Jordi Pasques

La funció de la Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent fa molts anys que ha quedat definida. No es tracta d’una trobada d’amics ni d’un acte que vulgui simular un gran esdeveniment acadèmic, com potser alguna vegada s’ha deixat entreveure en comentaris sobre la Diada de l’UCE. És, per sobre de tot, un dia de posada en comú de coneixements i d’idees sobre qualsevol aspecte relacionat amb el Principat d’Andorra.

amb o sense passaport
La d’enguany, celebrada dissabte de la setmana passada, va ser dedicada als ciutadans d’Andorra, tinguessin o no tinguessin passaport andorrà. I per això, tant els convidats a parlar com els assistents, no portaven cap targetó identificant-los com a andorrans, catalans, espanyols, francesos o portuguesos. Es consideraven ciutadans d’Andorra i prou. I aquí rau el tarannà de la Diada de Prada: tothom hi pot intervenir, sigui nascut on sigui i tingui la ideologia que tingui. El continent és el Principat d’Andorra i el contingut allò que aporten els participants. A Prada, a la Diada organitzada per la SAC des de fa 23 anys, no calen etiquetes i la paraula supleix qualsevol funció d’encasellament.
Qui ho volgués veure d’una altra manera, com un acte decantat cap a un costat o un altre, faria bé de sospesar el valor de tants anys de debat i d’aportació de coneixement i cultura envers Andorra, i deixar de banda suposicions sobre el seu sentit i finalitat, ja que com qualsevol associació amb finalitats d’estudi i investigació, està deslligada d’estructures polítiques o ideològiques.

maduresa col·lectiva
Si la funció de Prada és convocar en un dia un bon nombre de persones a exposar els seus coneixements sobre qualsevol aspecte de la societat i vida del Principat, la finalitat és que aquestes exposicions serveixin per millorar i assolir maduresa col.lectiva, per evolucionar d’acord amb la consciència i els valors socials.
Per posar l’exemple més proper, només cal que mirem el volum editat sobre la Diada de l’any passat, amb el títol L’energia a Andorra, per comprendre com és d’important que un país toqui a sometent un cop l’any, o dos, o tres, per fer com una mena de consell general de ciutadania, on surtin les coses del dia a dia i del pensament. Aquesta finalitat és la de la Diada de Prada, o la de les Jornades fetes a la tardor a Andorra, també organitzades per la SAC, creades com a complement de la Diada de Prada a petició de gent que no podia assistir el mes d’agost a Prada i demanaven una jornada semblant a Andorra. Una finalitat que va més enllà del dia del fòrum i que vol generar debat després de Prada, que és quan es poden valorar i aplicar les idees i els continguts escoltats o llegits.

reflexió a Andorra
És a dir, que la Diada Andorrana a Prada és important perquè té un després de Prada, amb la qual cosa es multiplica l’efecte i els estímuls a qui vulgui raonar o entrar més en el tema. Dissabte, fins i tot hi va haver una proposta de fer una trobada a Andorra, per posar en comú les reflexions sobre Prada, una trobada que podria ser un dinar o un berenar en algun dels berenadors de les riberes andorranes.
Així, entre costella i costella, i a l’airet fresc de vora el riu o la font, faríem requesta i seríem una mica més feliços, més col·lectivament feliços, que és del que es tracta.

