D’Islàndia a Meritxell
La natura és la gran mestra de totes les civilitzacions. Els homes la mirem des de fa milers i milers d’anys amb els ulls i les orelles atents a qualsevol moviment que produeixi. Des dels petitons granets d’arena avorats per les aigües dels rius i dels mars i oceans, fins a les llunyanes pampallugues de les estrelles escampades al nostre cel. Arreu del planeta Terra hi ha manifestacions que ens impressionen i ens estimulen el pensament, fent-nos progressar en els aprenentatges i en el saber viure. Així ha estat com les civilitzacions antigues avui desaparegudes, eren al seu dia un conjunt de pobles habituats a un entorn modelat per un clima i unes característiques geogràfiques molt concretes. En canviar l’embolcall natural, sigui per haver-lo doblegat i fet malbé amb la pròpia acció humana, sigui per catàstrofes produïdes de forma natural, la civilització, tota aquella gent, també va veure com les condicions de vida eren modificades fins arribar a desaparèixer del tot. Civilitzacions i les seves cultures associades, avui en dia només certificades per restes arqueològiques que ens fan pensar com i de quina manera, aquella gent, fa 2000 anys, fa 700 anys, va viure el seu final. Ho pensem capficant-nos en el nostre actual embolcall natural, assetjat per l’escalfament, per la fosa dels casquets polars, per l’erosió, suposicions aquestes que entren en la fórmula emprada pels investigadors que preveuen el futur de la societat industrial, depredadora com i amb la natura. I pensant en això i trencant-nos el cap, es desperta un bon dia un volcà a Islàndia i ens recorda quina és la nostra mida: la d’un granet de sorra sobre l’escorça de la Terra al grat de les forces internes i de l’atmosfera. Terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, huracans, follets de vent.
El volcà islandès Eyjafjallajökull es veu ben bé quan transcorres pel sud d’Islàndia, des de la mateixa carretera que dóna el tomb a l’illa. El forma un massís alt i aplanat, coronat i faldejat per una glacera, a l’estil dels altres casquets glacials i igualment de formació volcànica d’Islàndia. Quan te’ls mires adormits, en calma, es produeix al cervell un moment d’incertesa, que dura encara no un parell de segons, com si el nostre cap tingués un instint ancestral de prevenció i ens advertís que el volcà pot despertar en qualsevol moment. Semblant a la sensació provocada pels efectes d’una altra erupció, la del volcà Krakatau del 26 d’agost del 1883, que tingué en la ment mossèn Cinto Verdaguer el dia 7 de setembre d’aquell mateix 1883. Just havia entrat a Andorra el dia 25 d’agost. Refet a casa Rossell d’Ordino de la llarga pujada a la Pica d’Estats i arribada al país pel port de Creussans, des del dia 30 es dedicava a fer excursions per conèixer les valls andorranes. Però, tal com deixà escrit, el dia 7, el darrer de l’estada, “la neu el va treure d’aquelles muntanyes” i va privar-lo de celebrar la diada de Meritxell, el dia 8, com fora d’esperar en ell. Com és que marxà, doncs? Vist ara el núvol de fum i cendres de l’Eyjafjallajökull ennegrint el cel de mig Europa, la hipòtesi que Verdaguer no es queda a Meritxell perquè es produeix un descens de temperatures i una nevada inesperada a causa del núvol del Krakatau, que s’elevà a 80 quilòmetres d’altura (el d’ara a 10 quilòmetres) i arribà a Londres el dia 11 de setembre del 1883, podria quedar validada. És una suposició que, cercant més dades d’aquell fenomen de cels grisos que durà tres mesos a tot el planeta, ens treurà de dubte sobre la marxa de Verdaguer d’Andorra la vigília de Meritxell del 1883.
