Jordi Pasques

Si us hi heu trobat mai, sabeu que una tempesta de llamps i trons a dalt a muntanya et fa estar amb l’ai al cor per si algun llamp espetega a prop, o pitjor, et ve a buscar directe. Aquesta primavera hi ha tronades espectaculars amb molts llamps. Tronades de migdia o del capvespre sorolloses i amb espetecs de llamps continuats. Dimarts, un va matar a la pica del Canigó un excursionista de Prada de Conflent. Pujar al Canigó pels volts de sant Joan és un costum arrelat. Ahir mateix, vigília de Sant Joan, la flama va ser portada a peu o en bicicleta des de dalt de Canigó cap a totes les contrades catalanes i fins aquí a Andorra també. L’encengueren amb el foc reservat, amb la flama mantinguda al Castellet de Perpinyà, que ha servit aquesta nit passada, per encendre la foguera dalt del Canigó, feta amb feixets de llenya portada diumenge passat per gent vinguda d’arreu. De la foguera, en baixaran la flama fins a Perpinyà que servirà per encendre les llànties que l’any vinent se l’emportaran un altre cop. Aquesta tradició, de mantenir la flama al Castellet de Perpinyà, es fa des del 1963 i el fet d’encendre la foguera a la pica del Canigó, de l’any 1955, quan Francesc Pujade i Esteve Albert, ferms en idees i en accions, ho inicien.
El llamp matador del Canigó, els llamps de mossèn Cinto, que va notar el dia que, feta la Pica d’Estats, va entrar a Andorra. Els llamps i els trons que sentim des del llit, segurs, a casa. Els llamps que, ara arraulits de por, dins de la tenda, flamegen la nit. Els Llamps de la Maleïda, viscuts tràgicament i escrits per mossèn Jaume Oliveres, llibre que heu de llegir aquest estiu, si voleu trobar literatura de la bona, tan escassa actualment. Aquell llamp maleït que el 26 de juliol del 1916, en començar a baixar de l’Aneto, al pas de Mahoma, va matar el guia José Sayó i a Adolf Blass, sortint-ne en vida mossèn Jaume Oliveras i Eduard Kröger. Els llamps que han matat pastors i esguerrat ramats arreu del Pirineu, de segles i segles.

La caiguda de l’helicòpter d’Heliand, a Juclà, un matí net de final de primavera, serà recordat cada 15 de juny. La notícia colpeix, et provoca un calfred al cos, et fa recordar altres accidents que hi ha hagut i altres víctimes. Diumenge mateix, a la tarda, berenant amb l’Ot al port de Cabús, li explicava l’accident d’un helicòpter d’Heliand, que el dia 22 de març de l’any 2001, ja ha fet deu anys, com passa el temps, van patir el pilot Xavier Betriu i el mecànic Dani Gomà en topar amb el cable del telefèric que puja des del coll de la Botella a les pistes d’Arinsal. El Xavier era d’Oliana, fill del Francesc Betriu, propietari de l’empresa Taurus i de l’empresa d’helicòpters TAF, aparells que des de petit, el fill del Cisquet, com era conegut a Oliana, havia apamat i pilotat. Quan feia de pilot pels bombers de la Generalitat, ens havia portat més d’un cop i els seus vols sempre eren un regal de sensacions, perquè volar en helicòpter et permet veure el país a vol d’ocell i els sentits s’activen curiosos. El Dani era de Castellciutat, i de petits jugàvem al carrer, als capvespres d’estiu. Deu anys després, i quan en farà vint i tots els que vagin venint, els recordarem que van marxar una tarda de març a volar més alt, més amunt de les altes muntanyes, més amunt del cel.
L’accident d’ahir se n’ha endut cinc vides i una penja d’un fil. Pares, esposes, fills, companys de feina i amics passen els moments durs del veure’ls marxar per sempre, i encara amb el record viu de l’últim moment, del darrer petó, del fins després, de l’últim adéu impensat que ja no tornaran a escoltar. Moments de dol que és compartit per tots els ciutadans d’Andorra, en podeu estar segurs. I el dolor, tan acusat com el que senten les famílies, dels propietaris de l’empresa Heliand, que ja van patir una dura sotragada amb el Xavier i el Dani. També per a ells, el nostre sentiment de condol i el suport a la seva tasca. I al comú de Canillo, que ha perdut dos treballadors, un el guarda del refugi i l’altre el fuster del comú. I a l’empresa Ecotècnic, que ho ha patit en dos treballadors. Anaven a fer feina per tenir el refugi a punt, per poder oferir als nombrosos excursionistes que des de la vall d’Incles pugen fins als estanys de Juclà, un bon acolliment. A partir d’avui, el record i l’emoció quan tornem a caminar per aquells indrets, ens farà tenir-los presents, dir-ne els noms, llegir-los en veu alta al monument que en record seu ha d’erigir-se al lloc on van perdre la vida.
Els països, les societats, els pobles, es mesuren en humanitat quan se’ls presenten al davant situacions adverses, colpidores. Una notícia luctuosa com la d’ahir al matí, o com la de l’accident del túnel dels Dos Valires, o com la del camió desfrenat de l’avinguda Carlemany que va xocar contra els magatzems Monza el 6 de desembre del 1994 i va segar la vida de nou dones, fa aflorar del cor de les persones el bé més preuat, el sentiment. Andorra encara no ho ha perdut això, encara veu en la tragèdia el valor del caliu humà que surt de dins de cadascú i es fa de tots. I el sentiment el manifestem amb paraules, amb escrits, amb silencis compartits, amb oracions, amb pregàries, amb records. Compartim el dol, ens unim als familiars i amics, acompanyem físicament o de cor, les víctimes en el seu darrer viatge cap al repòs etern. En aquest accident d’helicòpter, el fet d’haver passat a dalt a la muntanya, ens provoca la sensació que les víctimes ja volen més alt que les muntanyes, que volen i volaran més alt, dalt de tot del blau del cel, amb els núvols, amb les solituds puntejades d’estels de les nits d’estiu i amb la blancor de cada hivern. Que reposin en el nostre record per sempre.

