorda quina és la nostra mida: la d’un granet de sorra sobre l’escorça de la Terra al grat de les forces internes i de l’atmosfera. Terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, huracans, follets de vent.
El volcà islandès Eyjafjallajökull es veu ben bé quan transcor­res pel sud d’Islàndia, des de la mateixa carretera que dóna el tomb a l’illa. El forma un massís alt i aplanat, coronat i faldejat per una glacera, a l’estil dels altres casquets glacials i igualment de formació volcànica d’Islàndia. Quan te’ls mires adormits, en calma, es produeix al cervell un moment d’incertesa, que dura encara no un parell de segons, com si el nostre cap tingués un instint ancestral de prevenció i ens advertís que el volcà pot despertar en qualsevol moment. Semblant a la sensació provocada pels efectes d’una altra erupció, la del volcà Krakatau del 26 d’agost del 1883, que tingué en la ment mossèn Cinto Verdaguer el dia 7 de setembre d’aquell mateix 1883. Just havia entrat a Andorra el dia 25 d’agost. Refet a casa Rossell d’Ordino de la llarga pujada a la Pica d’Estats i arribada al país pel port de Creussans, des del dia 30 es dedicava a fer excursions per conèixer les valls andorranes. Però, tal com deixà escrit, el dia 7, el darrer de l’estada, “la neu el va treure d’aquelles muntanyes” i va privar-lo de celebrar la diada de Meritxell, el dia 8, com fora d’esperar en ell. Com és que marxà, doncs? Vist ara el núvol de fum i cendres de l’Eyjafjallajökull ennegrint el cel de mig Europa, la hipòtesi que Verdaguer no es queda a Meritxell perquè es produeix un descens de temperatures i una nevada inesperada a causa del núvol del Krakatau, que s’elevà a 80 quilòmetres d’altura (el d’ara a 10 quilòmetres) i arribà a Londres el dia 11 de setembre del 1883, podria quedar validada. És una suposició que, cercant més dades d’aquell fenomen de cels grisos que durà tres mesos a tot el planeta, ens treurà de dubte sobre la marxa de Verdaguer d’Andorra la vigília de Meritxell del 1883.

Trobada internacional a Ordino d’entesos en turisme de munta-nya en el marc del VI Congrés Mundial de Turisme de Neu i Muntanya. A grans trets, s’hi han escoltat les mateixes línies d’actuació que fa anys ronden en els fòrums dedicats a pensar com s’han d’encarar les accions encaminades a promocionar un territori amb afluència turística consolidada. El cas d’Andorra, per exemple, que pot mostrar números de les darreres dècades amb milions de turistes atrets pel comerç i per les pistes d’esquí. El repte, en aquest cas es tracta més que mirar de trobar noves vies de captació de clients, de mantenir el corrent turístic i evitar que s’encamini cap a altres indrets amb turisme emergent. Que els que tenen Andorra com a lloc escollit de sempre, no tinguin la temptació de dirigir les seves sortides cap a altres destinacions turístiques que apareixen en països com alguns de l’Europa de l’Est, ja sigui perquè aquests poden oferir preus més baixos o per les instal·lacions, dotades amb els sistemes més moderns o adequats a noves tecnologies, o senzillament perquè a més de l’activitat principal turística –posem per cas l’esquí– poden oferir altres camps de lleure, històrics i culturals. De la capacitat d’Andor­ra d’atraure esquiadors, ningú no en té cap dubte. L’afluència està assegurada per la proximitat de les àrees metropolitanes de Barcelona, València i Madrid, la població esquiadora de les quals tria Andorra, entre altres destinacions del Pirineu, per la seva oferta paral·lela al motiu principal, l’esquí. Més pelut ho tenen a la Vall d’Aran o a la resta d’estacions, les aragoneses del Pirineu central que, a l’hora d’acabar la jornada no tenen ni el comerç, ni instal·lacions termals tan cèntriques i grans com Caldea, ni els allotjaments ben a tocar d’aquestes altres ofertes. Ara, això sol no vol dir turisme assegurat ni qualitat de turisme. Quan un destí turístic atrau molts usuaris, el operadors aprofiten per en­caminar-hi clients només moguts pel preu, als quals poc els importa on els porten si els surt barat i amb lleure assegurat. I així es troben àrees prou famoses i conegudes de turisme de platja, literalment assetjades per grups de jovent –el cas de Salou de fa quinze dies–, o el Lloret de fa uns anys, ara sembla que en fase de redreçament. A ningú no li agrada compartir un hotel amb crits i gatzara cada nit, amb carrers i platges convertides en un enrenou continuat.
En el cas del turisme de muntanya, és més difícil que es produeixin fets com els de la costa, per la senzilla raó que el fred fa que es tanquin en locals. Però això no treu que passin casos ben depriments, com el dels dos turistes morts de fred aquest hivern al Pas de la Casa per la seva ronda nocturna amb més alcohol que seny al cos. I encara hauríem de matisar una mica aquests successos. Parlem de turisme de muntanya i potser hauríem de dir turisme de neu, d’hivern. Les colles de jovent arribats d’Anglaterra, tant esquiarien aquí com a qualsevol altra pista, sempre que a la nit poguessin trobar locals d’oci assequibles. Per aquest camí, el turisme perd qualitat i acaba en una roda només alimentada per aquest fragment, minoritari però molt sorollós, de turisme insensible amb el lloc on passa uns dies de vacances. Per això és tan important saber pensar quins són els punts forts i poder-los vendre. Una destinació turística consolidada, com ara Andorra, ja és un país de turisme. No cal inventar res per fer un país de turisme. El gran repte, la necessitat imperiosa, és fer el turisme del país, ser intel·ligents perquè l’oferta importi com més gent millor, sense dependre només de l’esquí. I ara per ara l’oferta cultural –passen el anys i el museu nacional no es veu enlloc– va a mig gas, quan podria tenir encara molts més usuaris. I el turisme de muntanya autèntic, el de l’excursionisme al Pirineu, que als Alps es diu alpinisme i aquí ningú gosa anomenar pirineisme, quan té bona part, encara que de dimensions més modestes, de les potencialitats dels Alps, va a una marxa lenta i amb una mena de timidesa, quan per les característiques del país podria ser un destí tant o més bo per a la pràctica del pirineisme com de l’esquí. Tornem-ho a dir: el país turístic ja el tenim, el que cal és fer el turisme, tenir la visió de quin turisme es vol, específic i fidel. Que li quedin ganes de tornar i que torni i porti més gent.

