Jordi Pasques

Neix el govern Martí amb la cartera de Cultura guardada al calaix de sastre del cap de Govern. De moment, i fins a trobar un ministre que la vulgui, el mateix Martí n’assumeix les competències. Qui ho havia de dir, després de la joiosa recollida de vots, amb una majoria al Consell General de bon treballar, que la cartera de Cultura no tindria pretendents, anés al ministeri d’Educació, com sembla normal, o bé al de Turisme, amb qui va en certa manera lligada. Serà, i és un suposar, que el cap de Govern hi posa un preu massa alt i la ministra d’Educació té por de no poder-lo pagar? Potser, com diuen algunes veus, el cartipàs del Madriu pesa massa en el bagatge polític d’Antoni Martí, de quan va ser cònsol Major d’Escaldes-Engordany, la parròquia amb més pes territorial a la vall del Madriu i des del ministeri costaria de trobar un equilibri amb les altres parròquies o amb els mateixos cortalans. Són suposicions que poden explicar perquè la pobra cultura s’ha quedat, de moment, com passa amb les carteres que temporalment assumeix, sota la tutela del cap de Govern. Suposem també, que serà per poc temps. Ni a ell li correspon portar-ne el pes, ni la cultura ha de ser vista com un raconet, com un complement a cap ministeri. Té massa incidència en la societat, com per arraconar-la o fer-ne un tema menor. Així que com més aviat tingui titular, millor per a la satisfacció general de tota la ciutadania. Detalls com aquest, poden fer començar amb mal peu l’acció conjunta d’un govern que pot i ha de donar el millor per a Andorra. Altrament, no s’entendria, després dels darrers dos anys d’escenari forçat. El Govern Martí ha de ser com una bassa d’oli, tenint com té la confiança majoritària dels andor­rans i la majoria al Consell General. Amb la cultura penjant, li falta encara la cirereta del pastís.
Tots els temes culturals que la ministra Vela portava en actiu els desconec. Després de passar pàgina, amb bon criteri, a aquell projecte esgarrifós d’edifici d’arxiu a la Massana, a començament del seu mandat, la veritat és que fins a la relliscada descomunal amb l’afer Metayer, no li vaig veure accions concretes. A la cartera ara guardada al despatx d’Antoni Martí, hi deu haver les negociacions amb el comú de la Massana per tal de mirar on i quin projecte de museu es fa. I altres temes de patrimoni que deuen tenir el seu sentit i la seva raó de ser. Tant de bo n’hi hagi molts i que es puguin encaminar a bon port. Els nous, els que han de sortir d’aquest govern, haurien també de ser generosos en fets i en imatges. El país fa anys que reclama un museu nacional, per tal de poder veure els andor­rans allò que tenen i mostrar-ho als visitants. Aquests últims, a banda de la seva aportació econòmica, creen lligams amb allò que veuen, tal com fem nosaltres quan visitem indrets, pobles o ciutats on tenen equipaments culturals que ens permeten descobrir i entendre el seu entorn. Sempre en servem un record, per petit que sigui, i vulguis o no, si mai hi tornes, tens ganes de repetir la visita o bé la recomanes a amics.
Una de les funcions dels governs és transmetre la cultura. Potser més que crear-la. Això ja ho fan les entitats culturals andorranes, nombroses i algunes amb sòlides bases i iniciatives constants i efectives. El Govern les ha d’ajudar a desenvolupar, que tinguin la disposició de locals i equipaments per tal de portar a terme el seu programari. També a ajudes econòmiques, posem el cas, per a publicacions. La cultura ha de ser vista com un producte, com una essència lligada a la vida del país. I ha de ser a bon preu, agradosa, assequible en tots els seus vessants. Quan el cap de Govern l’entregui simbòlicament al ministre o a la ministra que toca, la podrem començar, també simbòlicament, a comprar.