Torna la Diada andorrana de Prada de Conflent aquest dissabte vinent. La SAC ens proposa un tema social però amb lligams en forma de xarxa en tots els aspectes de la societat: Andorra i els seus ciutadans. Aquí dins hi podem posar des dels andorrans de generacions ancorades ens els segles fins al darrer arribat ahir mateix. I dins el genèric ciutadans, també s’hi ha de comptar des del més assenyat i treballador fins al més barrut i dropo, que n’hi ha de totes menes. I entengui’s que tant homes com dones, que el gènere masculí i femení és igual davant la llei, no pas més un que l’altre. Amb aquest delit altre cop anirem a Prada a escoltar les ponències del matí, a dinar i a seguir amb la jornada de la tarda. Al matí, l’ambient a l’aula destinada a la Diada andorrana, comença amb la pulcritud i la compostura com a norma. Fetes les presentacions per l’Àngels Mach, arrenquen els ponents. Els deu minuts o el quart d’hora establert. En els assistents no ponents, ciutadans que escolten i pensen i estimen a la seva manera Andorra, siguin del país o de fora, residents al país o vivint a l’estranger, les cares comencen a perdre el rictus de primera hora després de fer la pausa de mig matí. Ja hi ha hagut els primers contactes i salutacions entre els amics i coneguts. S’ha trencat el fred i comença la calor. La calor produïda pel sol -que ens acompanyarà fins al final del dia- i el caliu propi de la jornada. A l’hora del dinar, el glaç ja s’ha trencat i la comunicació entre els assistents flueix joliua. Amb el cafè, la ciutadania arribada a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent per participar a la Diada andorrana sembla com si formés part del senat andorrà, contents i xirois per passar a la història. Aquest és el gran valor, ciutadà, que any rere any, fa anar andorrans a Prada. Motivar el sentit de pertànyer a una societat i a un territori. I si em permeteu, bressolar-ho amb el son de l’hora de la migdiada, quan alguns pesem figues.
El programa previst de ponències per enguany va des de la funció educadora de l’escola per aprendre a conviure, fins al paper dels mitjans de comunicació. També la incidència de l’economia en la placidesa o torbament social, per dir-ho entenedor. Entremig, aportacions que el títol fa esperar amb candeletes: la Rosa Duró: Valors humans plenament ciutadans o l’Albert Gomà: Paradoxes de l’acció col·lectiva a Andorra. Gent jove, encara jove, que poden aportar i aporten solidesa i enfocaments vàlids. I quantes vegades els polítics els haurien de llegir i escoltar! També hi tindrem el Joan Gabriel, amb un títol que resa: Creure en el nostre país és creure en la nostra gent. A les envistes de noves eleccions al Consell General, és bona qualsevol aproximació dels honorables a l’arena. I ep, que el Gabriel considero que sempre hi ha batallat a la plaça i als carrers. Continuant amb el sector polític, el Ferran Goya, ens dirà si: Es pot parlar encara de ciutadania en el segle XXI?, tal és el títol que exposa. Bé, he dit ens dirà però el programa anuncia la no presència del Ferran Goya, entre altres ponents que no hi són físicament i se’ls llegeix el text. I llàstima que no hi sigui per poder tenir debat amb ell. Ho podrem suplir amb la presència del Francesc Rodríguez Rossa, que ens parlarà de: Ciutadania i ciutadans. Escoltats els dos, a veure com ho fem lligar això. Per tancar la part dels polítics, hi ha una ponència que pica la curiositat. El periodista Josep Anton Rosell Pujol, títula la seva ponència: Ideologia i ciutadania. No pesco si segons la ideologia hi ha una classe o altra de ciutadans, o bé si la ciutadania que qüestiona el Fer­ran Goya se l’ha carregat la ideologia que hi enganxa el Josep Anton Rosell. A veure si després d’escoltar-lo, hi trobo el llenguatge encriptat. Perdonareu la paraula, però a vegades per anar a buscar caragols no pots anar amb carbur -com ho fem els que som burros de mena- i calen les tecnologies espurnejants i quàntiques. Són coses que passen, ja se sap.
La resta de ponències anunciades, per no fer-nos llargs, les trobareu ben exposades a la pàgina de la SAC. Altre cop, i aquest any més que mai, els ciutadans andorrans estaran a primera línia a la Diada andorrana de l’UCE. És un goig i un plaer i una experiència reconfortant participar en el fòrum que aporta vitalitat a la societat andor­rana. En tots els que es fan al país i en el de Prada en particular; per la continuïtat i fonament des de fa 23 anys, per fer-hi ser des dels més coneguts pares de la pàtria fins als anònims ciutadans i per deixar escrit i registrat per al futur allò que es cou al Principat, en el marc de la societat d’avui en dia, del viure d’avui en dia.

