Jordi Pasques

Els escons del Consell General són tema de debat quan han passat les eleccions. Els grups petits, com ara els Verds, sempre es queixen del que segons ells és un desequilibri entre la representació dels consellers nacionals i els parroquials. Que els catorze consellers parroquials són escollits amb una proporció de vots que en algunes parròquies són menys quantitat i en altres més per tal d’aconseguir escó. Proposen enfront això, un nou sistema que no tingui en compte les llistes parroquials i només una llista nacional. Els sembla que així podrien tenir representació al Consell General i si ho miren bé, hauran de reconèixer que aquest sistema és equilibrat. L’organització territorial en parròquies ve de molt antic i el consell de la terra i després el consell general han vist com de cada parròquia els representants exposaven els seus parers i les seves necessitats. Quan la Constitució del 1993 recull el repartiment a catorze consellers nacionals i catorze territorials, es fa visible un acord en què el fet territorial específic andorrà queda reflectit. I els dos representants de cada parròquia són escollits amb els vots que corresponen a la seva població. És un factor de correcció que s’aplica arreu. Sinó, les grans concentracions, en aquest cas, les parròquies amb més població, xuclarien els consellers que correspondrien a altres. El que han de mirar els grups que queden fora, és de tenir els vots mínims per poder seure al Consell. Com algun comentari en resposta a l’article de l’Antònia Escoda ja li ha fet notar. No es pot culpar el sistema de ser desfavorable. S’ha d’autoinculpar qui no fa per arribar a tenir els vots.
Passant a un altre tema postelectoral, quan escric aquest article miro l’enquesta que fa el Diari d’Andorra a la seva pàgina digital, amb la pregunta: “Li agrada la designació de Vicenç Mateu i Mònica Bonell per a la Sindicatura?” I quedo gratament sorprès: 1590 vots diuen que sí, que els agrada, i 1532 diuen que no. La sorpresa agradable és el nombre de participants. Tants vots vol dir que hi ha interès. Deixant de banda si la gairebé igualtat entre els vots a favor o en contra de la sindicatura Mateu-Bonell és degut a l’activació de la maquinària de partit, que de la mateixa manera que estant enderiats en les xarxes socials i alguns partits fins i tot tenen intoxicadors a sou que s’encarreguen de contrarestar opinions lliures i exposades per la ciutadania, poden dir, a votar contra o a votar a favor, els fet és que una pregunta sobre els propers síndic i subsíndica desperta moviments cívics. I val a dir, que tant el Vicenç Mateu com la Mònica Bonell tenen fusta de treballadors i el cap ben moblat.
I ja per anar acabant, hem de parlar de l’hermetisme del Partit Socialdemòcrata, que sembla que es comença a esquerdar. L’Estopiñan parla del líder qüestionant-li el seu continuar. No li diu que plegui, però qüestiona que continuï. El PS contesta que sobretot no s’ha de fer trencadissa, no fos cas que ens hi féssim mal. Al Congrés del juny, els valents haurien de sortir amb cares noves i alegres i que els que fa temps que volten comencessin a quedar en un darrer terme. Diuen de Demòcrates per Andorra que els elefants tusten els joves i menaran igual, des del darrere. Dubto que l’escenari sigui tan simple i que Martí, Cinca, Baró i la resta acotin el cap. Si el PS fa la catarsi que li cal, el partit en sortirà reforçat i continuarà. Si s’aferren a les velles glòries, no en quedarà ni un borrall i automàticament sortirà una altra força amb els que realment valen i ho senten.