Jordi Pasques

Passo a veure un migdia d’aquesta tardor el Sergi Mas. És diumenge i trasteja per dalt. El crido des del peu de l’escala: “Et porto un parell d’amics.” “Ara baixo”, respon ell. Quan és a baix, li faig mostrar el taller i algunes obres. Els amics queden embadalits amb el Sergi, per la seva creació i pel que diu. Seiem al banc de fora, al bon sol tardoral. Parlem de castanyes i panellets. Sempre em recorda aquell conte de Nadal que vaig escriure fa anys a l’especial del Diari, titulat Torrant castanyes al monestir d’Elins, simulant una vetlla de Nadal de fa segles, amb els monjos al voltant del rotlle del foc. Al Sergi li va agradar molt el relat i quan s’acosta Tots Sants, diu que encara en sent la flaire de les castanyes torrades i de les llufes que fins a la matinada omplien l’estança. Al cap d’una hora de parlar i d’escoltar-lo, nosaltres marxem. Abans, li abasto un parell de gotims de raïm que li havien quedat a la parra i per més saltirons que fes, li quedaven massa alts.
L’escalfor i la flaire, però sobretot l’escalfor de les castanyes tor­rades, ens porta a notar sensacions de benestar, com la que produeix el mateix sol de la tardor i de l’hivern. Segurament que en l’evolució de les societats primerenques, quan la vida en comunitat tenia molts moments de compartir i de pensar junts per avançar en cultura i convivència, es van torrar moltes castanyes que feren junyir esforços pel bé de tots. Potser fins i tot al Consell General, les sessions d’abans, de fa dècades, les que eren celebrades amb tot el sentiment de ser a la “Casa” de la vall, eren acompanyades davant el foc a ter­ra per castanyes torrades i porrons de vi dolç, per així amorosir els parlaments i les consciències. Estaria bé a les sessions d’avui en dia, escoltar esclofollar castanyes i veure passar un porronet entre els escons, per així poder fer pinya.