La tramuntana xinesa
Han desembarcat a Cadaqués, via aèria i terrestre –el temps en què s’hi arribava millor per mar que per terra es va acabar amb la construcció de la carretera– una munió de xinesos disposats a prendre mides i apamar el poble per tal de fer-ne una reproducció a la Xina. Un Cadaqués igualet a l’empordanès però perdut en algun tros de costa xinesa. L’alcalde de Cadaqués els va acompanyar a fer el recorregut pels carrerons i portals, per la Riba, pel Pianc, pel Poal, pel Llané. A Port-lligat la visita obligada a la casa de Salvador Dalí, la que li va vendre la Lídia Nogués, la sibil·la del peix i dels onírics i no tan onírics pensaments orsians. Quan Eugeni d’Ors hi estigué una temporada, a casa de la Lídia, ella en quedà enamorada i el jovencell hi va tastar els millors peixos i les més gustoses llagostes que mai havia tastat ni tastaria a Barcelona o a Madrid. La Lídia, a part de disposar del peix més bo pescat a Cap de Creus pel seu home i després pels seus dos fills, orats i salvatgins, tenia el do de cuinar amb la llum i el gust del mar i amb pessics de tramuntana incorporats al cullerot i al salpebrat.
La idea de reproduir un Cadaqués fora del seu indret, lluny, hauria de passar com una de les excentricitats de l’arquitectura moderna, tocada tant de singularitats volumètriques com mancada d’idees creadores. No sé què en diria Dalí de l’afany de voler gustar i gaudir del Cadaqués fora de Cadaqués. Potser les formigues solitàries que pintava en els quadres inspirats en el rocam i la platja mineral de Port-lligat, eren ja una primera avançada del gran formiguer humà de la Xina i ell pensava que un dia o altre vindrien a mirar el formiguer blanc de Cadaqués per fer-ne un retrat exacte en un altre indret. Potser Dalí els diria que faran salat en l’intent de còpia i reproducció del poble. Els faltarà per una banda el mar, el mateix mar de la badia de Cadaqués, diferent dels altres braços de mar i de totes les badies. Tindran el poble, però també els faltarà la geologia, els queixal i les dents de pedra que surten a banda i banda, es Cucurucut de s’Arenella, l’illa que no tindran, els Caials. Intentaran trobar, un cop construït a la Xina el poble, l’hora silent de la migdiada a l’estiu i no el trobaran, perquè els mancarà l’oratjol de tarda i el brunzit de les xixarres a l’ombra dels olivets de la solana, que gairebé tot ho és. Voldran notar el goig de la vista neta i definida dels matins d’hivern, quan Cadaqués és net i acarreronat pel sol i les platges són plenes de varecs i fustes velles, però els mancarà el sol mediterrani, l’escalfor tèbia i justa per dir el bon dia i fer notar l’espurneig dels ulls i la rialla a la cara. Voldran ser a dins de casa, les nits de bruel i tramuntana, de mar picada enfora de cala Nans, i no podran notar ni la nit ni l’efecte plàcid de flassades i foc a terra, amb guspireig de sarments antics portats del Jonquet o de s’Alqueria, perquè la tramuntana no la tindran, ni el seu fregar façanes si fer xiular escletxes a finestres i repicar porticons. No tindran la tramuntana i no sabran que Cadaqués, quan la tramuntana bat, és el poble perquè la gent el pensa i encara el fa més seu. Voldran, en fi, notar en els costers de vinyes velles, d’olivars mantinguts o perduts, la llum de la lluna que daura caragolines blanques i els teuladins de Sant Sebastià i el portal del cementiri. Però no podran ni imaginar com de bonic és Cadaqués allà on és i com deleroses les formigues s’atipen amb les figues de moro que ningú cull i com el salobre fa obrir les garotes que vigilen el mar i les mimoses i tamarius amaren els cossos voltaires –humans de vida– de cadaquesencs i de forans.