Ben entrat el 2010, es comencen a veure els primers moviments de celebració del mil·lenari del bisbe Ermengol d’Urgell, més conegut per Sant Ermengol. L’acte del proper diumenge, que se celebrarà a Ivorra (Segarra), serà com un tret de sortida de la resta d’esdeveniments que es portaran a terme a la Seu i a altres indrets del bisbat d’Urgell. A Ivorra, tot i ser bisbat de Solsona, la figura de Sant Ermengol hi té una rellevància històrica pariona a la que va tenir a la Seu. I,curiosament, tal com va succeir el 18 de novembre del 1010, poc temps després de nomenar-lo bisbe (el seu antecessor i oncle, el bisbe Sal·la, havia mort aquella tardor a Gelida) en què el va instituir la canònica de la catedral de Santa Maria d’Urgell, ja des del començament del seu pontificat va desplegar accions de redreçament espiritual (canònica) i de país (recuperació cap al sud de la línia de frontera amb al-Andalus), amb la reconquesta de Guissona. Va ser en una de les inicials baixades cap als entorns de Guissona, aquell final del 1010, quan a Ivorra va tenir lloc el conegut miracle de Sant Dubte. La història conta que, celebrant la missa, Bernat Oliver, rector de la parròquia de Sant Maria d’Ivorra, en el moment de la consagració va dubtar del ritual de l’eucaristia i en aquell mateix moment el vi del calze es va transformar en sang que brolla com una font i es va escampar per l’altar. Avisat el bisbe Ermengol, va anar a Ivorra i va recollir el calze i les tovalles tacades. L’any següent, va anar a Roma, junt amb el bisbe Oliba de Vic i el papa Sergi IV, mitjançant una butlla, va certificar el miracle. De retorn, el bisbe Ermengol, va portar relíquies que es guarden a Ivorra i va fundar la primera confraria del seu nom. Diumenge vinent, a les sis de la tarda, al santuari de Sant Dubte d’Ivorra, un acte religiós, amb els pastors de l’església catalana, commemorarà aquest fet. Tot­hom hi és convidat.

L’aixeta s’ha obert en sentit contrari. Els diners que pujaven durant anys des d’Espanya, ara baixen. Si són la punta de l’iceberg o només necessitats puntuals en el context de mancament financer, només ho poden saber les banques. A la duana espanyola dia sí i dia també enxampen unes quantes desenes de mils d’euros a ciutadans espanyols que provenen d’Andorra. Diners que algun dia hi van arribar. Recordo el cas d’un comerciant de l’Alt Urgell que, m’explicava ell, feia l’excursió quinzenal a Andorra amb una gorra al cap. Passava la duana sense cap ostentació i es dirigia a una entitat bancària. Abans de baixar del cotxe, es treia la gorra i d’un doble fons, sortien els bitllets, que podien arribar a sumar un milió de pessetes. Fet l’ingrés, girava cua i tan campant cap avall una altra vegada, amb la gor­ra al cap, és clar. Ara el trànsit cap avall, a petita escala, és un degoteig. El trànsit major, fa un parell d’anys que rutlla. Mentrestant, el Principat ha d’afrontar un trist anar passant amb el pressupost sense aprovar. La Seguretat Social té el rebost més buit que ple i el comerç passa més gana que son. El Consell General celebra sessions on l’interès general sembla avorat per unes curtes de vista posicions particulars de cada grup polític. Al voltant d’Andorra es mouen diners de cooperació europea que ni els comuns ni el mateix govern poden tastar. Això sí, poden participar en dits projectes interregionals, també hi poden aportar diners, però en territori andorrà no s’hi poden invertir dites ajudes europees. Amb tot, aquest panorama, s’agrairia un discurs polític i institucional que reclamés i promogués, pel bé futur del país, l’ingrés a la Unió Europea de cap, amb tots els drets i obligacions i particularitats andorranes que es pactin.