Jordi Pasques

Encara rumio si la notícia surt de l’equip d’investigadors que van trobar ampolles de xampany Veuve Clicquot en un vaixell enfonsat a la mar Bàltica o d’un membre de la comunitat d’internautes andorrana atent a les coses que passen pel món. Diu el titular que el suro amb què es van fabricar els taps de les ampolles de xampany, tapades entre l’any 1772 i el 1785, sortiria d’Andorra, ja que al tap hi ha escrit el nom Juclar. Si en lloc del mig de l’estiu s’hagués publicat el dia 28 de desembre, pensaria en una innocentada, però tot i així la notícia tindria corda per mirar de treure’n l’entrellat. No pel fet de trobar unes ampolles de xampany al fons del mar, encara conservant el gust, ni perquè porti Juclar estampat al tap. Aquí la cosa no quadra quan parlem de suro provinent d’Andorra, i més de Juclar. Em perdonaran els qui han fet volar la notícia, però no s’aguanta per cap costat. I per què? Doncs senzillament perquè el suro es treu de l’alzina surera i a Juclar no n’hi ha, ja que és una espècie que no aguanta les glaçades i per això la trobem vora el mar, a muntanyes amb influència de clima mediterrani. És a dir, que hem d’anar fins a l’Empordà per abraçar-les i mirar-les, ja que com probablement haureu vist, quan queden pelades, agafen el color rogenc de l’escorça jove i es fan molt vistoses. Anar-les a buscar, ni que sigui amb el pensament, a Juclar, és com voler trobar un dofí a Engolasters o una palmera datilera a la vall d’Incles. A Juclar hi ha pins i l’escorça del pi no és suro. Els taps de suro de les ampolles de xampany que hi posa Juclar, poden ser un bon entreteniment i trencacaps, o qui sap, potser no, potser és el cognom d’un empordanès palafrugellenc que s’hi dedicava. Ho mirarem. A veure què en sortirà.