Jordi Pasques

Era una de les fites del Mil·lenari de sant Ermengol, fita esperada, i ja s’ha assolit. Dijous l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andor­ra, Joan-Enric Vives, va presentar, juntament amb mossèn Benigne Marquès, el llibre dedicat a la vida de sant Ermengol, editat pel bisbat. Mossèn Benigne, arxiver diocesà, ha coordinat el conjunt d’aportacions que configuren el llibre. Hi trobem l’extensa investigació històrica del catedràtic Prim Bertran, sobre la vida de sant Ermengol. També, el treball de mossèn Pere Pujol publicat fa anys, sobre l’urna de plata del segle XVII destinada a les restes del bisbe sant Ermengol. Del pare Cebrià Baraut, les fonts documentals en els textos antics; per cert, el darrer treball que va realitzar abans de morir. Mossèn Enric Moliné parla del culte al sant. Mossèn Benigne Marquès, del testament i de les rogatives. La historiadora Carmen Xam-mar, de la confraria de sant Ermengol i sant Blai i l’ermita del Prat del Segre. L’historiador de l’art Ermengol Puig, sobre la presència de sant Ermengol en les arts plàstiques, així com l’Anna Orriols, sobre les pintures romàniques de la catedral d’Urgell. Per completar el llibre, hi ha un text que explica El Retaule de sant Ermengol, de l’Esteve Albert, fet pel Lluís Obiols, director de l’espectacle que honora la cultura estiuenca de la Seu d’Urgell. Tot això, amb una setantena llarga de fotografies a color i una impressió i presentació molt acurada. Tot plegat, un llibre que fa entrar de ple en la vida de sant Ermengol, captivadora en tants aspectes per la seva rellevància i el record viu que en té tota l’església, tot el poble d’Urgell. Aquesta publicació, entesa com un aplec dels estudis que tracten sobre sant Ermengol, és una bona manera de fer-lo present i conèixer-lo, per, a la vegada, aprofundir en els fets històrics que fa mil anys, de manera tan resolta i fecunda, van fer créixer les contrades urgellenques, valls d’Andorra incloses.

Passen el anys i els segles per aquesta serralada. Tenim papers de fa mil anys i una mica més, de quan s’anaven definint les particions entre senyors, els termes de cada encontrada. Als arxius Capitular i Diocesà d’Urgell, l’arxiver mossèn Benigne Marquès custodia i té cura de pergamins amb signatures de bisbes, comtes, vescomtes, personatges cabdals per entendre l’evolució dels comtats catalans cap a una unió comuna del país. Comtes i vescomtes que batallaren per engrandir els seus dominis cap avall, foragitant els sarraïns establerts a la plana. Des de les privilegiades talaies dels Montsecs i de la serra d’Aubenç, els pirinencs miraven com torrejaven i a la vegada conreaven la terra els pobles sarraïns, amb bastions com Balaguer i Lleida i més enllà i més important encara Saragossa. Els bisbes, com Ermengol i Oliba, el primer ho fou d’Urgell des del 1010 al 1035 i el segon de Vic del 1018 al 1046, no restaren tampoc amb els braços creuats. De fet, eren components de les mateixes famílies comtals i vescomtals, fets bisbes amb la voluntat d’organitzar el país de forma sòlida, sadollant l’esperit i les necessitats materials. Ho comprovem ben bé aquests dies, tot filmant una pel·lícula a Tresponts, tocant amb les mans les pedres dels pontarrons del camí que mil anys enrere va obrar el bisbe Ermengol, conegut encara avui com a caminet de Sant Ermengol. Aquella gent, predecessors nostres, foren capaços d’obrir camins i passos i de mantenir el batec d’unes valls amb un tràfec constant i dur cada dia.
Dissabte vinent, a la Seu, les setenes jornades culturals pirinenques, amb motiu del mil·lenari ermengolià, giraran la vista mil anys enrere per parlar, mil anys després, del Pirineu tal com el tenim ara. No serà una comparança, sí que serà un mirar enrere per projectar endavant, com un repàs a una vida, com un retrobar-se en aplec vital.

