Cantava la seva terra aragonesa. Cantava la seva terra aragonesa cada matí. Cantava pels que marxaven i pels que no es quedaven. José Antonio Labordeta ha passat per aquest món amb la veu del pastor palplantat al grau, veu forta i precisa. Amb la veu dels pagesos i bosquerols, amb la dels carboners, amb la dels vinyaters i oliaires. Aragó és bàsicament terra plana, rocam, muntanyes altes, estrets. Des de les recremades planes de Terol fins a les més altes, frescals i gemades cimes pirinenques i amb la vall de l’Ebre, la gran despressió geogràfica on pobles i ciutats s’hi arrengleren. Ja ho canta Labordeta: “Polvo, niebla, viento y sol, y donde hay agua una huerta; al norte, los Pirineos, al sur, la tierra callada, pasa el Ebro por el centro con su soledad a la espalda. Hacia el oeste el Moncayo como un dios que ya no ampara.” Lletres de poemes seus, cantats a pit obert. Labordeta cantautor, de vella escola, compromès. Entre les moltes mostres de condol, n’hi ha una que defineix molt bé la seva força vital i el goig que provocava. És una que diu: “Tu Canto a la Libertad era nuestro himno en las tibias mañanas de los campamentos de verano en las sierra de Teruel o de Valencia. Eso nos alimentaba más que la leche en polvo y las dos galletas marías del desayuno.”
I encara els camins –parlats i escrits– de Labordeta. Va saber trescar per comarques espanyoles allunyades dels llocs coneguts i afamats. Ho va fer en la sèrie televisiva Un país en la mochila, un viatge literari i humà amb caliu i naturalitat a flor de pell. Us recomano vivament, sense desmerèixer cap dels altres, el capítol dedicat al Priorat; una bella mostra de la personalitat de José Antonio Labordeta, amarada d’estima pel país, per la gent i per les causes justes. El trobarem sempre més pels camins del seu Aragó somiat.
Ja fa trenta anys, tot un estol de joves fèiem estada a la residència Sant Ot de la Seu d’Urgell, una iniciativa del bisbat per tal de facilitar l’estada als qui cursàvem estudis a l’institut Joan Brudieu i érem del Pallars, de Cerdanya, de l’Alt Urgell i també d’Andorra. De dilluns a divendres, sota la direcció de mossèn Benigne Marquès, en un parell de pisos del carrer Josep de Zulueta, a sobre del pub Drac, es produïa una conjunció feraç de convivència i companyonia. El curs 1980-1981 mossèn Benigne va deixar pas a mossèn Diego Martín, que ha estat rector de Sant Julià de Lòria durant anys i ara s’acaba de jubilar. De seguida, el Diego, o el Dídac, va mostrar-nos la seva qualitat com a persona, com a amic. Ja de bon començament va fer mans i mànigues per traslladar la residència Sant Ot a una ala del seminari, guanyant en espai, en comoditats i en qualitat convivencial. Allà, en habitacions individuals, es podia estudiar més bé i en un ambient tranquil. I el menjador era ample i lluminós. A l’hora de dinar s’hi afegien altres capellans i professors i regnava un ambient jovial i de calidesa humana. Per això, tots els que vam tenir la sort de viure a la Sant Ot en tenim un gran record del Diego i sempre que coincidim, per exemple, amb el Joan Gabriel, el Sastre de la Massana, en sortim a parlar. En servem un gran record i el tenim en estima, perquè era, ja ho he dit, a més de director, amic, i ens aportava educació en valors i en coneixements; es preocupava, en resum, per les bones condicions materials però també acadèmiques i espirituals
Ara que s’ha jubilat, podrà llegir i escriure encara més. I potser, tant de bo!, escrigui unes memòries que vagin des d’Arties, amb aquells matins aranesos de gebre, passant per la Sant Ot i pels anys de rector de Sant Julià de Lòria, parròquia que l’ha estimat i l’estima.
