Jordi Pasques

Arribar al Pirineu sense avió ja és possible. La companyia Pyrenair, que operava els vols entre Galícia, Madrid i Palma de Mallorca fins a l’aeroport d’Alguaire, ha decidit suspendre’ls per manca de demanda. I això que oferia paquets a bon preu per portar esquiadors a les pistes del Pirineu català i al Principat d’Andorra. Si mireu la informació de la seva pàgina a Internet, les ofertes per anar a esquiar a Candanchú i Astún, Formigal i Cerler surten ben visibles. En canvi, les de Baqueria i Boí-Taüll i les d’Andorra donen senyal de mortes, no tenen cap contingut. I si mireu els vols que porten els esquiadors cap al Pirineu aragonès, aterren a l’aeroport d’Osca.
La notícia de no volar a l’aeroport d’Alguaire ha fet expressar disconformitats i malestar al Govern andorrà, que reclamarà els diners que va prometre a Pyrenair per activar el flux d’esquiadors cap a Andorra: 100.000 euros posats pel Govern i 30.000 pels camps de neu de Grandvalira i Vallnord. Això per volar del 23 de gener fins al 25 de febrer. Des de Pyrenair, justifiquen l’acció per la baixa demanda i opten per tancar. En canvi, a l’aeroport d’Osca, els surten els números. I deuen tenir raó. D’Osca a les pistes d’esquí del Pirineu aragonès, el recorregut és molt més curt en quilòmetres i en temps que pujar des d’Alguaire, que és com dir Lleida, fins a la Ribagorça, la Vall d’Aran i no cal dir a Andorra. 160 quilòmetres i dues hores que no te les treu ningú. I en autocar encara més estona. Pujar i tornar a baixar, és clar. El president de Pyrenair, Hugo Puigdefàbregas, en unes declaracions al Diari d’Andorra publicades el 24 de gener passat, deia a aquest respecte: “El problema és que Lleida està a dues hores del Pirineu i també que a Andorra hi ha la frontera; això fa que sigui difícil vendre caps de setmana. S’esquia dissabte i només diumenge una estona al matí, perquè per ser a les cinc a Lleida has de sortir d’Andorra a les dotze, i ja és just; encara pots trobar retencions.” No cal dir res més. El president de Pyrenair té raó i qualsevol usuari ho veu així. Si el matí de diumenge gairebé no pots ni esquiar ni fer res, l’oferta de cap de setmana a Andorra venint en avió resulta una murga. En canvi, des de l’aeroport d’Osca dóna per més i els resultats així ho expressen.
Pyrenair és una aposta comercial sorgida l’any 2007 a l’Aragó per a potenciar el Pirineu aragonès a l’hivern. Ja fa molts anys que a l’Aragó tenen les idees clares en matèria de turisme de muntanya. Van crear l’any 1989 la societat anònima Prames (Proyectos y Realizaciones Aragonesas de Montaña, Escalada y Senderismo), que fa una tasca ingent i ben aprofitada de promoció no tan sols del Pirineu sinó de la resta de l’Aragó. És participada pel govern aragonès i per la Caja de Ahorros de la Inmaculada. Prames és un exemple de treball i d’enfocar bé els objectius que es volen assolir. I es nota. Implicació de l’administració però també de la societat per fer camí. En el cas de Pyrenair, el 63% del seu accionariat, correspon a la Cambra de Comerç i Indústria de la província d’Osca, fet que demostra com es prenen les coses a l’Aragó i com s’haurien d’enfocar perquè rutllessin. Quantes vegades, a Catalunya, no s’ha tret Prames com a exemple de bona filosofia i acció de qualitat, fins i tot provocant enveja sana entre el món del turisme per com ho porten els aragonesos.
Que Pyrenair plegui de portar esquiadors a Andorra des de l’aeroport d’Alguaire no pot estranyar ningú. La geografia mana i no es poden demanar miracles. I tenir un aeroport a Lleida no vol dir poder-nos fer il·lusions. Si mirem els titulars apareguts en tota aquesta història, els fets esdevinguts mostren com les coses s’han fet a cop calent i han portat al fracàs. Dels inicis a bombo i plateret, al final callat. El mes d’agost del 2010: “Pyrenair oferirà vols a Lleida des de Madrid, Vigo i Lisboa”. Setembre: “Pyrenair demana 400.000 euros per portar esquiadors”. Octubre: “El Govern està disposat a pagar un màxim de 150.000 euros”. Novembre: “La reducció de l’aportació a Pyrenair no permet garantir la xifra d’esquiadors”. Desembre: “Pyrenair portarà 5.000 esquiadors aquest any”. Gener: “La venda de bitllets de Pyrenair per a Andorra va a ritme lent”. Febrer: “Pyrenair deixa de fer vols d’esquiadors fins a l’aeroport d’Alguaire”. I tots contents i tal dia farà l’any.

