Jordi Pasques

Quan aquest Nadal, com des de fa dotze anys, abans de la Missa del Gall, a l’església de la Bonanova de Barcelona, la Maria del Mar Bonet entoni el cant de la Sibil·la, recordarem que el cant medieval provinent de Mallorca és patrimoni cultural de la humanitat. En diuen immaterial, però té ànima. També n’han fet una altra expressió bella i passional de cant i música com és el flamenc, amb l’airosa i humil guitar­ra. Igualment els castells, les torres humanes del Camp de Tarragona que volen imitar els gràcils i clars campanars que, a l’estil de la plana empordanesa, també “des de cada campanar es veu el campanar veí”. I, com si la Unesco jugués amb les imatges, també l’art de la falconeria, antiga manera de caçar amb falcons, portada pels àrabs quan arriben a la Península Ibèrica al segle IX, també aquest art ha estat declarat patrimoni cultural. Seria bonic que l’anxeneta, en arribar dalt, envolés un falcó que anés fins a l’altre castell, fins al campanar veí i, de passada, n’enviés un en vol amistós i enyorat fins a Torija, a Guadalajara, per saludar la garriga alta on Félix Rodríguez de la Fuente va recuperar fa quaranta anys la falconeria hispànica. I, encara amb més gola de terrer, la Unesco amaneix la dieta mediter­rània, que és la coneguda pels nostres ulls i les nostres llars des de fa segles, amb la sal i el pebre de la cultura. Quin goig, trencar ametlles, com el monjos de Poblet les vigílies de Tots Sants! Quin goig, collir olives sobremunt de Sóller! Quin delit, fer-ho al vinyet d’Organyà! Quin misteri, quin gaudi, recordar Sant Ermengol pellucant raïm a les feixetes del Pont de Bar! Quina sensació de pau eterna, el rosegó de pa amb nous en qualsevol riba assolellada! I quin gust la torrada sucada amb all i amarada d’oli una tarda de fred i barrufa, vora el foc a terra, als cortals d’Encamp!

Passo a veure un migdia d’aquesta tardor el Sergi Mas. És diumenge i trasteja per dalt. El crido des del peu de l’escala: “Et porto un parell d’amics.” “Ara baixo”, respon ell. Quan és a baix, li faig mostrar el taller i algunes obres. Els amics queden embadalits amb el Sergi, per la seva creació i pel que diu. Seiem al banc de fora, al bon sol tardoral. Parlem de castanyes i panellets. Sempre em recorda aquell conte de Nadal que vaig escriure fa anys a l’especial del Diari, titulat Torrant castanyes al monestir d’Elins, simulant una vetlla de Nadal de fa segles, amb els monjos al voltant del rotlle del foc. Al Sergi li va agradar molt el relat i quan s’acosta Tots Sants, diu que encara en sent la flaire de les castanyes torrades i de les llufes que fins a la matinada omplien l’estança. Al cap d’una hora de parlar i d’escoltar-lo, nosaltres marxem. Abans, li abasto un parell de gotims de raïm que li havien quedat a la parra i per més saltirons que fes, li quedaven massa alts.
L’escalfor i la flaire, però sobretot l’escalfor de les castanyes tor­rades, ens porta a notar sensacions de benestar, com la que produeix el mateix sol de la tardor i de l’hivern. Segurament que en l’evolució de les societats primerenques, quan la vida en comunitat tenia molts moments de compartir i de pensar junts per avançar en cultura i convivència, es van torrar moltes castanyes que feren junyir esforços pel bé de tots. Potser fins i tot al Consell General, les sessions d’abans, de fa dècades, les que eren celebrades amb tot el sentiment de ser a la “Casa” de la vall, eren acompanyades davant el foc a ter­ra per castanyes torrades i porrons de vi dolç, per així amorosir els parlaments i les consciències. Estaria bé a les sessions d’avui en dia, escoltar esclofollar castanyes i veure passar un porronet entre els escons, per així poder fer pinya.