En l’acte d’inauguració de l’exposició dedicada al món agrari, instal·lada al claustre dels Miralls del santuari de Meritxell fins al 29 de maig, el cònsol major de Canillo, Enric Casadevall, va parlar de l’activitat pagesa ancestral del Principat, fent una observació interessant pel que fa a l’agricultura i a la ramaderia. A les parròquies altes, la ramaderia era el puntal de l’economia, degut a l’orografia i altitud, amb bones pastures fins arran de poble. A les parròquies baixes, la ramaderia quedava més relegada a l’agricultura, ja que al fons de la vall s’hi podia fer gra en més extensió i quantitat que als bancals de les parròquies altes. Sigui com sigui, la dedicació dels andorrans al bestiar i a la pagesia ha estat una activitat que sempre havia nodrit les boques i les butxaques de les cases de cada parròquia. Avui en dia, són comptades amb els dits de la mà les que es dediquen encara a aquest noble ofici. Ha canviat de tal manera Andorra en cinquanta anys, com per fer passar a una segon terme l’activitat tradicional, vella de segles. La manera de viure actual a les valls andorranes ha incorporat tarannàs i costums propis de societats urbanes, per la qual cosa el batec de la pagesia es veu envoltat per altres activitats poc o gens relacionades amb el treballar la terra. I curiosament, aquest treballar la terra durant generacions ha fet possible l’atracció de turisme cap a Andorra, delitosos de neu a l’hivern i de verd a l’estiu. Això ho hauríem de tenir molt clar, per tal de preveure comportaments futurs dels turistes, que no volen trobar-se amb gentada arreu, sobretot si el motiu de la seva estada a Andorra són uns dies de sojorn i de vacances en cerca de tranquil·litat i bons aliments.
S’ha arribat a estudiar en profunditat quina és la línia, el límit, que caldria no creuar per tal de mantenir un equilibri entre l’entorn que volen gaudir els turistes, és a dir, el paisatge, i les activitats econòmiques del país, i això val per cada parròquia? Som conscients de fins on podem colgar prats i ribes amb cases i altres edificis, sense tenir en compte la funció que té l’espai obert de valor turístic? I no només turístic, el valor que té per als habitants de tot l’any? I aquí tornem a ser al cap del carrer. Andorra és un país de muntanyes i així s’ha d’entendre a l’hora de fer-lo funcionar. Malament aniran les coses si la cultura agrícola, ben definida amb la paraula agricultura, i la ramaderia, que també és la mateixa cultura, queda fora de lloc, queda només com a relíquia, o pitjor, es va ofegant en la manca de relleu de pares a fills, que passen a altres ocupacions. I no s’hi val a dir que a altres indrets de muntanya, com ara les comarques pirinenques catalanes veïnes, passa més o menys el mateix i de centenars d’explotacions de fa unes dècades, dedicades a la llet, ara en queden unes desenes i prou. Andorra, és tan petita en ter­ritori, que ha de vetllar per tots els seus elements que l’han fet com és. Que una vall del Pallars Sobirà o de l’Alt Urgell estigui despoblada i es perdin conreus i pastures, és dolent, però això queda suplert per altres valls que encara es mantenen. Però si a Andorra no quedés ni rastre de pagesos, la clatellada a la vitalitat del país seria històrica, molt difícil de superar. Es fan estudis i propostes sobre el valor afegit de les indústries relacionades amb el món informàtic i d’alta tecnologia, sense tenir en compte el més gran valor del país, el seu propi aspecte, els seu espai agrícola i forestal.
L’exposició que podem veure a Meritxell és de visita obligada per entendre el paper de l’agricultura i la ramaderia. I a partir d’aquí podem entendre el turisme i l’economia. Organitzada per l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Fundació Món Rural, serveix com a acompanyament del Recercat, que se celebrarà dissabte i diumenge vinent a la parròquia d’Escaldes-Engordany, com un acte de la Capital de la Cultura Catalana 2011, acte on participa la Societat Andorrana de Ciències. Aprofitem per dir, que el mateix dissabte, a les 13.30, a la sala d’actes del comú, s’entregarà el VII premi Recercat a la persona de mossèn Benigne Marquès Sala, arxiver diocesà i capitular del bisbat d’Urgell. Prèviament, a les 11, hi haurà una conversa i taula rodona per parlar del món agrari i l’economia i sobre els recursos energètics al Pirineu. Per acabar, ressenyar les peces etnogràfiques de la col·lecció Prujà que el comú de Canillo aporta a l’exposició de Meritxell, dignes de ser mostrades en una exposició permanent, a la vista de tothom.