L’altre dia, mentre compartíem amb una amiga molt amiga un paquet de cacauets amb closca asseguts en un banc del parc de la Guineueta, a Barcelona –ja m’agradaria fer-vos cròniques internacionals com les de l’amic Albert Villaró, que s’escapa a les irlandes cada dos per tres, però les misses no donen per tant–, vam sortir a parlar de la moda o costum o dèria per formar part d’això que se’n diu comunitats en xarxa, o xarxes socials. Ho escric tal com s’ha d’escriure: Face­book, que va ser la descoberta d’Amèrica, i aquest Twitter que ja és la descoberta de la Lluna. L’amiga, molt amiga, sap bé de la meva nul·la capacitat i desig de capbussar-me en aquesta mena de trobades. A mi m’agrada moure rocs i fer anar la fanga, o l’aixada, o l’aixartell. L’amiga, molt amiga, que de tant en tant s’hi passeja pel Facebook i el Twitter, em va dir que un amic seu, molt amic també, un empordanès que passa estones i estones a l’hort contemplant la serenor del seu capvespre, del Facebook, en diu “fer el ruc”. Caram! No em direu que no és digne de Cervantes. I no ho diu per menystenir aquest invent potent de comunicació, sinó perquè la pronúncia en anglès, a les orelles d’un català sona més o menys com sentir dir: fer el ruc. I ja em veus a mi encès de joia per poder fer una comparativa semblant amb el Twitter. Com li’n podríem dir en català? A veure. Ja ho tenim: si ens pregunten si tenim Twitter direm que nosaltres tenim truites, truites de patates, de carabassó, d’espinacs, truita a la francesa. Veus que bé. Tu escrius al Twitter, tu tens Twitter? Jo tinc truites, i a veure què en diu Cervantes “de tan sonora ovación”.
Jo no sé si us han penjat mai… Eh que sona malament?, però bé, és el llenguatge modern. Jo no sé si us han penjat mai una foto vostra al fer el ruc. Es veu que hi ha gent que es troba de cop i volta formant part de no sé quina muralla feta de fotos i n’hi veu una de quan va anar a fer les espa­nyes amb una vespa i un biquini blau i que ni recorda l’any ni d’on la té, però allà la veu. Caram! I quina corrua no n’hi ha que malden perquè els despengin i no saben com fer-s’ho. Fer per fer, per llegir xafarderies i espiar gent, millor la revista Hola, o el Lecturas, o el Pronto, que no són virtuals, els pots tocar, olorar i fer servir d’acompanyament visual sense haver de gastar llum ni vista. Quin goig que fan les sales d’espera amb les revistes escampades damunt de la tauleta. Deu ser que ens fem grans i no sabem entendre les possibilitats i els camins de la tecnologia. N’hi ha que ens hem quedat amb l’espremedora de taronges o el forn microones com a màxim exponent tecnològic domèstic. Més enllà, no hi arribem.
Les generacions que pugen, la jovenalla, ens salvaran els mots, com deia el poeta. Jo hi crec fermament. Els granadets, podem caure en la temptació de convertir les xarxes socials en doctrina universal, però els qui realment s’adonaran del bé i del mal que suposa estar pendents només de què diu un i de què diu l’altre, seran els que s’ho trobaran al plat. I se’n cansaran, i optaran per escampar la boira, per retornar, com sempre s’ha retornat, a respirar les coses més properes, les més amanoses, les del dia a dia real. Sabran quin gust tan bo té la truita de carreroles, perquè les hauran anat a buscar al prat verd, olorant i mirant a terra i al cel. I la truita de patates, se la menjaran com si es trobessin transportats als altiplans peruans, amb el fred i el “que bueno amigo” dels que les cullen feliços i contents des de fa segles i segles. I la truita d’espinacs, que amb els tallicons de cansalada se’ns desfà a la boca i acompa­nyada amb pa suposa gust i plaer infinit. I la truita de carabassó, que no té res a envejar la d’espinacs, però no la superarà mai. I la truita a la francesa, pobrissona, que és la senzillesa màxima però que ens refà del cansament de la jornada. Humil i íntima truita a la francesa, venerada a totes hores. I la truita de fredolics encara. Ah la truita de fredolics. Si passem l’estiu remullant-nos a la mar salada només pensant que arribin les primeres pluges de tardor i somiant la ter­ra humida i les fulles que entapissen el terra i la molsa i les eroles plenes de fredolics! Ai l’erola, la primera erola de fredolics trobada, com ens fa pessigolles de gust. Bon profit.