Miro la llista, extensa i llaminera, de les quaranta-una formatgeries que seran aquest dissabte i diumenge a la Fira de Sant Ermengol. Vingudes de tot el Pirineu, n’hi ha una bona part que són navarreses i basques, a les quals se n’afegeixen altres de l’Alt Urgell, de la Cerdanya, del Ripollès, del Pallars. D’Andorra cap. No sé si algun dia sortirà un ramat d’ovelles andorrà disposat a fer formatge per baixar a vendre’l a la fira de la Seu. Un ramat, un pastor i un formatger que tinguin ganes de portar el seu formatge i el nom d’Andorra per les fires i mercats. Un formatge curat que es podria tastar amb el gust de saber-lo fet a les valls andorranes, riques en aigua i pastures, malgrat els ramats de cotxes i de cases que també hi pasturen. Es podria ajuntar, el formatge artesà fet aquí, als trumfos i a la vedella, i encara que la producció potser no seria prou gran, faria créixer la consciència i la voluntat de fixar en l’economia andorrana altres maneres de vendre i de produir; més originals, més d’acord amb com s’entenen els valors gastronòmics avui en dia.
Suposo que no és senzill embrancar-se a fer formatge, però a muntanya és una cosa que s’havia fet sempre a les cases que tenien bestiar. Recordo com m’ho explicava ja fa anys el Margarit de Sornàs, com passaven els estius a Encodina o al Castellar i als orris munyien i formatjaven. Encara ho fan tots els formatgers i les formatgeres que arreu del Pirineu mantenen viva aquesta activitat nascuda a la prehistòria i que ha afaiçonat les costes i les comes, amb el pasturar del bestiar i el dallar i el conreadís. Ells, que saben com costa mantenir el ramat, munyir, fer el formatge i anar-lo a vendre, mereixen l’atenció de les administracions –amb ajudes i suport– i dels que ens firem amb productes amarats dels sons i de les flaires, del sol i del gebre de les valls pirinenques.

Les declaracions públiques –que molts subscrivim- del síndic Dallerès sobre la destitució de Catherine Metayer; les declaracions públiques de la ministra Vela en resposta a les del síndic Dallerès; les declaracions públiques del primer secretari del Partit Socialdemòcrata, Ferran Goya, anunciant eleccions a la primavera; les declaracions públiques del ministre Barcia, deixant sense efecte les del primer secretari; les declaracions públiques de la cònsol major d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer, sobre el fet de deixar parlar i escoltar de la maquinària socialdemòcrata; l’article del Miquel Calsina ple de mals modals i paraules contra els funcionaris –insults immerescuts i injustos-; les declaracions públiques dels que amb nom i cognoms signem els articles als mitjans de comunicació…, són fetes, convindrem tots, a títol personal. I tot i així, sobta sentir dir sobre les declaracions, quan no plauen a qui les contesta, que “són a títol personal”, com si no tinguessin valor, com si “a títol personal” posat entre cometes, les coses es diguessin de manera diferent o fins i tot desnaturalitzades, com si la persona que parla, que escriu, que s’expressa, fos una o una altra segons els moments .
A títol personal el síndic Dallerès va manifestar el seu desacord amb la ministra Vela. I pel fet de ser síndic no deixarà pas d’opinar i versar sobre el tema que cregui oportú. El síndic, o la ministra, qualsevol que tingui un càrrec públic, no és un autòmat amb botons de color verd i vermell per activar-se –o activar-lo– quan entri o surti, quan parli o calli. És més important la persona, i les declaracions com a síndic o com a ciutadà ras, vénen donades per la persona, amb nom i cognoms, més que no pas pel càrrec. Això és el que compta per valorar el missatge i el contingut. I s’entén, que qui exerceix un càrrec institucional, sap prou bé distingir entre allò que diu en seu parlamentària, com és el cas del síndic general, o en un mitjà de comunicació.
A la sessió del Consell General de la setmana passada, el rebombori del cas Metayer va ser tractat escrupolosament pel síndic, a qui la processó li devia anar per dins, però va saber estar al seu lloc. En canvi, des de les cadires del Govern, segons qui no va saber estar al seu lloc, que a títol personal ocupa i a títol personal ha de dignar-se a defensar. Encara no entenc perquè les preguntes dels consellers generals dels grups que no formen part del govern, els mal anomenats consellers de l’oposició, obtenen per resposta –salvada alguna honrosa excepció– uns silencis que fan sentir vergonya aliena, o bé unes contestes minses o sense suc. La sessió de Consell General, quan això es produeix, deriva de forma automàtica cap a un espectacle de putxinel·lis, que no fa cap bé al país. Per què el Govern ha de ser tancat, orc –i perdoneu la paraula– i poc generós en les respostes? O per què ha de sortir amb contestes, el cap de Govern, que semblen tretes del manual del Gargamel? Andorra no es mereix tenir servidors de capa caiguda. Ha de tenir les millors espases i el millors cavalls per anar endavant, que d’això es tracta.