Fins diumenge vinent, podem veure cada nit al claustre de la Catedral de la Seu, la representació teatral d’El Retaule de Sant Ermengol’, el bisbe sant del qual celebrem aquest any el mil·lenari de l’inici del seu pontificat. Tot una sèrie d’actes encaminats a recordar la seva vida i obra ens permeten aprendre d’aquell bisbe nascut a Aiguatèbia, en la família vescomtal de Conflent, directament vinculats al comtat de Cerdanya quan era, amb el de Barcelona, el de més pes i projecció de tots els comtats catalans. El bisbe Ermengol ha perdurat en la memòria principalment per la construcció de ponts i de camins, amb una funció de lligar les terres del Pirineu amb les de la plana. Els trams de camí medieval dels Pontarrons i el de Tresponts, que salven l’encaixonat estret per on baixa el Segre entre la Reula i Organyà, són els vestigis històrics que mil anys després encara podem veure en part. Si les guerres carlines i la guerra civil de 1936-1939 no haguessin fet volar pels aires els ponts romànics entre Oliana i la Seu, les imatges que avui tenim en dibuix o en fotografies les tindríem en viu i serien motiu d’admiració com a obra d’enginyeria. Un altre pont que també relacionem amb sant Ermengol és el que hi havia al Pont de Bar, i que la riuada del 1982 va ensorrar del tot. En aquest pont, va morir en caure en una visita d’obres sant Ermengol el dia 3 de novembre del 1035. Avui en dia, una senzilla palanca de ferro i fusta permet creuar el Segre uns 15 metres més amunt d’on hi havia el pont. En l’espectacle d’El Retaule de Sant Ermengol, surten tota una sèrie de quadres que ens porten a recordar aquells anys. L’Esteve Albert s’ho va treure del seu magí just després d’encar­rilar el Pessebre Vivent d’Engordany. Parlem de fa 53 anys. I així com el Pessebre era un moviment de gent que recreava la vida pagesa davant el naixement, el retaule, degut al seu emplaçament a recer dels capitells romànics, té un altre aire. Cada quadre s’acompanya de música i llum, i amb un recitat o diàleg concís i entenedor, la vida de sant Ermengol va passant fins a la vellesa, quan se’n puja a Llumeneres a prendre el sol i reposar de tanta feina feta. El quadre de l’enterrament –que fa posar el sentiment a flor de pell– i el miracle de la pluja, clouen l’espectacle. Enguany, i amb motiu del mil·lenari, el director del Retaule, Lluís Obiols, ha incorporat un quadre escrit per l’Esteve Albert i que no es representava des dels inicis. Es tracta de l’expedició a Còrdova del 1010, amb Ermengol encara ardiaca, al costat del seu oncle, el bisbe Sala i del comte Ermengol d’Urgell, que abans de partir, encomana a Ermengol, si no torna viu –com així fou– ser tutor del seu fill, hereu del comtat. Altres dos personatges de la mateixa època, tot i que no surten en el Retaule, per no distreure l’atenció en la figura clau de sant Ermengol, són l’abat i bisbe Oliba, que fou nomenat bisbe de Vic el 1018, quan Ermengol ja feia vuit anys que ho era i Arnau Mir de Tost, cavaller conegut per la conquesta de la vall d’Àger, a qui tant Oliba com Ermengol van tenir com a braç valent i coratjós a l’hora d’emprendre el camí de la plana ocupada pels sar­raïns. Si Arnau va tenir la possibilitat de passar a la història, va ser en part pels vincles familiars amb sant Ermengol, que era oncle seu, ja que la germana d’Ermengol, Sança, era la mare d’Arnau Mir. Uns personatges i una època que va ser la base per conformar el que seria més tard Catalunya amb la fusió del comtats. Baixar fins a la Seu a trobar-nos una estona davant per davant de la figura de sant Ermengol, és a més d’un plaer per als sentits, un acte de justícia per a tota la colla de gent de la Seu, el centenar llarg de persones de totes les edats, que acomboiats des del Patronat del Retaule, dediquen deu dies d’agost a fer cultura i país.

Encara rumio si la notícia surt de l’equip d’investigadors que van trobar ampolles de xampany Veuve Clicquot en un vaixell enfonsat a la mar Bàltica o d’un membre de la comunitat d’internautes andorrana atent a les coses que passen pel món. Diu el titular que el suro amb què es van fabricar els taps de les ampolles de xampany, tapades entre l’any 1772 i el 1785, sortiria d’Andorra, ja que al tap hi ha escrit el nom Juclar. Si en lloc del mig de l’estiu s’hagués publicat el dia 28 de desembre, pensaria en una innocentada, però tot i així la notícia tindria corda per mirar de treure’n l’entrellat. No pel fet de trobar unes ampolles de xampany al fons del mar, encara conservant el gust, ni perquè porti Juclar estampat al tap. Aquí la cosa no quadra quan parlem de suro provinent d’Andorra, i més de Juclar. Em perdonaran els qui han fet volar la notícia, però no s’aguanta per cap costat. I per què? Doncs senzillament perquè el suro es treu de l’alzina surera i a Juclar no n’hi ha, ja que és una espècie que no aguanta les glaçades i per això la trobem vora el mar, a muntanyes amb influència de clima mediterrani. És a dir, que hem d’anar fins a l’Empordà per abraçar-les i mirar-les, ja que com probablement haureu vist, quan queden pelades, agafen el color rogenc de l’escorça jove i es fan molt vistoses. Anar-les a buscar, ni que sigui amb el pensament, a Juclar, és com voler trobar un dofí a Engolasters o una palmera datilera a la vall d’Incles. A Juclar hi ha pins i l’escorça del pi no és suro. Els taps de suro de les ampolles de xampany que hi posa Juclar, poden ser un bon entreteniment i trencacaps, o qui sap, potser no, potser és el cognom d’un empordanès palafrugellenc que s’hi dedicava. Ho mirarem. A veure què en sortirà.