Xicoies contra atzucacs
Em perdonareu si poso al títol una paraula tan poc entenedora i de mal pronunciar com atzucac. Ho faig per simpatia amb l’Antoni Morell, que dimarts mestrejava des de la tribuna d’aquesta pàgina sobre l’endormiscada virtut dels polítics, distrets en la forma i allunyats de contingut. L’Antoni Morell s’interrogava si Andorra és un atzucac i ell mateix, prou savi i viu, responia: “Hauria de pensar que no.” Aquesta paraula l’Antoni Morell la referia en l’article del Vicenç Mateu Lletanies per Sant Jordi, que a la vegada Mateu la prenia del pròleg de Salvador Espriu fet al llibre del Morell, Set lletanies de mort. Espriu, l’any 1983, escrivia: “Antoni Morell ens crida, des del seu llibre, que el seu país, i el nostre, i la terra sencera, tots nosaltres, hem arribat al fons d’un atzucac.” Espriu, que moriria dos anys després –enguany en fa 25 de la seva mort– tenia precisament la mort a l’altar literari i l’emprava sovint en els escrits per poder exposar després el contrast de l’esperança, l’estima. I feia servir atzucac, expressió del joc d’escacs que vindria a significar com un estat de les coses en què qualsevol canvi o moviment les empitjora. Hauria pogut fer servir aclofats, o esgarriats, o enfangats, o lluny d’osques i l’hauríem entès millor. De totes maneres, si la pràctica política andorrana està enfangada o empantanegada –realitat diríem que comprovable– o és un atzucac, que els polítics facin per sortir del fang i caminar pel vial segur, el transitat de sempre. Per trobar-lo, s’apleguin tots un bon diumenge assolellat de maig al coll d’Ordino, tots, cònsols majors i menors, Sindicatura, consellers generals, cap de Govern, ministres, i facin un dinar de germanor. Una bona amanida de xicoies, truita de carreroles, corder a la brasa i pa amb vi i sucre. I a arrear.
