Jordi Pasques

Guardava, des de l’octubre passat, parlar del llibre tan bonic escrit per la Montse Mases, la Natàlia Gallego i l’Aina Margalef i il·lustrat amb fotografies per Jaume Riba. El llibre és Altres mirades. Itinerari visual per la geologia d’Andorra. Esperava que arribés Nadal per parlar-ne. És més que res perquè la geologia, i el llibre és un tractat de geologia entenedor, clar i interessant, és una mica com la part principal d’un pessebre. Així m’ho fan pensar les fotografies aèries del Jaume Riba; uns visions de la pell d’Andorra que en alguns casos ens sembla com si fos una composició de pessebre. Des del cel, Cabana Sorda ho té tot per pensar-hi pastors prehistòrics i moderns. Hi ha murs enfilats rectament on arrecerar-nos com una figura del pessebre i les penyes esmolades pel gel de les glaceres ja foses i el fil d’aigua del riuet ens hi posen sons i melodies d’anys i de pau.
Després hi ha les fotografies fetes a peu dret, les que agraden de fer al Jaume Riba. Matiner o tardaner, com el sol, el trobeu de trascantó al lloc més impensat. Bé, si hi pensem, potser no el trobem al lloc més impensat. El fotògraf fa la feina segons el lloc i la llum. I així surten les fotografies. Que són document, obra d’art també, però sobretot document. I les del llibre Altres mirades, amb la seva llum, amb els seus tons, amb les exposicions al sol o al clar de lluna, ajuden com a document a entendre les explicacions sobre la geologia andorrana que les autores dels textos ens ofereixen.
Si teniu ganes de passar un Nadal amb estones de lectura i de natura, això és la contemplació de la natura andorrana amb les fotos i els textos, compreu el llibre. La principal raó és perquè és un llibre per aprendre, per a adquirir coneixements sobre la manera com s’ha fet Andorra, des de la seva situació imaginària fa milions i milions d’anys, centenars, perduda com una gota més al mig de l’oceà, fins al seu posicionament al Pirineu. Entendreu bellament com es va començar a rebregar i alçar la serralada, com i quan les glaceres van seure i rossolar pendents avall, formant les vall an­-dor­ranes d’avui en dia.
Però també veureu de més a prop del que està fet Andorra, el pessebre de les muntanyes an-dor­ranes, el pedruscall, la grava. Ens explica el llibre les roques i els minerals que hi ha. País de meners i de ferro fos. Ai quin goig poder passar el cap d’Any arrecerat sota una penya a la collada dels Meners. Fred si, i neu, i gel, però consciència, pensament. I si voleu, fem-ho més amanós. Pugem a Casamanya i ens arrecerem vora les llenques de penya dretes estiu i hivern de les pàgines 28 i 29. (Ja em diràs, Jaume, què et va dir mossèn Cinto quan li vas plantar la càmera al davant). Casamanya és la cova, la menjadora, el pessebre del pessebre. Així ho sento i així ho dic. Les figures són la pedra i el record de tots els que hi han estat pujats. Verdaguer, Noel Llopis, els gegants d’Andorra i Manuel Anglada. I roques aquí i penyals més enllà i serres que marxen i boscúries de lluny. I noms de gent, i tardes de Nadal quan s’encenen els llums de gravades, callissos i carrers.
La geologia, la pellissa del món que abriga Andorra, la cuirassa amorosida per l’aigua calda. Quin pessebre trobaríeu que tingués fonts caldes i una botiga de peücs i tapaboques (poseu-hi noms i marques modernes) a la cantonada? I quin pessebre de neu parlant, de neu viva, de neu amb gust de torrada amb all i oli de codony, bringuera i donja (Jordi Marquet, sempre vibrant, ja et vam ullar a la tele, ja!), neu amb gust de vi bullit, de cafè amb llet, de suc de fruita vinguda d’orient? Pessebre de pedra, de verd, d’aigua i de puntejar de llums. Que passeu un bon Nadal, atorronat i en calma; de passejada al capvespre pels records i per les emocions.

