Jordi Pasques

L’article El tren París-Andorra, publicat per l’Antoni Pol dissabte passat al Diari d’Andorra, ha tingut un parell de comentaris escrits de caire diferent. Un d’adhesió i un altre de rebuig a la idea proposada per Pol de construir un túnel ferroviari entre Soldeu i l’Ospitalet. L’arquitecte de Canillo ho justifica com a element de connexió amb la línia de Barcelona a París, passant per Puigcerdà i amb aquest enllaç proposat amb Andorra. Pol, que ens té acostumats a escoltar-lo i llegir-lo parlant de túnels cap a la Cerdanya i túnels cap a França, aporta motius d’estratègia turística encaminats a Europa, vist que les previsions de la banda sud, Espanya i Catalunya, no van més enllà en els plans estratègics, de dir que les línies de la Pobla de Segur a la Seu no semblen viables i que entre Puigcerdà i la Seu, passa el mateix. Això, a 25 anys vista.
El discurs de l’Antoni Pol va bé perquè crea debat, i per això em permetrà que li faci una observació: pel fet de no veure arribar el tren del sud, per quins set sous l’hem de voler cap al nord quan ja hi és? Ja hi és. D’Andorra a l’Ospitalet és un pas per carretera. Una inversió com la proposada, d’un túnel de 12 quilòmetres, diu el Pol una “distància curta” i a mi em sembla molt llarga i molt cara de foradar i de mantenir, Andorra no se la pot permetre. La massa crítica Andorra-París, pesa tan poc i queda tan desequilibrada pel costat andorrà, que cap estudi de futur la posaria sobre la taula. I no valen els raonaments que també hem parlat i escoltat amb i de l’Antoni Pol manta vegada, que el Pirineu és un tot on Andorra hi pesa molt. Andorra pesa un quilo i Barcelona una tona i Madrid dues tones i París deu tones. Fer-nos il·lusions de polaritat, de pols d’atracció, no ens ha de fer volar coloms, al contrari, ens ha de fer tocar de peus a terra. I encara que el cap projecti somnis amb el tren, que sembla, no vol dir que ho sigui, el mitjà de transport més modern i eficaç, no podem deixar de ser conscients del que representa construir túnel i vies i el seu funcionament. Entre París i Londres, dos pols forts de fa segles, l’Eurostar és deficitari per totes bandes.
És indubtable que el tren ha ajudat a teixir vies d’intercanvi comercial arreu d’on ha estat implantat. Des de la costa est dels Estats Units va contribuir a la colonització de l’oest, més ràpidament del que ho havien fet les pioneres caravanes de carros. I en la història europea hi ha projectes realitzats, com el Transsiberià, amb fets associats dignes de ser comptats i estudiats, ja que van esdevenir –molt abans de sentir parlar de globalització– lluny o fora dels àmbits d’acció que els materialitzaren. Un exemple curiós és la inversió dels diners de la venda de les mines de sal de Cardona feta per Emili Viader al Transsiberià, episodi que trobareu explicat al llibre L’enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana, d’Andreu Galera Pedrosa, editat per Pagès de Lleida l’any 2009. Un Emili Viader que ja havia proposat una línia de tren entre Barcelona i la Seu passant per Cardona. Un altre fet curiós, lligat al tren, és el descobriment dels jaciments paleolítics de la serra d’Atapuerca, per pura casualitat i en aquest cas per l’afany del projectista, que va fer fer una marrada de més d’un quilòmetre, en forma de corba, per tal de poder explotar la pedra calcària i permetre més guanys al constructor i així, va anar a fer passar el tren miner que portava carbó de la serra de la Demanda cap als alts forns del nord de Castella i Bilbao, per una trinxera excavada a la roca viva i es va començar a trobar les restes de fauna i d’homínids. Aquests fets, sense la construcció de vies de tren, no haurien tingut lloc i la paleontologia i arqueologia no haurien tingut un camp d’exploració extraordinari com el d’Atapuerca.
