“Això no toca” seria més elegant
No sé qui ho va dir i no aniré a l’enciclopèdia universal dels bons homes per posar-li l’autoria, però posem el cas que ho podria haver dit don Manuel Herrero y Rodríguez de Miñón o en Ferran Goya Rodríguez de Castro. Dic en Goya perquè deu ser la persona amb més tirada a fer servir cites en els seus articles a la premsa diària i ara m’ha vingut al cap. La frase famosa tots l’hem sentit alguna vegada i és senzilla i entenedora: “La dona del Cèsar, a més de ser-ho, ha de semblar que ho és.” Ho podem aplicar a la resta del món i a totes les persones que es mostrin públicament, polítics inclosos. Des del conseller més novell entrat en política fins al més bregat cap de Govern, han de semblar allò que són. Aquests dies ho podem aplicar al comportament públic que va tenir el cap de Govern, Jaume Bartumeu, en una roda de premsa a preguntes del redactor del Diari Gabriel Pérez. Fragment que podeu sentir a la pàgina digital del Diari d’Andorra. El periodista fa una pregunta al cap de Govern i aquest li diu, a seques, que ja l’hauria de saber. Pérez l’hi torna a preguntar i el cap de Govern accentua el seu to aspre. El redactor li diu que fa la seva feina i el cap de Govern li respon que ell també i que (el periodista) no el condicionarà. Segueix el fragment amb el mateix to que provoca mal d’orelles.
No és el primer cop que el cap de Govern, Jaume Bartumeu, reacciona d’aquesta manera, tosca i aspra. Diuen els que el coneixen bé –i hi ha una llarga tirallonga d’exemples amb els fets i els llocs– que sempre ha estat així. “Que no ho saps com és el Jaume?” o “És la seva manera de ser”, és la resposta a qui es pregunta com és que davant de les càmeres, de cara al públic, es comporta així quan surt com a cap de Govern. Sí, és clar, la manera de ser personal deu costar de dissimular quan es tracta de ser i fer de cap de Govern, però no és excusa per gastar cara de pomes agres la majoria de les vegades. El poble, els espectadors, els administrats, els governats, la gent que escolta la ràdio des de casa o mira la televisió andorrana o llegeix els diaris no ha d’aguantar un comportament poc elegant del cap de Govern, ni quan és entrevistat ni quan és en seu parlamentària. I si a més de posat emprenyat sorgeixen paraules i expressions poc afortunades, la imatge projectada encara és més grisa.
Altres polítics també tenen aquests comportaments o contesten d’una manera que et fa sentir vergonya aliena. I en trobem a tots els partits, encara que potser no a les primeres files. Recordo de la campanya electoral de l’any passat a les eleccions al Consell General, una entrevista a un candidat territorial per Andorra la Vella, també del PS, per cert. L’entrevista era la que el Diari fa el mateix dia als candidats dels diferents partits d’una mateixa parròquia. I quina va ser la sorpresa en veure que, a partir d’una pregunta, la resta de respostes, gairebé totes, eren: “No contesto.” Fins i tot una resposta vas ser: “No he vingut a fer un examen.” Quan veus això, aleshores se’t fonen els ploms i et sents ciutadà ximple, ciutadà tractat com un carallot. Imagineu una conversa privada amb algú que et diu: “No contesto, no m’examinis.” Oi que giraríeu cua? Doncs amb més raó quan algú, per més caràcter personal sec i tancat que tingui, per més: “Que no ho saps com és?”, per més “És la seva manera de ser”, quan es presenta a un càrrec públic, quan surt a la plaça comuna a participar en el govern del país, ha de ser curós amb la manera de ser, amb la imatge, amb allò que diu i com ho diu. És norma entesa així als països democràtics, als països educats en el respecte i el diàleg, no en la batalla campal de la canalla al pati d’estudi.
El cap de Govern segur que rep, a través dels seus més estrets col·laboradors i col·laboradores, comentaris que arriben de ciutadans del carrer, que li diuen que no posi sempre aquella cara de crucificat, que de tant en tant tingui alguna rialla, que miri de respondre amb més elegància. Tots sabem, perquè són coses convingudes per tothom, que en cada escenari de la nostra vida diària hi cap un llenguatge, una manera de ser, més directa, més íntima, més seriosa, però sempre amb la dosi de bonhomia i d’educació, d’humanitat. No hauria estat millor, en la roda de premsa, que el cap de Govern, a les preguntes del periodista del Diari hagués dit: “Això no toca”, amb tota la naturalitat del món, i no reaccionar a una pregunta com si et posessin l’espasa al coll, com a l’edat mitjana? A veure si els assessors i assessores d’imatge hi poden fer res. En les enquestes normalitzades fetes a països europeus, la pregunta: “Quin grau de simpatia li mereix el líder en qüestió?”, acostuma a anar de bracet amb la realitat. A l’Andorra actual, amb una fotografia oficial penjada entre els dos coprínceps, no n’hi ha prou per “ser i semblar” com diu la cita. Més aviat encara ho distorsiona més.
