Pasturant formatges
Miro la llista, extensa i llaminera, de les quaranta-una formatgeries que seran aquest dissabte i diumenge a la Fira de Sant Ermengol. Vingudes de tot el Pirineu, n’hi ha una bona part que són navarreses i basques, a les quals se n’afegeixen altres de l’Alt Urgell, de la Cerdanya, del Ripollès, del Pallars. D’Andorra cap. No sé si algun dia sortirà un ramat d’ovelles andorrà disposat a fer formatge per baixar a vendre’l a la fira de la Seu. Un ramat, un pastor i un formatger que tinguin ganes de portar el seu formatge i el nom d’Andorra per les fires i mercats. Un formatge curat que es podria tastar amb el gust de saber-lo fet a les valls andorranes, riques en aigua i pastures, malgrat els ramats de cotxes i de cases que també hi pasturen. Es podria ajuntar, el formatge artesà fet aquí, als trumfos i a la vedella, i encara que la producció potser no seria prou gran, faria créixer la consciència i la voluntat de fixar en l’economia andorrana altres maneres de vendre i de produir; més originals, més d’acord amb com s’entenen els valors gastronòmics avui en dia.
Suposo que no és senzill embrancar-se a fer formatge, però a muntanya és una cosa que s’havia fet sempre a les cases que tenien bestiar. Recordo com m’ho explicava ja fa anys el Margarit de Sornàs, com passaven els estius a Encodina o al Castellar i als orris munyien i formatjaven. Encara ho fan tots els formatgers i les formatgeres que arreu del Pirineu mantenen viva aquesta activitat nascuda a la prehistòria i que ha afaiçonat les costes i les comes, amb el pasturar del bestiar i el dallar i el conreadís. Ells, que saben com costa mantenir el ramat, munyir, fer el formatge i anar-lo a vendre, mereixen l’atenció de les administracions –amb ajudes i suport– i dels que ens firem amb productes amarats dels sons i de les flaires, del sol i del gebre de les valls pirinenques.
