Jordi Pasques

La primera passa la va fer la Montse Guiu, empresària de cinema a la Seu, l’estiu de 2006, organitzant una Nit de Cinema sota Cadí, a Vilanova de Banat. L’any següent, el 2007, va fer el segon pas amb la Mostra de curtmetratges de temàtica pirinenca (Picurt). El lloc va ser Artedó, no tant als peus de Cadí però amb unes condicions d’espai i configuració dels carrers del poble molt adequades, a més de l’interès i col·laboració dels veïns. La resposta de l’ajuntament d’Alàs, municipi del qual forma part Artedó, va ser també de predisposició i efectiva implicació. Naixia així, ara fa 4 anys, Picurt, amb la Montse Guiu, el Pere Pinyol, l’Albert Galindo, el Javier Jiménez i altra gent en l’organització. De forma paral·lela, van crear l’associació Cultura i Entorn del Pirineu, amb la finalitat de fomentar i divulgar la producció pròpia de material audiovisual sobre la base de la identitat de les comarques rurals pirinenques i la seva cultura. L’èxit de la primera edició de Picurt va tenir ressò i va impactar positivament en la nit estiuenca de final de juny. Molts recordem encara les tres pro-duccions fetes per joves talents d’Andorra i de la Seu: L’Óssa, de Gerard Sinfreu; Broke Bike Mountain, de Kiko Ruiz Claverol, i L’era de l’era: àrguens, guixes i trepadella, d’Albert Galindo. Les tres projeccions van seduir un públic gens acostumat a veure documentals o creacions de cinema ambientades i rodades al propi territori. A més, vam poder veure produccions d’altres llocs de muntanya.
Amb l’edició d’enguany, la quarta, Picurt assoleix una posició destacada en el calendari cultural del Pirineu; s’enlaira més amunt. A més dels actes d’aquest proper cap de setmana a Artedó, hi ha programats passis al cinema Guiu de la Seu, amb una varietat i nombre dignes dels festivals que es fan des d’anys en altres llocs d’Europa. Just en aquests festivals, com a Trento (Tirol del sud), a Espiello (Aragó), Zakopane (Polònia), a Torelló, s’hi han passejat les produccions fetes amb motiu de Picurt. Això vol dir que el seu nom ja sona i està apuntat en les agendes de creadors i espectadors. La qualitat i la bona organització, acostumen a fer efecte i a generar vincles i accions encaminades a créixer i a millorar. En aquest punt es troba la mostra de cinema de muntanya dels Pirineus, ben arrelada tot i la feinada i el pressupost que s’hi ha de destinar. En aquest sentit, són mals moments per poder disposar d’aportacions generoses de qualsevol administració, tant local com comarcal o regional, però això encara fa més gran el repte, fer més amb menys, tot i els maldecaps i els neguits dels organitzadors per fer quadrar els números amb les aportacions més minses que altres anys, però en més gran nombre de col·laboradors. Val a dir, que tant l’ajuntament d’Alàs, com el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, com la Diputació de Lleida, com la Generalitat, hi participen tant com poden.
A més de ser una trobada cultural a l’entorn del cinema, un dels espectacles encara més vius i agradables de què podem gaudir, Picurt fa també una funció social, com la fan totes les activitats que apleguen o congreguen ciutadans per un motiu concret. Un poblet com Artedó, ja de per si és un bon espai per passejar i visitar. Si hi afegim activitats com una excursió guiada pels voltants, una taula rodona per parlar de producció local i difusió universal, la instal·lació de l’artista Sandra March, la lectura de poemes de Teresa Colom i Esther Fonoll, concert de música i sopar popular, l’ambient creat passa de ser un fet a ser una celebració, amb les implicacions que això comporta de relacions socials, aprenentatges i creació d’hàbits, en un entorn de muntanya fecund i generador de cultura des de la prehistòria. Com diu la directora de Picurt, la Montse Guiu, “una mirada a les munta­nyes que estan vives, que parlen per nosaltres i que demanen que no les sacrifiquem, sinó que les compartim amb respecte i les deixem com a herència als nostres successors”. Aquesta és la contribució, la filosofia de Picurt: despertar, desvetllar, mantenir l’estima pel nostre redol geogràfic i humà.