Tornant al nostre tren, Andorra forma part d’Europa i el sosteniment del model econòmic malgastador d’energia ha passat a la història. Haurem de moderar el consum de petroli i dels derivats que fan funcionar cotxes i camions. I haurem de moderar el consum d’energia elèctrica, amb la qual funcionen la major part dels trens. Que també mengen, no són pas els trens la panacea. I en mengen molta d’energia, com el cas de l’AVE. Haurem de moderar, no cal dir-ho, els vols en avió, que potser quedaran reduïts als intercontinentals i prou. I encara fem aeroports de joguina a Alguaire i a la Seu, destinats a morir de gana. Així que per tocar de peus a terra, Andorra ha de mirar endins, ha d’endreçar la casa, per sobre de tot. El progrés es mesura a pams, no en quilòmetres, Andorra s’ha d’assemblar més a Alemanya que a Barcelona. Ha de tenir més botiga que aparador. És més important què troba el turista a Andorra, bo, bonic i barat –fórmula sagrada–, que la manera d’arribar-hi. Amb els traçats de les actuals vies de comunicació, millorats i mantinguts, n’hi ha prou i de sobres.

Amics de la Rabassa, Grup Rocafort, ADN i Apapma comencen una recollida de firmes encaminada a presentar al comú de Sant Julià de Lòria una proposta de protecció legal de la Rabassa, Conangle, Calm de Claror, Calm Ramonet i Port Negre. L’acció sorgeix de la preocupació que tenen davant el projecte de parc d’animals a la Rabassa, en el marc de Naturlàndia. El projecte de parc d’animals el veuen fora de temps i negatiu per a l’entorn i demanen la figura legal de protecció per a tota la muntanya del terme de Sant Julià de Lòria, fins a tocar amb l’espai ja protegit de Madriu-Perafita-Claror. De fet, contemplar les parts culminants acarades migdia, que donen aigües a la Valira i al Segre, té tant sentit com la protecció de les que donen les aigües al Madriu. La qualitat del paisatge dels Calms Ramonet i de Claror, són riquesa i patrimoni natural, sense el qual els actius turístics de la parròquia de Sant Julià quedarien coixos. Per què no decidir-se doncs, per a la seva protecció de forma oficial?
La posició del comú lauredià, davant de l’inici de la recollida de firmes, ha estat declinar fer valoracions, en tractar-se “d’una iniciativa de caràcter civil”, i tal dirà farà l’any. El comú de Sant Julià podria estar content i molt content de tenir entre els seus parroquians i a la resta d’Andorra, ciutadans, civilitat –que d’aquí ve civi– amb el neguit de voler una parròquia viva i on es pugui viure d’acord amb els temps presents. La proposta de les entitats incideix en el futur de l’activitat econòmica de la parròquia, ja que valora un patrimoni natural que és la millor garantia de cara al futur del turisme al Pirineu. Comencem a girar full en entendre els parcs temàtics com la millor manera de dinamitzar el teixit econòmic. En aquest camp, els parcs d’animals tanquen un darrere l’altre. Penseu en el de Sobrestany, a l’Empordà, si algú havia vist en quines condicions pèssimes estava. Amb el benentès que els parcs amb animals posats en llocs on, per les característiques de vegetació i de configuració del terreny han de recrear els ambients, són poc o gens atractius, a més de representar un malestar als propis animals. Només parcs amb unes condicions molt favorables i amb una superfície de moltes i moltes hectàrees, es poden permetre el manteniment i unes condicions d’estada dels animals i de visita favorables. Però no es troben a tot arreu espais com Sigean, o el mateix dels Angles. Un parc animal no és un tancat amb tancats a dins. Ha de ser un espai bo per als animals i bo per als visitants, si no l’estada es converteix en una presó per als animals, i la visita en un suplici i un malestar per als visitants.