L’hora de nit. El santuari ha rebut durant tot el dia pelegrins. La mare de Déu de Meritxell té als seus peus tot de llànties com a ofrena. Les vull comptar però penso que no cal. La fe no cal comptar-la, hi és. Cada ciri encès, cada llantió, és un cor, un pensament, una oració, un prec, una gràcia. He arribat a Meritxell a les nou. De dret a la capella antiga, a notar l’espai reduït per després sortir i fer un tros del camí de Prats. L’oratori també té llum i fa l’efecte d’una cova acollidora. Torno avall. Els llums blaus i verds, fan créixer les branques en verdor i el cel. Entro al claustre per veure l’exposició que al final de la missa major ha anunciat mossèn Ramon. Tracta de la pau. No hi ha frases ni cites ni referències ni pensaments filosòfics. Hi ha dades –allò tan terrible de les guerres– sobre els morts de moltes confrontacions. Des d’antic fins a les recents guerres europees. Tanta gent, tants innocents. Hi ha referències a Andorra i a la seva pau, a la pau que comporta no tenir exèrcit. L’exposició l’ha fet en Bacompte i el comú de Canillo. Meritxell l’acull. Veig que mossèn Ramon surt de la sagristia i s’acomiada d’una dona. Sento que ella li agraeix emocionada la trobada. Jo penso: mossèn Ramon acaba de fer un altre acte d’amistat, d’humanitat, de caritat, de tants com n’ha fet. El crido i parlem una estona llarga. De com ha anat la Diada, de la gent que ha pujat, del bell sermó del bisbe Copríncep, del mil·lenari de sant Ermengol, d’Aina, dels monitors i monitores d’Aina. Li dic que ha de fer un llibre de memòries; un pòsit encara més enllà de la seva agenda.
Trobo a Meritxell la fe de la nit que ha dit el bisbe Copríncep. La retinc. Així el camí, entre riba i riba, que són com ulls que parlen, que guien, que espurnegen amor i vida.
Una ramiola d’aire torna a passar per la carcassa de l’edifici Astra, perdó, per la carcassa d’edifici, que no és pas el mateix, que trobem a Arinsal. Es veu que potser tornen a arrencar de nou les obres i acaben, després de molts anys, de pujar parets i fer els tancaments. Surt la notícia a la premsa a final d’estiu i provoca records i sensacions encontrades. D’una banda, hom diu: ja era hora, ja era hora de poder veure acabat aquell esquelet que fa tants anys han de veure tots els passants, siguin turistes, esquiadors o la mateixa gent d’Arinsal. I de l’altra, sorprèn que algú tingui ganes de reprendre en temps de crisi immobiliària un edifici quan hi ha llista llarga de pisos i estudis per llogar i vendre. També hi ha qui dirà quina mala sort que no s’ensorri i es deixi l’espai net, fruit d’un acte de reflexió de totes les autoritats comunals i estatals. Aquesta darrera potser seria la millor acció, de com una malifeta urbanística, arran de riu i amb uns volums que fan mal als ulls i al sentit comú, queda en no-res perquè s’acorda demolir-la. Així s’ha fet amb edificis que s’alçaren arran de mar, des de xiringuitos o hotels, a les costes espanyoles. Us imagineu tots els preparatius i quina expectació i delit que crearia si s’anunciés que la carcassa d’Arinsal desapareixerà del mapa?
A Andorra li cal alguna acció com aquesta. Que es pugui veure que malgrat algunes, que no pas tot és així –jo sóc del parer que el país, malgrat tanta edificació, té un ordre i un sentit-, que malgrat algunes aberracions com la carcassa de l’edifici Astra, la consciència dels governants s’ha educat amb el temps i ara es mira que l’espai de convivència tingui cara i ulls i sigui acollidor. No sé fins a quin grau d’aprenentatge pedagògic poden navegar els governants, si van amb el titulín o són capitans de vaixell, però sí que han de tenir la convicció que cal pensar pel bé de tots i que segons quines coses no es poden permetre. I no parlo d’il·legalitats no d’alegalitats o buits normatius, parlo de sentit comú, de consciència, fins i tot de sentiment i d’estima pel país.
Com s’hi sentiran a gust els turistes amuntegats a muntanya com si fossin en apartaments de la platja a l’estil dels anys setanta? De quines vistes i quina tranquil·litat gaudiran la setmana de vacances si troben una avinguda Meridiana o un Bellvitge a Arinsal? La gent no tornarà, escaldada, fastiguejada. I diran a amics i coneguts; a Andorra, a les parròquies altes, no cal que hi busqueu fer nit. Quedeu-vos a Andorra, o a Escaldes, que tindreu hotels i animació, i feu el recorregut a les alçades de dia. No vulgueu patir sorolls de nit ni “gaudir” de “bones vistes i sol” quan realment no ho són.
En fi, que carcasses com les d’Arinsal formen part d’una època i que voler acabar l’edifici potser serà encara pitjor. Són apreciacions que en cap cas volen passar per alt el dret a la propietat i a la seva lliure disposició, però sí que van encaminades a avançar tal com avancen els països més civilitzats; tenint en compte i aprenent de les errades del passat per tenir un futur millor i més agradable per viure. Si hi sumem que Andorra és un país turístic, el caminar del país cap a comportaments exemplars o com a mínim semblants a altres destinacions de muntanya, a l’estiu i a l’hivern, l’obligació gairebé està cantada.
