Jordi Pasques

Passen el anys i els segles per aquesta serralada. Tenim papers de fa mil anys i una mica més, de quan s’anaven definint les particions entre senyors, els termes de cada encontrada. Als arxius Capitular i Diocesà d’Urgell, l’arxiver mossèn Benigne Marquès custodia i té cura de pergamins amb signatures de bisbes, comtes, vescomtes, personatges cabdals per entendre l’evolució dels comtats catalans cap a una unió comuna del país. Comtes i vescomtes que batallaren per engrandir els seus dominis cap avall, foragitant els sarraïns establerts a la plana. Des de les privilegiades talaies dels Montsecs i de la serra d’Aubenç, els pirinencs miraven com torrejaven i a la vegada conreaven la terra els pobles sarraïns, amb bastions com Balaguer i Lleida i més enllà i més important encara Saragossa. Els bisbes, com Ermengol i Oliba, el primer ho fou d’Urgell des del 1010 al 1035 i el segon de Vic del 1018 al 1046, no restaren tampoc amb els braços creuats. De fet, eren components de les mateixes famílies comtals i vescomtals, fets bisbes amb la voluntat d’organitzar el país de forma sòlida, sadollant l’esperit i les necessitats materials. Ho comprovem ben bé aquests dies, tot filmant una pel·lícula a Tresponts, tocant amb les mans les pedres dels pontarrons del camí que mil anys enrere va obrar el bisbe Ermengol, conegut encara avui com a caminet de Sant Ermengol. Aquella gent, predecessors nostres, foren capaços d’obrir camins i passos i de mantenir el batec d’unes valls amb un tràfec constant i dur cada dia.
Dissabte vinent, a la Seu, les setenes jornades culturals pirinenques, amb motiu del mil·lenari ermengolià, giraran la vista mil anys enrere per parlar, mil anys després, del Pirineu tal com el tenim ara. No serà una comparança, sí que serà un mirar enrere per projectar endavant, com un repàs a una vida, com un retrobar-se en aplec vital.