Un parc d’animals a la Rabassa, on tot són pins, no té cap sentit. Com a atracció, millor el Tobotronc, que almenys proporciona una activitat. Però tot i així, el concepte de turisme de muntanya que Sant Julià pot explotar, pot encarrilar, ha de passar necessàriament pel senderisme i l’esquí de fons. Suposo que ja ningú té al cap l’aeroport a la Rabassa, tal com van les coses en matèria d’aeroports. I que ningú pensa que a la Rabassa el camp de tir té cap sentit. És a dir, si s’hagués de fer ara, el camp de tir de la Rabassa no es faria pas i cap govern no faria un estudi per valorar-hi la construcció d’un aeroport. En canvi, mirar de recuperar tots els camins vells que pugen a la muntanya, senyalitzar-los, establir un servei de taxis que et vindrien a buscar a Bescaran, o a Estamariu, o a Martinet, o a Grau Roig, o a Escaldes, o a Andorra, mirar de tenir allotjaments d’estil refugi o apartaments de lloguer, com fan als Alps, on la gent va a caminar, a respirar, a veure país. I excursions amb berenar inclòs per veure la posta de sol. O per explicar les valls andorranes, el Pirineu i el Prepirineu des del Port Negre. I aprofitar la propaganda de patrimoni de la humanitat del Madriu, perquè des de Sant Julià ja s’hi encarrili gent pel Port Negre, que és una manera més airosa i esplendorosa de visitar la vall.
Tant de bo que el comú de Sant Julià escolti qui se li adreça amb propostes encaminades a un millor futur per a la parròquia. Tant si fan referència al túnel de Rocafort com a la Rabassa. Això demostra que la societat batega i té força per sentir-se’n, per formar-ne part. La cultura del diàleg i de l’intercanvi de parers, de discutir la jugada, de posar damunt la taula idees per valorar-les, és la millor manera de fer créixer materialment i culturalment una societat. Girar-s’hi d’esquena és com abandonar, com ignorar i no estimar allò que és té.

No sé qui ho va dir i no aniré a l’enciclopèdia universal dels bons homes per posar-li l’autoria, però posem el cas que ho podria haver dit don Manuel Herrero y Rodríguez de Miñón o en Ferran Goya Rodríguez de Castro. Dic en Goya perquè deu ser la persona amb més tirada a fer servir cites en els seus articles a la premsa diària i ara m’ha vingut al cap. La frase famosa tots l’hem sentit alguna vegada i és senzilla i entenedora: “La dona del Cèsar, a més de ser-ho, ha de semblar que ho és.” Ho podem aplicar a la resta del món i a totes les persones que es mostrin públicament, polítics inclosos. Des del conseller més novell entrat en política fins al més bregat cap de Govern, han de semblar allò que són. Aquests dies ho podem aplicar al comportament públic que va tenir el cap de Govern, Jaume Bartumeu, en una roda de premsa a preguntes del redactor del Diari Gabriel Pérez. Fragment que podeu sentir a la pàgina digital del Diari d’Andorra. El periodista fa una pregunta al cap de Govern i aquest li diu, a seques, que ja l’hauria de saber. Pérez l’hi torna a preguntar i el cap de Govern accentua el seu to aspre. El redactor li diu que fa la seva feina i el cap de Govern li respon que ell també i que (el periodista) no el condicionarà. Segueix el fragment amb el mateix to que provoca mal d’orelles.
No és el primer cop que el cap de Govern, Jaume Bartumeu, reacciona d’aquesta manera, tosca i aspra. Diuen els que el coneixen bé –i hi ha una llarga tirallonga d’exemples amb els fets i els llocs– que sempre ha estat així. “Que no ho saps com és el Jaume?” o “És la seva manera de ser”, és la resposta a qui es pregunta com és que davant de les càmeres, de cara al públic, es comporta així quan surt com a cap de Govern. Sí, és clar, la manera de ser personal deu costar de dissimular quan es tracta de ser i fer de cap de Govern, però no és excusa per gastar cara de pomes agres la majoria de les vegades. El poble, els espectadors, els administrats, els governats, la gent que escolta la ràdio des de casa o mira la televisió andorrana o llegeix els diaris no ha d’aguantar un comportament poc elegant del cap de Govern, ni quan és entrevistat ni quan és en seu parlamentària. I si a més de posat emprenyat sorgeixen paraules i expressions poc afortunades, la imatge projectada encara és més grisa.
