A títol personal
Les declaracions públiques –que molts subscrivim- del síndic Dallerès sobre la destitució de Catherine Metayer; les declaracions públiques de la ministra Vela en resposta a les del síndic Dallerès; les declaracions públiques del primer secretari del Partit Socialdemòcrata, Ferran Goya, anunciant eleccions a la primavera; les declaracions públiques del ministre Barcia, deixant sense efecte les del primer secretari; les declaracions públiques de la cònsol major d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer, sobre el fet de deixar parlar i escoltar de la maquinària socialdemòcrata; l’article del Miquel Calsina ple de mals modals i paraules contra els funcionaris –insults immerescuts i injustos-; les declaracions públiques dels que amb nom i cognoms signem els articles als mitjans de comunicació…, són fetes, convindrem tots, a títol personal. I tot i així, sobta sentir dir sobre les declaracions, quan no plauen a qui les contesta, que “són a títol personal”, com si no tinguessin valor, com si “a títol personal” posat entre cometes, les coses es diguessin de manera diferent o fins i tot desnaturalitzades, com si la persona que parla, que escriu, que s’expressa, fos una o una altra segons els moments .
A títol personal el síndic Dallerès va manifestar el seu desacord amb la ministra Vela. I pel fet de ser síndic no deixarà pas d’opinar i versar sobre el tema que cregui oportú. El síndic, o la ministra, qualsevol que tingui un càrrec públic, no és un autòmat amb botons de color verd i vermell per activar-se –o activar-lo– quan entri o surti, quan parli o calli. És més important la persona, i les declaracions com a síndic o com a ciutadà ras, vénen donades per la persona, amb nom i cognoms, més que no pas pel càrrec. Això és el que compta per valorar el missatge i el contingut. I s’entén, que qui exerceix un càrrec institucional, sap prou bé distingir entre allò que diu en seu parlamentària, com és el cas del síndic general, o en un mitjà de comunicació.
A la sessió del Consell General de la setmana passada, el rebombori del cas Metayer va ser tractat escrupolosament pel síndic, a qui la processó li devia anar per dins, però va saber estar al seu lloc. En canvi, des de les cadires del Govern, segons qui no va saber estar al seu lloc, que a títol personal ocupa i a títol personal ha de dignar-se a defensar. Encara no entenc perquè les preguntes dels consellers generals dels grups que no formen part del govern, els mal anomenats consellers de l’oposició, obtenen per resposta –salvada alguna honrosa excepció– uns silencis que fan sentir vergonya aliena, o bé unes contestes minses o sense suc. La sessió de Consell General, quan això es produeix, deriva de forma automàtica cap a un espectacle de putxinel·lis, que no fa cap bé al país. Per què el Govern ha de ser tancat, orc –i perdoneu la paraula– i poc generós en les respostes? O per què ha de sortir amb contestes, el cap de Govern, que semblen tretes del manual del Gargamel? Andorra no es mereix tenir servidors de capa caiguda. Ha de tenir les millors espases i el millors cavalls per anar endavant, que d’això es tracta.
