Jordi Pasques

L’altre dia, mentre compartíem amb una amiga molt amiga un paquet de cacauets amb closca asseguts en un banc del parc de la Guineueta, a Barcelona –ja m’agradaria fer-vos cròniques internacionals com les de l’amic Albert Villaró, que s’escapa a les irlandes cada dos per tres, però les misses no donen per tant–, vam sortir a parlar de la moda o costum o dèria per formar part d’això que se’n diu comunitats en xarxa, o xarxes socials. Ho escric tal com s’ha d’escriure: Face­book, que va ser la descoberta d’Amèrica, i aquest Twitter que ja és la descoberta de la Lluna. L’amiga, molt amiga, sap bé de la meva nul·la capacitat i desig de capbussar-me en aquesta mena de trobades. A mi m’agrada moure rocs i fer anar la fanga, o l’aixada, o l’aixartell. L’amiga, molt amiga, que de tant en tant s’hi passeja pel Facebook i el Twitter, em va dir que un amic seu, molt amic també, un empordanès que passa estones i estones a l’hort contemplant la serenor del seu capvespre, del Facebook, en diu “fer el ruc”. Caram! No em direu que no és digne de Cervantes. I no ho diu per menystenir aquest invent potent de comunicació, sinó perquè la pronúncia en anglès, a les orelles d’un català sona més o menys com sentir dir: fer el ruc. I ja em veus a mi encès de joia per poder fer una comparativa semblant amb el Twitter. Com li’n podríem dir en català? A veure. Ja ho tenim: si ens pregunten si tenim Twitter direm que nosaltres tenim truites, truites de patates, de carabassó, d’espinacs, truita a la francesa. Veus que bé. Tu escrius al Twitter, tu tens Twitter? Jo tinc truites, i a veure què en diu Cervantes “de tan sonora ovación”.
Jo no sé si us han penjat mai… Eh que sona malament?, però bé, és el llenguatge modern. Jo no sé si us han penjat mai una foto vostra al fer el ruc. Es veu que hi ha gent que es troba de cop i volta formant part de no sé quina muralla feta de fotos i n’hi veu una de quan va anar a fer les espa­nyes amb una vespa i un biquini blau i que ni recorda l’any ni d’on la té, però allà la veu. Caram! I quina corrua no n’hi ha que malden perquè els despengin i no saben com fer-s’ho. Fer per fer, per llegir xafarderies i espiar gent, millor la revista Hola, o el Lecturas, o el Pronto, que no són virtuals, els pots tocar, olorar i fer servir d’acompanyament visual sense haver de gastar llum ni vista. Quin goig que fan les sales d’espera amb les revistes escampades damunt de la tauleta. Deu ser que ens fem grans i no sabem entendre les possibilitats i els camins de la tecnologia. N’hi ha que ens hem quedat amb l’espremedora de taronges o el forn microones com a màxim exponent tecnològic domèstic. Més enllà, no hi arribem.
Les generacions que pugen, la jovenalla, ens salvaran els mots, com deia el poeta. Jo hi crec fermament. Els granadets, podem caure en la temptació de convertir les xarxes socials en doctrina universal, però els qui realment s’adonaran del bé i del mal que suposa estar pendents només de què diu un i de què diu l’altre, seran els que s’ho trobaran al plat. I se’n cansaran, i optaran per escampar la boira, per retornar, com sempre s’ha retornat, a respirar les coses més properes, les més amanoses, les del dia a dia real. Sabran quin gust tan bo té la truita de carreroles, perquè les hauran anat a buscar al prat verd, olorant i mirant a terra i al cel. I la truita de patates, se la menjaran com si es trobessin transportats als altiplans peruans, amb el fred i el “que bueno amigo” dels que les cullen feliços i contents des de fa segles i segles. I la truita d’espinacs, que amb els tallicons de cansalada se’ns desfà a la boca i acompa­nyada amb pa suposa gust i plaer infinit. I la truita de carabassó, que no té res a envejar la d’espinacs, però no la superarà mai. I la truita a la francesa, pobrissona, que és la senzillesa màxima però que ens refà del cansament de la jornada. Humil i íntima truita a la francesa, venerada a totes hores. I la truita de fredolics encara. Ah la truita de fredolics. Si passem l’estiu remullant-nos a la mar salada només pensant que arribin les primeres pluges de tardor i somiant la ter­ra humida i les fulles que entapissen el terra i la molsa i les eroles plenes de fredolics! Ai l’erola, la primera erola de fredolics trobada, com ens fa pessigolles de gust. Bon profit.