Jordi Pasques

Si haguéssim de respondre a la pregunta sobre quina és la vall de l’Alt Urgell propera a la ribera del Segre i a la vegada amb més racons de tranquil·litat i natura vigorosa, potser diríem la vall de Tost. No té la grandària d’altres valls, com la de Cabó o les Valls d’Aguilar, però per la seva orografia queda reclosa per totes bandes menys per la banda de ponent, la sortida natural de la vall amb el riu de Tost que desguassà al Segre, a tocar dels Hostalets de Tost, antic poble reconvertit en una gran i moderna vaqueria destinada a produir llet. Hem dit el riu de Tost i apuntarem l’altre nom, el riu Roig, pel color de l’aigua quan un patac o una tronada arrossega la terra vermella tan característica de tota la vall. Això és degut a estar la vall oberta en els materials de final de l’era primària, els del darrer període anomenat permià, fa tant i tant temps com 270 milions d’anys. Aquesta franja vermella va paral·lela al Pirineu i la trobem des d’Adraén, per posar un indret on la car­retera que porta a la Vansa i a Tuixén ens ho permet veure, fins a Taús i Gerri de la Sal i més enllà. Geològicament, doncs, la vall de Tost és vella, i en molts dels seus racons s’hi troben vestigis de l’activitat volcànica que caracteritzà aquella època i també restes de la fauna que hi campà.
Just divendres i dissabte vinent, Jordi Galindo i Josep Fortuny, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ens explicaran a la Seu, a l’arxiu comarcal, els vertebrats d’aquella època i la importància paleontològica de l’Alt Urgell, amb, entre d’altres, els coneguts jaciments de dinosaures del terme municipal de Coll de Nargó. La fauna que trobem a Tost, és més de 100 milions d’anys més antiga que els dinosaures. Per dir-ho d’una altra manera, quan vivien els animals que ens explicaran dissabte, encara no havien aparegut els dinosaures. I això, per fer els nostres càlculs mentals del temps, vol dir molt i molt enrere.
Però la vall de Tost, a part de gaudir d’uns indrets molt interessants per la geologia, també té una riquesa notable en vegetació i fauna. El fet de ser a ponent de la serra de Cadí, amb el tan poc visitat i bonic Montsec de Tost, que és el darrer contrafort del Cadí fins a Segre, fa que la part llevantina sigui alta i plena de barrancs. A la vegada, pel nord, queda separada de la cubeta de l’Urgellet per un seguit de serres que baixen paral·leles a la vall, amb llocs tan nets i vistosos com Fontelles, o les raconades de Sauvanyà o de cal Giró. A migdia, el Montsec de Tost fa que s’alci una altra de les meravelles, diguem-ho així, de l’Alt Urgell. Ens referim a Montan de Tost, el poble de l’altiplà dedicat a la pagesia que és una miranda cap a mitja comarca i sobre la vall de la Vansa i la muntanya d’Alinyà. Montan de Tost, que mereix una visita i més ara que des de Montan s’acaba de pavimentar la carretera cap a Colldarnat per baixar cap a la Vansa, és un poble de gent treballadora i simpàtica, arrelada al seu bressol.
I la vall de Tost, com totes les terres habitades de fa anys, també té història. En aquest cas hem de recular 1.000 anys en la memòria per parlar d’un cavaller que va deixar petja durant la primera meitat de segle XI. Parlem d’Arnau Mir de Tost, cabdill que va reconquerir les terres ponentines de sota el Montsec, entre Tremp i Balaguer. Si aneu a Àger, hi trobareu la col·legiata de Sant Pere, seu del seu senyoriu i més tard vescomtat. Ens en parlarà també ben aviat, la setmana entrant, l’historiador Francesc Fité, descendent de cal Sastre de Gavarra i fill d’Àger. Ell ha estudiat l’Arnau Mir de Tost i ens el presentarà en veu i en forma de llibre. Tal va ser la importància d’Arnau Mir que el record ha perdurat durant segles. També, si aneu per la carretera de Coll de Nargó a Isona, passant per Valldarques, quan ja sigueu a la Conca podreu enfilar-vos fins al castell de Llordà, un altre dels seus bastions. Segurament que Arnau Mir va tenir projecció en aquella època de gestació i de grans gestes per poder consolidar els comtats catalans, per la seva vinculació familiar al bisbe Ermengol d’Urgell, de qui enguany en celebrem el mil·lenari. La mare d’Arnau, Sançà, casada amb Miró de Tost, era germana de Sant Ermengol. Això va fer que l’oncle bisbe tingués una influència decisiva en l’acció de reconquesta d’Arnau Mir. Oncle i nebot, degueren passar moltes estones rumiant com podrien fer per avançar avall; i ja resolts, a cavall o a peu, resseguiren els camins de la ribera del Segre que manà obrir l’oncle Ermengol.
Tota aquesta rastellera de paraules i noms del present article, vénen motivades per l’exposició La Vall de Tost recorda, que l’associació Lo Riu Roig ha organitzat com a element central d’un cicle de conferències per parlar de la vall. L’exposició és al complex cultural de les Monges, a la Seu. Hi trobareu els records en forma de fotografia sobretot, de quan la vall era plena de gent que habitava els seus pobles i les cases de pagès. Ara, tret de Castellar de Tost i de Montan, que hi tenen gent fixa, i de Sauvanyà que n’hi té el dies de lleure; els altres dos, Tost i Sauvanyà, són abandonats. No cal dir que una visita a la vall de Tost és un agradable recorregut de descoberta de sensacions, davant d’una natura vibrant i d’uns vestigis històrics, com l’església de Sant Martí de Tost, que fan entendre molt més el nostre passat. Tost recorda, Tost es mostra. Tant de bo que l’associació Lo Riu Roig pugui, d’ara en endavant i per molts anys, fer per mantenir el record viu del passat i regirar el present amb ganes certes de viure’l.