Andorra endins, més que enfora
L’article El tren París-Andorra, publicat per l’Antoni Pol dissabte passat al Diari d’Andorra, ha tingut un parell de comentaris escrits de caire diferent. Un d’adhesió i un altre de rebuig a la idea proposada per Pol de construir un túnel ferroviari entre Soldeu i l’Ospitalet. L’arquitecte de Canillo ho justifica com a element de connexió amb la línia de Barcelona a París, passant per Puigcerdà i amb aquest enllaç proposat amb Andorra. Pol, que ens té acostumats a escoltar-lo i llegir-lo parlant de túnels cap a la Cerdanya i túnels cap a França, aporta motius d’estratègia turística encaminats a Europa, vist que les previsions de la banda sud, Espanya i Catalunya, no van més enllà en els plans estratègics, de dir que les línies de la Pobla de Segur a la Seu no semblen viables i que entre Puigcerdà i la Seu, passa el mateix. Això, a 25 anys vista.
El discurs de l’Antoni Pol va bé perquè crea debat, i per això em permetrà que li faci una observació: pel fet de no veure arribar el tren del sud, per quins set sous l’hem de voler cap al nord quan ja hi és? Ja hi és. D’Andorra a l’Ospitalet és un pas per carretera. Una inversió com la proposada, d’un túnel de 12 quilòmetres, diu el Pol una “distància curta” i a mi em sembla molt llarga i molt cara de foradar i de mantenir, Andorra no se la pot permetre. La massa crítica Andorra-París, pesa tan poc i queda tan desequilibrada pel costat andorrà, que cap estudi de futur la posaria sobre la taula. I no valen els raonaments que també hem parlat i escoltat amb i de l’Antoni Pol manta vegada, que el Pirineu és un tot on Andorra hi pesa molt. Andorra pesa un quilo i Barcelona una tona i Madrid dues tones i París deu tones. Fer-nos il·lusions de polaritat, de pols d’atracció, no ens ha de fer volar coloms, al contrari, ens ha de fer tocar de peus a terra. I encara que el cap projecti somnis amb el tren, que sembla, no vol dir que ho sigui, el mitjà de transport més modern i eficaç, no podem deixar de ser conscients del que representa construir túnel i vies i el seu funcionament. Entre París i Londres, dos pols forts de fa segles, l’Eurostar és deficitari per totes bandes.
És indubtable que el tren ha ajudat a teixir vies d’intercanvi comercial arreu d’on ha estat implantat. Des de la costa est dels Estats Units va contribuir a la colonització de l’oest, més ràpidament del que ho havien fet les pioneres caravanes de carros. I en la història europea hi ha projectes realitzats, com el Transsiberià, amb fets associats dignes de ser comptats i estudiats, ja que van esdevenir –molt abans de sentir parlar de globalització– lluny o fora dels àmbits d’acció que els materialitzaren. Un exemple curiós és la inversió dels diners de la venda de les mines de sal de Cardona feta per Emili Viader al Transsiberià, episodi que trobareu explicat al llibre L’enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana, d’Andreu Galera Pedrosa, editat per Pagès de Lleida l’any 2009. Un Emili Viader que ja havia proposat una línia de tren entre Barcelona i la Seu passant per Cardona. Un altre fet curiós, lligat al tren, és el descobriment dels jaciments paleolítics de la serra d’Atapuerca, per pura casualitat i en aquest cas per l’afany del projectista, que va fer fer una marrada de més d’un quilòmetre, en forma de corba, per tal de poder explotar la pedra calcària i permetre més guanys al constructor i així, va anar a fer passar el tren miner que portava carbó de la serra de la Demanda cap als alts forns del nord de Castella i Bilbao, per una trinxera excavada a la roca viva i es va començar a trobar les restes de fauna i d’homínids. Aquests fets, sense la construcció de vies de tren, no haurien tingut lloc i la paleontologia i arqueologia no haurien tingut un camp d’exploració extraordinari com el d’Atapuerca.
Tornant al nostre tren, Andorra forma part d’Europa i el sosteniment del model econòmic malgastador d’energia ha passat a la història. Haurem de moderar el consum de petroli i dels derivats que fan funcionar cotxes i camions. I haurem de moderar el consum d’energia elèctrica, amb la qual funcionen la major part dels trens. Que també mengen, no són pas els trens la panacea. I en mengen molta d’energia, com el cas de l’AVE. Haurem de moderar, no cal dir-ho, els vols en avió, que potser quedaran reduïts als intercontinentals i prou. I encara fem aeroports de joguina a Alguaire i a la Seu, destinats a morir de gana. Així que per tocar de peus a terra, Andorra ha de mirar endins, ha d’endreçar la casa, per sobre de tot. El progrés es mesura a pams, no en quilòmetres, Andorra s’ha d’assemblar més a Alemanya que a Barcelona. Ha de tenir més botiga que aparador. És més important què troba el turista a Andorra, bo, bonic i barat –fórmula sagrada–, que la manera d’arribar-hi. Amb els traçats de les actuals vies de comunicació, millorats i mantinguts, n’hi ha prou i de sobres.
