Jordi Pasques

La roda de l’any gira com el timó d’un vaixell. Patró i tripulació se’n van a dormir el dia 31 de desembre i l’endemà es desperten i el timoner de nit els diu bon dia i sense novetat. Així passa als vaixells andorrans i als vaixells turcs, que estan de moda. Aquest 2011 porta a collibè el 2010, amb tots els ets i uts: un pressupost nacional esfilagarsat, de tan estirar-lo i estirar-lo; un fer i desfer al Molt Il·lustre Consell General cantellut i orellut i un timbaler que s’està a peu dret dalt de tot de Car­roi esperant l’ordre de redoblar per a convocar eleccions generals. Amb aquesta càrrega el pobre 2011 haurà d’escarrassar-se de valent per mirar de fer quadrar la classe política andorrana i fer-los marcar el pas. Però jo no diria que les sessions de Consell General celebrades fins ara han estat sainets o espectacles de teatre o de putxinel·lis. Hi ha tres grups parlamentaris i cadascun expressa les seves postures i les seves opinions. El que passa és que en el subconscient ens sembla que el grup més petit, ApC, amb tres consellers, parla massa, i que els altres dos, de catorze i onze consellers, en proporció haurien de parlar més. En realitat, la veu de cada grup té el mateix valor i la mateixa legitimitat. Si les intervencions del conseller Eusebi Nomen són llargues, incisives, repetitives i les de Coalició Reformista més mesurades però igualment amb força expositiva i les del Partit Socialdemòcrata són poc picants i sense sal, com totes les que fan en tots els parlaments del món els partits que donen suport al Govern, no cal que vulguem canviar les coses perquè és així. Fins i tot, l’abandonament dels escons com a mesura de protesta contra el Govern, és una acció que s’ha vist en altres parlaments, sense que per això ningú s’estripi les vestidures.
Vol dir això que la situació general del curs parlamentari andorrà és bona per al país? No, és clar que no. És penosa i no agrada a ningú, ni als mateixos protagonistes. I descarreguem contra el Consell General i les seves sessions i al cap i a la fi a qui haurien d’anar dirigides les xurriacades és al Govern. Si veu que no pot governar perquè no té el suport necessari democràtic, si no pot fer per guanyar les votacions a què se sotmeten al Consell General, ha de convocar eleccions sense esperar més. Si no ho fa, veurà, assegut al bell mig de la sala de plens del Consell General, com li cauen a cada sessió més xàfecs i pedregades i això sí que la gent del carrer no ho entén: no entén com algú que està xop i exposat a cor­rents d’aire, no fa ni un esternut ni gargamelleja ni es mou.
Si el cap de Govern, que té la potestat de convocar eleccions, no ho fa, allargarà la situació de bloqueig a canvi de res. Si convoca eleccions, el nou Govern que surti podrà mirar de recuperar el temps perdut i mirar d’anar cap on fa falta que vagi Andorra, un requisit canviant que evoluciona segons la política econòmica europea i mundial, que és la qui mou el món. I ho haurà de fer amb els companys de Consell que cregui que poden ajudar de forma més eficaç. Si el cap de Govern actual això no ho veu, si Jaume Bartumeu quan seu a la cadira al Consell General fa de líder –indiscutible, totpoderós i omnipresent– del PS i no sap fer de cap de Govern, els mateixos components del grup parlamentari del PS li ho haurien de fer veure. Cosa que ja entenc que costi, però sempre hi pot haver un o una que sigui valent i gosi dir-li a la cara allò que altres, del mateix PS, siguin ministres o no, diuen pel darrere. Si per mala sort o per donar per suposat suports que no s’han materialitzat, el Govern d’aquesta legislatura es veu obligat a fer servir el bot salvavides cada vegada que veu escorar el vaixell per, quan passa la tronada, tornar-se a passejar tot gallejant per la coberta, d’això el país no en té cap culpa. Així que s’agrairia que aviat se sentís tocar a generala el timbaler de Carroi, que fa dies que s’espera.