El ball dels polítics
Un tractant de bestiar de Valladolid, propietari d’una finca de moltes hectàrees, fa ballar, com diu ell, els bous cada dia, per tal que mantinguin un bon to muscular i la carn sigui més gustosa a l’hora de servir-la al seu restaurant. Per fer-ho, es passeja amb el jeep entre el ramat i traient el braç per la finestra els crida: “A bailar, a bailar”, i els bous ballen.
Al Consell General els polítics de l’actual legislatura fa un any que ballen la cançó de l’enfadós sense moure’s del seu escó. És tan xicarrona la sala que ni fent fora del bell mig el Govern, taules i butaques, podrien ballar gaire amples. Asseguts, passen les sessions encarats els uns als altres i mirant ara cap a un costat, ara cap a l’altre, segons qui parli o faci intenció de parlar. Sota la direcció del síndic, es van dient les coses i es pregunten i repregunten. De tant en tant, intervé el Govern, sigui el cap o algun ministre o ministra, i a esperar qui de l’oposició els rebat o els bat directament en dialèctica resposta. L’estrella és el portaveu d’Andorra pel Canvi, el conseller Eusebi Nomen, especialista a la seva vida professional en actius intangibles i especialitzat en seu parlamentària a fer preguntes al Govern com si es tractés del qüestionari d’un examen. Preguntes molt concretes, tangibles, que de tan concretes a vegades fan perdre el pas de la resta de balladors. No vol dir que no balli al ritme de la música que es porta i se sent, però té moments en què s’aquieta i s’aquieta i s’aquieta tant que l’orquestra no sap si repuntar amb serenata o derivar a gregorià profund.
Després hi ha el cap de l’oposició major, el Joan Gabriel. Ell reparteix les partitures amb la resta de consellers de Coalició Reformista, i tant podem sentir un solo de tenora del ball de la Marratxa com un estampat musical sortit de les més modernes tècniques digitals. Ens queden els palcos del grup majoritari, el PS. Aquí ja no sabria dir quin ball i quina música segueixen, tot i que de tots els consellers i grups presents al Consell General, són els que pitjor la ballen des de fa un any. La ballen coixa, mancats d’un conseller per disposar de majoria absoluta. I així no es pot ballar a cor què vols ni mantenir el ritme, perquè es trenca gairebé sense adonar- te’n. No sabria recomanar cap dansa adequada ni ballet popular, més quan pots passar a formar part dels compositors de la llista negra, escriguin solfa o negre sobre blanc a la premsa ballaresca, ai, canallesca. O a formar-ne part o a tenir més creuetes quan ja hi ets anotat de fa dies.
El ball dels polítics andorrans del darrer any fa anar el país d’Erodes a Pilats. Els que gosen, gosem o gosarien dir-hi la seva escrivint articles, informant en diaris, ràdios i…, anava a posar televisió, fan crònica del dia a dia convençuts que, malgrat tot, malgrat els trencaments de tacons durant el ball, malgrat les carreres a les mitges, malgrat els cops de colze i les alenades al clatell, el país ha de tirar endavant. Vam començar després de les eleccions parlant de pactes, d’unitat, d’Estat, de voluntat comuna per Andorra. Ha arribat el debat d’orientació política i, ves per on, la crisi, la balladora més coneguda dels darrers temps, igual obra el miracle esperat: la unió que fa la força (aquesta música ens sona d’alguna cosa, eh que sí) i tots contents i ben avinguts, en sortint del Consell General, de bracet cap a la placeta Monjó i units en alegre ballarusca com a pacte de fe i de servei a aquest país, mentre el síndic va a comprar orelletes i vi bullit per convidar-los a berenar. A veure si els hi veiem.
