Els escons del Consell General són tema de debat quan han passat les eleccions. Els grups petits, com ara els Verds, sempre es queixen del que segons ells és un desequilibri entre la representació dels consellers nacionals i els parroquials. Que els catorze consellers parroquials són escollits amb una proporció de vots que en algunes parròquies són menys quantitat i en altres més per tal d’aconseguir escó. Proposen enfront això, un nou sistema que no tingui en compte les llistes parroquials i només una llista nacional. Els sembla que així podrien tenir representació al Consell General i si ho miren bé, hauran de reconèixer que aquest sistema és equilibrat. L’organització territorial en parròquies ve de molt antic i el consell de la terra i després el consell general han vist com de cada parròquia els representants exposaven els seus parers i les seves necessitats. Quan la Constitució del 1993 recull el repartiment a catorze consellers nacionals i catorze territorials, es fa visible un acord en què el fet territorial específic andorrà queda reflectit. I els dos representants de cada parròquia són escollits amb els vots que corresponen a la seva població. És un factor de correcció que s’aplica arreu. Sinó, les grans concentracions, en aquest cas, les parròquies amb més població, xuclarien els consellers que correspondrien a altres. El que han de mirar els grups que queden fora, és de tenir els vots mínims per poder seure al Consell. Com algun comentari en resposta a l’article de l’Antònia Escoda ja li ha fet notar. No es pot culpar el sistema de ser desfavorable. S’ha d’autoinculpar qui no fa per arribar a tenir els vots.
Passant a un altre tema postelectoral, quan escric aquest article miro l’enquesta que fa el Diari d’Andorra a la seva pàgina digital, amb la pregunta: “Li agrada la designació de Vicenç Mateu i Mònica Bonell per a la Sindicatura?” I quedo gratament sorprès: 1590 vots diuen que sí, que els agrada, i 1532 diuen que no. La sorpresa agradable és el nombre de participants. Tants vots vol dir que hi ha interès. Deixant de banda si la gairebé igualtat entre els vots a favor o en contra de la sindicatura Mateu-Bonell és degut a l’activació de la maquinària de partit, que de la mateixa manera que estant enderiats en les xarxes socials i alguns partits fins i tot tenen intoxicadors a sou que s’encarreguen de contrarestar opinions lliures i exposades per la ciutadania, poden dir, a votar contra o a votar a favor, els fet és que una pregunta sobre els propers síndic i subsíndica desperta moviments cívics. I val a dir, que tant el Vicenç Mateu com la Mònica Bonell tenen fusta de treballadors i el cap ben moblat.
I ja per anar acabant, hem de parlar de l’hermetisme del Partit Socialdemòcrata, que sembla que es comença a esquerdar. L’Estopiñan parla del líder qüestionant-li el seu continuar. No li diu que plegui, però qüestiona que continuï. El PS contesta que sobretot no s’ha de fer trencadissa, no fos cas que ens hi féssim mal. Al Congrés del juny, els valents haurien de sortir amb cares noves i alegres i que els que fa temps que volten comencessin a quedar en un darrer terme. Diuen de Demòcrates per Andorra que els elefants tusten els joves i menaran igual, des del darrere. Dubto que l’escenari sigui tan simple i que Martí, Cinca, Baró i la resta acotin el cap. Si el PS fa la catarsi que li cal, el partit en sortirà reforçat i continuarà. Si s’aferren a les velles glòries, no en quedarà ni un borrall i automàticament sortirà una altra força amb els que realment valen i ho senten.
La paraula més escoltada en la nit electoral, a mesura que s’anaven coneixent els resultats de les parròquies, va ser sorpresa. Algun dels contertulians presents al plató d’ATV va manifestar que de sorpresa res, ja que tot apuntava que Demòcrates per Andorra guanyaria les eleccions al Consell General. Ni tan sols guanyar a Andorra la Vella i a Encamp podria considerar-se com una sorpresa. Vistes les entrevistes i els debats entre els candidats de les formacions, era ben clar qui guanyaria i qui no. Sorpresa hauria estat que hagués guanyat el PS o que ApC hagués tingut dos representants, malgrat haver-se quedat a punt de poder seure al Consell General, cosa que hauria donat a la pròxima legislatura una mica més de joc. Ara, Eusebi Nomen haurà d’expressar els seus punts de vista a la premsa i prego, com a escrivent col·laborador en aquesta secció que comparteix pàgina amb la Tribuna, que faci els seus articles amb la llargada justa per tal que hi puguem cabre tots. Ho dic amb tota simpatia, que consti. Com també dic que trobarem a faltar les seves constants preguntes i repreguntes.
Qui sí que ha fet bona collita ha estat l’Antoni Martí. L’enhorabona. Pot ben dir el blat al sac i ben lligat. L’escoltava en el debat amb els altres candidats nacionals a la televisió, el divendres dia 1, i va recalcar més d’una vegada que tenia una manera diferent de fer política. Més proper, més simpàtic. En comparació amb Jaume Bartumeu, això és ben clar. Jo hi afegiria que a més de ser cordial, segur que no veu bruixes i maquinacions a tort i a dret, i estarà més pendent de l’avenir del país que del que fa o deixa de fer l’oposició. Migrada oposició, minoritària oposició, però que tot i així ha de ser visible i activa, per respecte als ciutadans i per respecte als seus electors.
Ves per on hem sabut que el Pius Pujades va fer per renovellar la memòria del mestre Josep Fontbernat quan el periodista, ara jubilat, era director del Punt Diari de Girona, una dècada abans d’arribar a Andorra per fer rutllar aquest Diari d’Andorra que és a punt de complir 20 anys. El Pius, a qui Josep Pla un dia li va dir: “Vós sereu periodista de vermut”, i a qui saludem ara i adés amb el pensament i el sabem passejant per Colera o comprant avellanes a la cooperativa de Vilajuïga o fent un vermut a la Bisbal, va engegar una campanya per dignificar la làpida del nínxol de Josep Fontbernat al cementiri d’Andorra la Vella. L’ajuntament d’Anglès, poble d’on era fill Fontbernat, se’n va fer ressò i va sol·licitar el trasllat de les restes des d’Andorra fins a Anglès, acte que va tenir lloc el dia 11 de setembre del 1982.
Dimarts de la setmana passada, el batlle d’Anglès, Pere Figuereda i Cairol, ens parlava d’en Fontbernat a la presentació del llibre d’Editorial Andorra El glossari d’en Fontbernat i de la revista d’Àgora Cultural a ell dedicada. S’ha de dir, que la revista manté l’esperit divulgador i el contingut generós envers l’homenatjat, com en altres anteriors. A la dedicada al mestre Fontbernat, “l’exiliat perpetu” versat per Miquel Martí i Pol, hi ha a banda de biografia i obra política i musical, aportacions de familiars i amics, com la del Sergi Mas. I què direm del glossari? Que s’ha de llegir. Que s’ha de tenir. Que és un tast molt gustós de les glosses emeses per la ràdio i que Editorial Andorra, sempre atent al devenir d’Andorra, ha volgut mostrar. El glossari l’hauríem de llegir tots, joves també. “El joves que faran la gran Andorra que tots volem”, com escrivia Josep Fontbernat el 14 d’abril del 1974, al llibre d’Or del Cercle de les Arts i de les Lletres, tres anys abans de morir i de deixar a tot el país un record entranyable.