Un tractant de bestiar de Valladolid, propietari d’una finca de moltes hectàrees, fa ballar, com diu ell, els bous cada dia, per tal que mantinguin un bon to muscular i la carn sigui més gustosa a l’hora de servir-la al seu restaurant. Per fer-ho, es passeja amb el jeep entre el ramat i traient el braç per la finestra els crida: “A bailar, a bailar”, i els bous ballen.
Al Consell General els polítics de l’actual legislatura fa un any que ballen la cançó de l’enfadós sense moure’s del seu escó. És tan xicarrona la sala que ni fent fora del bell mig el Govern, taules i butaques, podrien ballar gaire amples. Asseguts, passen les sessions encarats els uns als altres i mirant ara cap a un costat, ara cap a l’altre, segons qui parli o faci intenció de parlar. Sota la direcció del síndic, es van dient les coses i es pregunten i repregunten. De tant en tant, intervé el Govern, sigui el cap o algun ministre o ministra, i a esperar qui de l’oposició els rebat o els bat directament en dialèctica resposta. L’estrella és el portaveu d’Andor­ra pel Canvi, el conseller Eusebi Nomen, especialista a la seva vida professional en actius intangibles i especialitzat en seu parlamentària a fer preguntes al Govern com si es tractés del qüestionari d’un examen. Preguntes molt concretes, tangibles, que de tan concretes a vegades fan perdre el pas de la resta de balladors. No vol dir que no balli al ritme de la música que es porta i se sent, però té moments en què s’aquieta i s’aquieta i s’aquieta tant que l’orquestra no sap si repuntar amb serenata o derivar a gregorià profund.
Després hi ha el cap de l’oposició major, el Joan Gabriel. Ell reparteix les partitures amb la resta de consellers de Coalició Reformista, i tant podem sentir un solo de tenora del ball de la Marratxa com un estampat musical sortit de les més modernes tècniques digitals. Ens queden els palcos del grup majoritari, el PS. Aquí ja no sabria dir quin ball i quina música segueixen, tot i que de tots els consellers i grups presents al Consell General, són els que pitjor la ballen des de fa un any. La ballen coixa, mancats d’un conseller per disposar de majoria absoluta. I així no es pot ballar a cor què vols ni mantenir el ritme, perquè es trenca gairebé sense adonar- te’n. No sabria recomanar cap dansa adequada ni ballet popular, més quan pots passar a formar part dels compositors de la llista negra, escriguin solfa o negre sobre blanc a la premsa ballaresca, ai, canallesca. O a formar-ne part o a tenir més creuetes quan ja hi ets anotat de fa dies.
El ball dels polítics andorrans del darrer any fa anar el país d’Erodes a Pilats. Els que gosen, gosem o gosarien dir-hi la seva escrivint articles, informant en diaris, ràdios i…, anava a posar televisió, fan crònica del dia a dia convençuts que, malgrat tot, malgrat els trencaments de tacons durant el ball, malgrat les carreres a les mitges, malgrat els cops de colze i les alenades al clatell, el país ha de tirar endavant. Vam començar després de les eleccions parlant de pactes, d’unitat, d’Estat, de voluntat comuna per Andorra. Ha arribat el debat d’orientació política i, ves per on, la crisi, la balladora més coneguda dels darrers temps, igual obra el miracle esperat: la unió que fa la força (aquesta música ens sona d’alguna cosa, eh que sí) i tots contents i ben avinguts, en sortint del Consell General, de bracet cap a la placeta Monjó i units en alegre ballarusca com a pacte de fe i de servei a aquest país, mentre el síndic va a comprar orelletes i vi bullit per convidar-los a berenar. A veure si els hi veiem.

Avui divendres, a les sis de la tarda, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, inaugurarà l’edifici de l’arxiu comarcal de l’Alt Urgell, situat al carrer de Sant Ermengol de la Seu, marxant cap a Castellciutat, a mà esquerra. Bona notícia i esperada des de fa anys. La mancança d’un arxiu comarcal ha entorpit la vitalitat cultural de l’Alt Urgell, fent anar coixa la comarca i la Seu. A partir d’ara, l’Alt Urgell, que vol dir tots els seus habitants, tindrà un lloc de referència on estudiar i preservar el passat, ja que l’arxiu s’entén no com una gran caixa on s’hi guarden documents i prou, sinó com un espai de consulta obert i a l’abast del públic, que disposa de sala de conferències i exposicions. Contribuiran notablement en aquesta projecció cultural, les noves tecnologies, eines que permeten emmagatzemar en format digital i accedir i consultar documents escrits o fotogràfics de manera ràpida i còmoda. En aquest sentit, l’arxiver comarcal, Julio Quílez Mata, compta amb uns valuosos coneixements i experiència professional.
L’edifici de l’arxiu comarcal serà lloc d’estudi i de creació de cultura. A l’espaiosa i clara sala de consulta hi arribaran gent de la Seu i resta de comarca o de fora, cosa que fins ara no era possible. A més, a l’arxiu comarcal, s’hi incorpora físicament l’arxiu municipal de la Seu d’Urgell, amb arxiver inclòs, amb un fons documental amb gran potencial per a l’estudi de la història de la Seu. I, una cosa important a ressenyar: els estudiosos locals, aquella gent que ha fet treball de formigueta al seu poble, aplegant papers i fotografies, hi trobaran un lloc per al fons que hi vulguin dipositar. Per molts anys doncs, a l’arxiu comarcal de l’Alt Urgell.