Altres polítics també tenen aquests comportaments o contesten d’una manera que et fa sentir vergonya aliena. I en trobem a tots els partits, encara que potser no a les primeres files. Recordo de la campanya electoral de l’any passat a les eleccions al Consell General, una entrevista a un candidat territorial per Andorra la Vella, també del PS, per cert. L’entrevista era la que el Diari fa el mateix dia als candidats dels diferents partits d’una mateixa parròquia. I quina va ser la sorpresa en veure que, a partir d’una pregunta, la resta de respostes, gairebé totes, eren: “No contesto.” Fins i tot una resposta vas ser: “No he vingut a fer un examen.” Quan veus això, aleshores se’t fonen els ploms i et sents ciutadà ximple, ciutadà tractat com un carallot. Imagineu una conversa privada amb algú que et diu: “No contesto, no m’examinis.” Oi que giraríeu cua? Doncs amb més raó quan algú, per més caràcter personal sec i tancat que tingui, per més: “Que no ho saps com és?”, per més “És la seva manera de ser”, quan es presenta a un càrrec públic, quan surt a la plaça comuna a participar en el govern del país, ha de ser curós amb la manera de ser, amb la imatge, amb allò que diu i com ho diu. És norma entesa així als països democràtics, als països educats en el respecte i el diàleg, no en la batalla campal de la canalla al pati d’estudi.
El cap de Govern segur que rep, a través dels seus més estrets col·laboradors i col·laboradores, comentaris que arriben de ciutadans del carrer, que li diuen que no posi sempre aquella cara de crucificat, que de tant en tant tingui alguna rialla, que miri de respondre amb més elegància. Tots sabem, perquè són coses convingudes per tothom, que en cada escenari de la nostra vida diària hi cap un llenguatge, una manera de ser, més directa, més íntima, més seriosa, però sempre amb la dosi de bonhomia i d’educació, d’humanitat. No hauria estat millor, en la roda de premsa, que el cap de Govern, a les preguntes del periodista del Diari hagués dit: “Això no toca”, amb tota la naturalitat del món, i no reaccionar a una pregunta com si et posessin l’espasa al coll, com a l’edat mitjana? A veure si els assessors i assessores d’imatge hi poden fer res. En les enquestes normalitzades fetes a països europeus, la pregunta: “Quin grau de simpatia li mereix el líder en qüestió?”, acostuma a anar de bracet amb la realitat. A l’Andorra actual, amb una fotografia oficial penjada entre els dos coprínceps, no n’hi ha prou per “ser i semblar” com diu la cita. Més aviat encara ho distorsiona més.

Em perdonareu si poso al títol una paraula tan poc entenedora i de mal pronunciar com atzucac. Ho faig per simpatia amb l’Antoni Morell, que dimarts mestrejava des de la tribuna d’aquesta pàgina sobre l’endormiscada virtut dels polítics, distrets en la forma i allunyats de contingut. L’Antoni Morell s’interrogava si Andorra és un atzucac i ell mateix, prou savi i viu, responia: “Hauria de pensar que no.” Aquesta paraula l’Antoni Morell la referia en l’article del Vicenç Mateu Lletanies per Sant Jordi, que a la vegada Mateu la prenia del pròleg de Salvador Espriu fet al llibre del Morell, Set lletanies de mort. Espriu, l’any 1983, escrivia: “Antoni Morell ens crida, des del seu llibre, que el seu país, i el nostre, i la ter­ra sencera, tots nosaltres, hem arribat al fons d’un atzucac.” Espriu, que moriria dos anys després –enguany en fa 25 de la seva mort– tenia precisament la mort a l’altar literari i l’emprava sovint en els escrits per poder exposar després el contrast de l’esperança, l’estima. I feia servir atzucac, expressió del joc d’escacs que vindria a significar com un estat de les coses en què qualsevol canvi o moviment les empitjora. Hauria pogut fer servir aclofats, o esgarriats, o enfangats, o lluny d’osques i l’hauríem entès millor. De totes maneres, si la pràctica política andorrana està enfangada o empantanegada –realitat diríem que comprovable– o és un atzucac, que els polítics facin per sortir del fang i caminar pel vial segur, el transitat de sempre. Per trobar-lo, s’apleguin tots un bon diumenge assolellat de maig al coll d’Ordino, tots, cònsols majors i menors, Sindicatura, consellers generals, cap de Govern, ministres, i facin un dinar de germanor. Una bona amanida de xicoies, truita de carreroles, corder a la brasa i pa amb vi i sucre. I a arrear.