La pregunta ens la fa un turista valencià, dilluns a la tarda, a Encamp: “Quina església és la que hi ha abans d’arribar, pujant d’Andorra, allà on fan obres?” Li responem: No xiquet, no és el campanar de cap església, és l’antic edifici de Radio Andorra. “Ah, caram. I on podria trobar informació, algun llibre?” Doncs no t’ho sabria pas dir. De moment, l’edifici, que durant molts anys va ser propietat de l’Estat espanyol, circumstància si més no curiosa de la qual tampoc te’n sé donar cap detall, i que ara és de l’Estat andorrà, pateix alguna gotera i conserva a dins maquinària de quan emetia arreu d’Europa aquell: “Aquí Radio Andorra, la emisora del Principado de Andor­ra.” La conversa amb el valencià, que forma part d’una colla de tres parelles embadalides per tanta neu, que s’estaran tota la setmana al país, continua una bona estona. Em diu si aquí l’u per cent cultural de les obres públiques, també s’aplica i com que no ho sé, només li puc dir que fa un mes, s’havia d’aprovar un crèdit extraordinari per tal de fer obres d’urgència a la teulada per evitar les goteres i les humitats i que ningú va parlar de fer-ho amb els diners de l’u per cent cultural que, donat el cas, sortirien del pressupost de l’obra del túnel de Radio Andorra. També li estranya, com a mi, i com a tants altres que han vist l’evolució de les obres de millora de la carretera, la gran entalla de la trinxera i que ara s’hi faci un túnel artificial, quan s’hauria pogut foradar directament, sense haver de fer tanta remenamenta. Vist el seu interès, quan acabem la conversa, quedem amb el valencià, historiador de l’art, que el tindré al corrent del destí de l’edifici de Radio Andorra i que li enviaré, a canvi d’un caixonet de taronges, allò publicat i allò que es publiqui.

Si haguéssim de respondre a la pregunta sobre quina és la vall de l’Alt Urgell propera a la ribera del Segre i a la vegada amb més racons de tranquil·litat i natura vigorosa, potser diríem la vall de Tost. No té la grandària d’altres valls, com la de Cabó o les Valls d’Aguilar, però per la seva orografia queda reclosa per totes bandes menys per la banda de ponent, la sortida natural de la vall amb el riu de Tost que desguassà al Segre, a tocar dels Hostalets de Tost, antic poble reconvertit en una gran i moderna vaqueria destinada a produir llet. Hem dit el riu de Tost i apuntarem l’altre nom, el riu Roig, pel color de l’aigua quan un patac o una tronada arrossega la terra vermella tan característica de tota la vall. Això és degut a estar la vall oberta en els materials de final de l’era primària, els del darrer període anomenat permià, fa tant i tant temps com 270 milions d’anys. Aquesta franja vermella va paral·lela al Pirineu i la trobem des d’Adraén, per posar un indret on la car­retera que porta a la Vansa i a Tuixén ens ho permet veure, fins a Taús i Gerri de la Sal i més enllà. Geològicament, doncs, la vall de Tost és vella, i en molts dels seus racons s’hi troben vestigis de l’activitat volcànica que caracteritzà aquella època i també restes de la fauna que hi campà.
Just divendres i dissabte vinent, Jordi Galindo i Josep Fortuny, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ens explicaran a la Seu, a l’arxiu comarcal, els vertebrats d’aquella època i la importància paleontològica de l’Alt Urgell, amb, entre d’altres, els coneguts jaciments de dinosaures del terme municipal de Coll de Nargó. La fauna que trobem a Tost, és més de 100 milions d’anys més antiga que els dinosaures. Per dir-ho d’una altra manera, quan vivien els animals que ens explicaran dissabte, encara no havien aparegut els dinosaures. I això, per fer els nostres càlculs mentals del temps, vol dir molt i molt enrere.
