De dret cap a Europa
L’aixeta s’ha obert en sentit contrari. Els diners que pujaven durant anys des d’Espanya, ara baixen. Si són la punta de l’iceberg o només necessitats puntuals en el context de mancament financer, només ho poden saber les banques. A la duana espanyola dia sí i dia també enxampen unes quantes desenes de mils d’euros a ciutadans espanyols que provenen d’Andorra. Diners que algun dia hi van arribar. Recordo el cas d’un comerciant de l’Alt Urgell que, m’explicava ell, feia l’excursió quinzenal a Andorra amb una gorra al cap. Passava la duana sense cap ostentació i es dirigia a una entitat bancària. Abans de baixar del cotxe, es treia la gorra i d’un doble fons, sortien els bitllets, que podien arribar a sumar un milió de pessetes. Fet l’ingrés, girava cua i tan campant cap avall una altra vegada, amb la gorra al cap, és clar. Ara el trànsit cap avall, a petita escala, és un degoteig. El trànsit major, fa un parell d’anys que rutlla. Mentrestant, el Principat ha d’afrontar un trist anar passant amb el pressupost sense aprovar. La Seguretat Social té el rebost més buit que ple i el comerç passa més gana que son. El Consell General celebra sessions on l’interès general sembla avorat per unes curtes de vista posicions particulars de cada grup polític. Al voltant d’Andorra es mouen diners de cooperació europea que ni els comuns ni el mateix govern poden tastar. Això sí, poden participar en dits projectes interregionals, també hi poden aportar diners, però en territori andorrà no s’hi poden invertir dites ajudes europees. Amb tot, aquest panorama, s’agrairia un discurs polític i institucional que reclamés i promogués, pel bé futur del país, l’ingrés a la Unió Europea de cap, amb tots els drets i obligacions i particularitats andorranes que es pactin.