D’Asnurri a Montserrat, aquests són els dos referents geogràfics primordials que ens serveixen avui per parlar del Vicenç Santamaria i Ollé, des d’aquest ijous monjo de l’abadia de Montserrat. Hem de dir, que el Vicenç Santamaria el coneixem a Andorra i a l’Alt Urgell com el Vicenç d’Asnurri. De ben segur que en l’escaiença de llegir aquest article, els andorrans amics del Vicenç senten veritable joia per aquest pas de dedicació a la comunitat de benets de Montserrat, puix els records que ell ha deixat del seu pas per les nostres valls, ens porten a moments agradosos i a reviure aspectes culturals concrets. Abans, però, de fer-ne recordatori d’alguns, hem de dir que pròpiament, l’encapçalament hauria de resar: De Montserrat a Asnurri i d’Asnurri a Montserrat, el periple complet del Vicenç. En efecte, sent encara un jovencell de 26 anys, arribà al recollit poblet de les valls de Sant Joan, l’any 1975 des de Montserrat, ja a punt de professar; per tal de viure a la rectoria amb qui va ser un referent de valors cristians i democràtics del Pirineu, el capellà Pasqual Ingla i Torra. En el Pasqual, el Vicenç hi va trobar l’acollida i el suport que necessitava per assolir la pau en l’esperit i l’afermament personal. Aquells anys de la transició, a l’entorn i sota el mestratge del Pasqual Ingla, un bon esplet de joves de la Seu d’Urgell van implicarse en la vida social i política per aportar saba en les noves esperances com a país, després dels anys de dictadura. Del seu redòs en sortiren el primer alcalde de la democràcia recuperada, l’Amadeu Gallart, i el segon, el Joan Ganyet, i regidors i regidores d’aquell moviment encertadament batejat com de redreçamet i progrés. El dia que la història de la Seu del segle XX s’escrigui, l’acció del Pasqual Ingla, de mossèn Pasqual, mplirà el fil conductor de la transició democràtica. Malauradament, el Pasqual va poder gaudir poc temps amb els anhels de justícia i llibertat que ell va postular. Moria a Sant Julià de Lòria, de forma sobtada, el dia 2 de desembre el 1979, als 49 anys. Amb el caliu de mossèn Pasqual, ben aviat, des d’Asnurri, el Vicenç va començar les relacions amicals, gràcies al seu caràcter obert i impatia. Per Asnurri hi va passar molta gent, des d’escriptors i artistes plàstics, fins a professors de religió i filòsofs. La rectoria d’Asnurri era com un fòrum que el Vicenç obria a amics i als amics dels amics. En morir el Pasqual, el Vicenç, lluny de marxar, va comprar la rectoria i s’hi establí, deixant, de moment, la vinculació a Montserrat. Però com va ser que el Vicenç va arribar a Asnurri? Jo diria una mica providencialment. Resultà que a Montserrat el cap li rumiava i el neguitejava el fet de donar el pas i ell proposà a l’abat d’aleshores, Cassià Maria Just, sojornar un temps al Pirineu, una anyada en alguna rectoria fora de tot tragit. L’abat Just el posà en contacte amb el recentment nomenat bisbe d’Urgell, el doctor Joan Martí, que anava a començar la seva primera visita pastoral al Pallars. I ja em teniu el Vicenç Santamaria al costat del bisbe Joan visitant les parròquies pallareses. En acabar, el Vicenç encara no havia trobat l’espai que cercava. De retorn a Montserrat, fou el germà Josep Maria Cardona, que seria prior de l’abat Bardolet, qui li digué: “Em sembla que si vas a Asnurri, allà i amb el Pasqual trobaràs el que cerques” I així fou. El Vicenç va viure a Asnurri dedicat a les seves creacions elaborades amb elements naturals i a l’orfebreria de joies. Les seves obres, d’una claredat i finor immaculades, formen part de col·leccions particulars. També va escriure en prosa i una munió de versos que, com els rajos de sol de tarda que daura els prats i la pomera de Pesent, a llevant d’Asnurri, ens semblen “ciris o lliris”. Va participar, amb les seves dots artístiques, en el moviment Comunicació Actual i ens explicà en conferències i debats la imbricació de l’home amb la natura i com de les “engrunes de llum” en surt el foc, la flama viva. El vers que acompanya el targetó recordatori de la professió solemne diu així: “Rep a mans plenes el foc, l’arrel del lloc sagrat, i dóna’l sense destorbs, amb gest senzill i de cor”. Dues figures, estilitzades, que són homes en comunió de braços oberts, l’acompanyen. El Vicenç va marxar d’Asnurri l’any 1994 per anar a cuidar els pares, a la llar nadiua de Santa Coloma de Cervelló. Durant dotze anys, el Vicenç va ser al costat del pare i de la mare, aquesta abaltida per una malaltia llarga. En morir la mare, el Vicenç recobrà el lligam amb la comunitat d’esperit, guiat pel far evangèlic que és Montserrat i vers allí s’adreça altre cop. Ara el sabem monjo als peus de la Moreneta i li fem arribar l’estima de tots els amics que té aquí dalt. Una bona representació el vam acompanyar dijous en la solemnitat de la seva professió. Tots, el tenim de cor ben present i de tant en tant el seu nom i el nom d’Asnurri i ara el de Santa Maria de Montserrat ens el fa encara més proper. Per molts anys Vicenç!