Escoltar el síndic
La sessió constitutiva de la VI legislatura del Molt Il·lustre Consell General ha portat un nou escenari polític. La majoria de cares resulten novedoses i en tornen d’altres que ja havien passat pel Consell General fa anys. Unes altres desapareixen del Consell, com la del síndic Dallerès o la de Francesc Rodríguez, per parlar de dues figures històriques del costat socialdemòcrata. D’aquests, sí que en queda Jaume Bartumeu, a qui el dia 28 d’abril, en la solemne sessió, vam tornar a veure retornat de la seva etapa de govern. Seguint-ne la retransmissió per televisió, el vam veure observant escrupolosament el ritual de les votacions i el jurament del càrrec amb tota normalitat, com si el passar de manar a seure al Consell amb una minoria parlamentària molt petita, ja ho tingués assumit i paït, com va dir la mateixa nit de les eleccions. Però tot i així, els espectadors vam poder notar com se li escapaven aquelles mirades cap al costat, amb els ulls inquiets, com quan mires si algú t’espia o et segueix. Val a dir que, curiosament, qui serà el proper cap de Govern, l’Antoni Martí, també va fer uns quants cops de cap i mirades a l’estil de les de Jaume Bartumeu que, segurament, responien tant en un com en altre conseller, a la tensió del moment, al neguit de saber que un acaba de passar a la història en color gris i l’altre hi entra victoriós però amb un seguit de maldecaps assegurats. Sigui com sigui, la retransmissió per la televisió pública permet fer-te una idea de com són i del tarannà de cadascun dels consellers i conselleres. Això ho fan les mides de la sala, que encara que no ho vulguis, per la càmera de televisió és com si la tinguessin a un pam del nas. I veus com una consellera és més tímida i posada que una altra. Escoltes com uns juren, els altres prometen i només un, el Daniel Armengol, respon al “si així ho feu bon andorrà sereu” del síndic, amb un “amb vida vostra”, tal com correspon en el bon tracte. Veus també quin conseller mastega xiclet, quin està tranquil i a quin la processó li va per dins.
El repàs, amb llicència literària, als posats i a les maneres dels il·lustres consellers i conselleres generals potser serà de les darreres vegades que el puguem fer. La nova seu del Consell General, amb la sala de mides molt més grans i amb una disposició dels escons en forma d’hemicicle, farà canviar la manera de veure’ls per la televisió. Jo goso recomanar al molt Il·lustre Senyor Síndic, Vicenç Mateu, que facin proves amb les càmeres per veure com queden les retransmissions. Perquè a Casa de la Vall, amb un parell de càmeres o tres, ho tens tot apamat. A l’edifici nou del Consell General pot arribar a ser un problema per al realitzador de la retransmissió, si no és que tot ha de quedar en un plànol fix general, un a la trona i un a la presidència. Ben aviat ho veurem. El que sí que s’acabarà, és la imatge televisada continguda i endreçada semblant a quan obres una caixa de bombons de la sala de Casa de la Vall. Ara, visualment, més aviat semblarà encetar una bossa de neules o de polvorons, que aviat s’esbarrien.
Tornant al síndic general, les seves paraules d’inici de Sindicatura les vam escoltar atentament, amb volguda solemnitat. Ho va fer bé, creient-se el càrrec, mostrant l’alta representació del poble andorrà que ostenta. En el seu discurs va dir coses assenyades, amb el component de transcendència històrica que pertoca quan aquesta queda escrita a la pell del país. Escoltar el síndic Mateu tonifica, i segur que al costat de la subsíndica Bonell i dels secretaris Enseñat i Ríos, farà una bona tasca. Alguns diran que amb la majoria còmoda i absoluta que donarà suport al govern d’Antoni Martí, les sessions del Consell General seran una bassa d’oli, i el síndic no haurà d’anar a salta de mata com li ha tocat els darrers dos anys al síndic Dallerès. Potser sí que a les sessions no cauran les tronades que hem vist caure la darrera legislatura, però amb la feinada que toca fer per redreçar el país, tots i cadascun dels que seuen al Consell General i a les cadires del Govern, han de donar-se a la feina com el pagès que s’apressa a entrar l’herba perquè veu la tronada a sobre.