Però la vall de Tost, a part de gaudir d’uns indrets molt interessants per la geologia, també té una riquesa notable en vegetació i fauna. El fet de ser a ponent de la serra de Cadí, amb el tan poc visitat i bonic Montsec de Tost, que és el darrer contrafort del Cadí fins a Segre, fa que la part llevantina sigui alta i plena de barrancs. A la vegada, pel nord, queda separada de la cubeta de l’Urgellet per un seguit de serres que baixen paral·leles a la vall, amb llocs tan nets i vistosos com Fontelles, o les raconades de Sauvanyà o de cal Giró. A migdia, el Montsec de Tost fa que s’alci una altra de les meravelles, diguem-ho així, de l’Alt Urgell. Ens referim a Montan de Tost, el poble de l’altiplà dedicat a la pagesia que és una miranda cap a mitja comarca i sobre la vall de la Vansa i la muntanya d’Alinyà. Montan de Tost, que mereix una visita i més ara que des de Montan s’acaba de pavimentar la carretera cap a Colldarnat per baixar cap a la Vansa, és un poble de gent treballadora i simpàtica, arrelada al seu bressol.
I la vall de Tost, com totes les terres habitades de fa anys, també té història. En aquest cas hem de recular 1.000 anys en la memòria per parlar d’un cavaller que va deixar petja durant la primera meitat de segle XI. Parlem d’Arnau Mir de Tost, cabdill que va reconquerir les terres ponentines de sota el Montsec, entre Tremp i Balaguer. Si aneu a Àger, hi trobareu la col·legiata de Sant Pere, seu del seu senyoriu i més tard vescomtat. Ens en parlarà també ben aviat, la setmana entrant, l’historiador Francesc Fité, descendent de cal Sastre de Gavarra i fill d’Àger. Ell ha estudiat l’Arnau Mir de Tost i ens el presentarà en veu i en forma de llibre. Tal va ser la importància d’Arnau Mir que el record ha perdurat durant segles. També, si aneu per la carretera de Coll de Nargó a Isona, passant per Valldarques, quan ja sigueu a la Conca podreu enfilar-vos fins al castell de Llordà, un altre dels seus bastions. Segurament que Arnau Mir va tenir projecció en aquella època de gestació i de grans gestes per poder consolidar els comtats catalans, per la seva vinculació familiar al bisbe Ermengol d’Urgell, de qui enguany en celebrem el mil·lenari. La mare d’Arnau, Sançà, casada amb Miró de Tost, era germana de Sant Ermengol. Això va fer que l’oncle bisbe tingués una influència decisiva en l’acció de reconquesta d’Arnau Mir. Oncle i nebot, degueren passar moltes estones rumiant com podrien fer per avançar avall; i ja resolts, a cavall o a peu, resseguiren els camins de la ribera del Segre que manà obrir l’oncle Ermengol.
Tota aquesta rastellera de paraules i noms del present article, vénen motivades per l’exposició La Vall de Tost recorda, que l’associació Lo Riu Roig ha organitzat com a element central d’un cicle de conferències per parlar de la vall. L’exposició és al complex cultural de les Monges, a la Seu. Hi trobareu els records en forma de fotografia sobretot, de quan la vall era plena de gent que habitava els seus pobles i les cases de pagès. Ara, tret de Castellar de Tost i de Montan, que hi tenen gent fixa, i de Sauvanyà que n’hi té el dies de lleure; els altres dos, Tost i Sauvanyà, són abandonats. No cal dir que una visita a la vall de Tost és un agradable recorregut de descoberta de sensacions, davant d’una natura vibrant i d’uns vestigis històrics, com l’església de Sant Martí de Tost, que fan entendre molt més el nostre passat. Tost recorda, Tost es mostra. Tant de bo que l’associació Lo Riu Roig pugui, d’ara en endavant i per molts anys, fer per mantenir el record viu del passat i regirar el present amb ganes certes de viure’l.