Jordi Pasques

D’Asnurri a Montserrat, aquests són els dos referents geogràfics primordials que ens serveixen avui per parlar del Vicenç Santamaria i Ollé, des d’aquest ijous monjo de l’abadia de Montserrat. Hem de dir, que el Vicenç Santamaria el coneixem a Andorra i a l’Alt Urgell com el Vicenç d’Asnurri. De ben segur que en l’escaiença de llegir aquest article, els andorrans amics del Vicenç senten veritable joia per aquest pas de dedicació a la comunitat de benets de Montserrat, puix els records que ell ha deixat del seu pas per les nostres valls, ens porten a moments agradosos i a reviure aspectes culturals concrets. Abans, però, de fer-ne recordatori d’alguns, hem de dir que pròpiament, l’encapçalament hauria de resar: De Montserrat a Asnurri i d’Asnurri a Montserrat, el periple complet del Vicenç. En efecte, sent encara un jovencell de 26 anys, arribà al recollit poblet de les valls de Sant Joan, l’any 1975 des de Montserrat, ja a punt de professar; per tal de viure a la rectoria amb qui va ser un referent de valors cristians i democràtics del Pirineu, el capellà Pasqual Ingla i Torra. En el Pasqual, el Vicenç hi va trobar l’acollida i el suport que necessitava per assolir la pau en l’esperit i l’afermament personal. Aquells anys de la transició, a l’entorn i sota el mestratge del Pasqual Ingla, un bon esplet de joves de la Seu d’Urgell van implicarse en la vida social i política per aportar saba en les noves esperances com a país, després dels anys de dictadura. Del seu redòs en sortiren el primer alcalde de la democràcia recuperada, l’Amadeu Gallart, i el segon, el Joan Ganyet, i regidors i regidores d’aquell moviment encertadament batejat com de redreçamet i progrés. El dia que la història de la Seu del segle XX s’escrigui, l’acció del Pasqual Ingla, de mossèn Pasqual, mplirà el fil conductor de la transició democràtica. Malauradament, el Pasqual va poder gaudir poc temps amb els anhels de justícia i llibertat que ell va postular. Moria a Sant Julià de Lòria, de forma sobtada, el dia 2 de desembre el 1979, als 49 anys. Amb el caliu de mossèn Pasqual, ben aviat, des d’Asnurri, el Vicenç va començar les relacions amicals, gràcies al seu caràcter obert i impatia. Per Asnurri hi va passar molta gent, des d’escriptors i artistes plàstics, fins a professors de religió i filòsofs. La rectoria d’Asnurri era com un fòrum que el Vicenç obria a amics i als amics dels amics. En morir el Pasqual, el Vicenç, lluny de marxar, va comprar la rectoria i s’hi establí, deixant, de moment, la vinculació a Montserrat. Però com va ser que el Vicenç va arribar a Asnurri? Jo diria una mica providencialment. Resultà que a Montserrat el cap li rumiava i el neguitejava el fet de donar el pas i ell proposà a l’abat d’aleshores, Cassià Maria Just, sojornar un temps al Pirineu, una anyada en alguna rectoria fora de tot tragit. L’abat Just el posà en contacte amb el recentment nomenat bisbe d’Urgell, el doctor Joan Martí, que anava a començar la seva primera visita pastoral al Pallars. I ja em teniu el Vicenç Santamaria al costat del bisbe Joan visitant les parròquies pallareses. En acabar, el Vicenç encara no havia trobat l’espai que cercava. De retorn a Montserrat, fou el germà Josep Maria Cardona, que seria prior de l’abat Bardolet, qui li digué: “Em sembla que si vas a Asnurri, allà i amb el Pasqual trobaràs el que cerques” I així fou. El Vicenç va viure a Asnurri dedicat a les seves creacions elaborades amb elements naturals i a l’orfebreria de joies. Les seves obres, d’una claredat i finor immaculades, formen part de col·leccions particulars. També va escriure en prosa i una munió de versos que, com els rajos de sol de tarda que daura els prats i la pomera de Pesent, a llevant d’Asnurri, ens semblen “ciris o lliris”. Va participar, amb les seves dots artístiques, en el moviment Comunicació Actual i ens explicà en conferències i debats la imbricació de l’home amb la natura i com de les “engrunes de llum” en surt el foc, la flama viva. El vers que acompanya el targetó recordatori de la professió solemne diu així: “Rep a mans plenes el foc, l’arrel del lloc sagrat, i dóna’l sense destorbs, amb gest senzill i de cor”. Dues figures, estilitzades, que són homes en comunió de braços oberts, l’acompanyen. El Vicenç va marxar d’Asnurri l’any 1994 per anar a cuidar els pares, a la llar nadiua de Santa Coloma de Cervelló. Durant dotze anys, el Vicenç va ser al costat del pare i de la mare, aquesta abaltida per una malaltia llarga. En morir la mare, el Vicenç recobrà el lligam amb la comunitat d’esperit, guiat pel far evangèlic que és Montserrat i vers allí s’adreça altre cop. Ara el sabem monjo als peus de la Moreneta i li fem arribar l’estima de tots els amics que té aquí dalt. Una bona representació el vam acompanyar dijous en la solemnitat de la seva professió. Tots, el tenim de cor ben present i de tant en tant el seu nom i el nom d’Asnurri i ara el de Santa Maria de Montserrat ens el fa encara més proper. Per molts anys Vicenç!