La sessió constitutiva de la VI legislatura del Molt Il·lustre Consell General ha portat un nou escenari polític. La majoria de cares resulten novedoses i en tornen d’altres que ja havien passat pel Consell General fa anys. Unes altres desapareixen del Consell, com la del síndic Dallerès o la de Francesc Rodríguez, per parlar de dues figures històriques del costat socialdemòcrata. D’aquests, sí que en queda Jaume Bartumeu, a qui el dia 28 d’abril, en la solemne sessió, vam tornar a veure retornat de la seva etapa de govern. Seguint-ne la retransmissió per televisió, el vam veure observant escrupolosament el ritual de les votacions i el jurament del càrrec amb tota normalitat, com si el passar de manar a seure al Consell amb una minoria parlamentària molt petita, ja ho tingués assumit i paït, com va dir la mateixa nit de les eleccions. Però tot i així, els espectadors vam poder notar com se li escapaven aquelles mirades cap al costat, amb els ulls inquiets, com quan mires si algú t’espia o et segueix. Val a dir que, curiosament, qui serà el proper cap de Govern, l’Antoni Martí, també va fer uns quants cops de cap i mirades a l’estil de les de Jaume Bartumeu que, segurament, responien tant en un com en altre conseller, a la tensió del moment, al neguit de saber que un acaba de passar a la història en color gris i l’altre hi entra victoriós però amb un seguit de maldecaps assegurats. Sigui com sigui, la retransmissió per la televisió pública permet fer-te una idea de com són i del tarannà de cadascun dels consellers i conselleres. Això ho fan les mides de la sala, que encara que no ho vulguis, per la càmera de televisió és com si la tinguessin a un pam del nas. I veus com una consellera és més tímida i posada que una altra. Escoltes com uns juren, els altres prometen i només un, el Daniel Armengol, respon al “si així ho feu bon andorrà sereu” del síndic, amb un “amb vida vostra”, tal com correspon en el bon tracte. Veus també quin conseller mastega xiclet, quin està tranquil i a quin la processó li va per dins.
El repàs, amb llicència literària, als posats i a les maneres dels il·lustres consellers i conselleres generals potser serà de les darreres vegades que el puguem fer. La nova seu del Consell General, amb la sala de mides molt més grans i amb una disposició dels escons en forma d’hemicicle, farà canviar la manera de veure’ls per la televisió. Jo goso recomanar al molt Il·lustre Senyor Síndic, Vicenç Mateu, que facin proves amb les càmeres per veure com queden les retransmissions. Perquè a Casa de la Vall, amb un parell de càmeres o tres, ho tens tot apamat. A l’edifici nou del Consell General pot arribar a ser un problema per al realitzador de la retransmissió, si no és que tot ha de quedar en un plànol fix general, un a la trona i un a la presidència. Ben aviat ho veurem. El que sí que s’acabarà, és la imatge televisada continguda i endreçada semblant a quan obres una caixa de bombons de la sala de Casa de la Vall. Ara, visualment, més aviat semblarà encetar una bossa de neules o de polvorons, que aviat s’esbarrien.
Tornant al síndic general, les seves paraules d’inici de Sindicatura les vam escoltar atentament, amb volguda solemnitat. Ho va fer bé, creient-se el càrrec, mostrant l’alta representació del poble andorrà que ostenta. En el seu discurs va dir coses assenyades, amb el component de transcendència històrica que pertoca quan aquesta queda escrita a la pell del país. Escoltar el síndic Mateu tonifica, i segur que al costat de la subsíndica Bonell i dels secretaris Enseñat i Ríos, farà una bona tasca. Alguns diran que amb la majoria còmoda i absoluta que donarà suport al govern d’Antoni Martí, les sessions del Consell General seran una bassa d’oli, i el síndic no haurà d’anar a salta de mata com li ha tocat els darrers dos anys al síndic Dallerès. Potser sí que a les sessions no cauran les tronades que hem vist caure la darrera legislatura, però amb la feinada que toca fer per redreçar el país, tots i cadascun dels que seuen al Consell General i a les cadires del Govern, han de donar-se a la feina com el pagès que s’apressa a entrar l’herba perquè veu la tronada a sobre.