Aquest dissabte prendran possessió del seu càrrec els regidors electes en les darreres eleccions municipals celebrades a Espanya. Molts seran els que repeteixen, però altres s’estrenaran en les tasques de regidor de l’equip de govern o bé a l’anomenada oposició. Això passarà en els municipis de pocs habitants com en els de les grans àrees urbanes. I encara que pugui semblar estrany, a vegades és en els pobles petits on les picabaralles són més agudes, més visibles. Si hi ha qui té la majoria de regidors i pot elegir alcalde el seu cap de llista, trobarà el camí aplanat i no haurà de passar els maldecaps que ara mateix, a dos dies vista, passen els que han de parlar, negociar i al final pactar per poder ser elegits alcaldes. Això tenint en compte que puguin arribar a un acord per governar el municipi, ja que si surt elegit alcalde en minoria, se les haurà de tenir durant la legislatura amb els regidors que sense donar-li suport explicit han deixat, abstenint-se en la votació, que sortís elegit. Això pot passar, per exemple, tant a un poble petit com a la mateixa Barcelona, el cap i casal que després de dècades governat pel Partit dels Socialistes de Catalunya, ara tot sembla indicar que passarà a mans de Convergència i Unió. Per primer cop Convergència manarà a cada costat de la plaça de Sant Jaume i també a la Diputació de Barcelona, un poder institucional enorme a la província de Barcelona, que durant anys ha tingut el PSC.
Però aquestes eleccions municipals, a part de les autonòmiques que també han portat canvis en feus importants del PSOE que ara seran del PP, han estat novedoses a Catalunya pels resultats a Badalona, on ha guanyat el Partit Popular, sense tenir però, majoria absoluta. Aquesta situació dissabte quedarà reflectida amb una abstenció de Convergència i Unió per tal que sigui alcalde el candidat del PP, García Albiol, actual regidor a l’oposició que ha destacat els darrers quatre anys per la seva campanya contra l’incivisme a Badalona, que ell veu centrat en l’emigració. A part de Badalona, que no oblidem és la tercera ciutat de Catalunya pel que fa a habitants, Tarragona també surt als diaris i a les televisions. Un pacte entre CiU amb el PP, privaria el PSC de continuar a l’alcaldia, encara que sigui la candidatura amb més vots obtinguts. I per acabar la mica de repàs, que podríem fer molt més llarg i sucós, amb pactes dels anomenats contra natura, com els que en algun ajuntament fan Iniciativa per Catalunya i CiU o Iniciativa i el Partit Popular, direm que a Barcelona en Xavier Trias i Vidal de Llobatera haurà d’esperar-se al juliol per ser alcalde, ja que el Partit Popular ha impugnat els resultats per si pot esgarrapar algun vot en un altre recompte, amb la qual cosa gua­nyaria un regidor que perdria CiU. En qualsevol cas, el suport del PP que Xavier Trias sigui alcalde de Barcelona està cantat. Sentirem comentaris dels analistes polítics que, amb el rerefons de l’alcaldia de Barcelona, parlen ja de les properes avinences entre CiU i el PP després de les eleccions al parlament espanyol, cas que el PP no tregui majoria absoluta, amb la qual cosa no caldria cap mena de consideració del PP amb CiU al Congrés dels Diputats i el corró del PP podria anar per les espanyes al seu gust.
Els resultats d’aquestes eleccions municipals han fet revifar la política als ulls dels ciutadans que voten i poca cosa més poden fer durant la legislatura. Hi ha, si més no, interès per com acabaran els pactes en els ajuntaments on són necessaris. Al cap i a la fi, de com manin o governin uns farà que els que ara no ho fan puguin fer-ho en un futur, ja que els ciutadans veuen sempre l’obra de govern ben encaminada o el desori. Així li va passar al segon tripartit que va manar a la Generalitat de Catalunya fins a la tardor passada i així ho va patir el president Montilla. Enfront dels que opinen que els ciutadans passen de la política, podríem dir que passen dels polítics corruptes, apoltronats, distants i de mal tracte, que acostumen a ser aquestes les qualitats dels mal governants. I en l’àmbit municipal, això encara és més acusat. Es nota l’interès per la cosa pública més propera, en el dia a dia del carrer, de la plaça, del poble o la ciutat que hom considera pròpia. Si els que són validats per les urnes a formar part dels governs entenguessin les paraules, se n’adonarien que cal sumar, cal aplegar, unir, ajuntar. La paraula ajuntament bé vol dir això, i anirien les coses més rodades si tots els elegits, en formar-ne part, s’ajuntessin pel bé comú. Aquesta paraula, comú, que a les parròquies andorranes es refereix a la comunitat, a la manera d’organitzar-se, de menar les regnes en bé de tots.

Si les previsions de consum de petroli a mitjan d’aquest segle s’acompleixen, hi haurà un canvi notable en la manera de moure’ns de forma individual. El preu del combustible no serà assumible per a la majoria dels que ara circulem en cotxe per carreteres i autopistes i encara que els fabricants de vehicles hauran tret models moguts per energia elèctrica, la capacitat de desplaçar-nos quilòmetres i quilòmetres lluny sense haver de patir per reposar combustible a l’acte, quedarà com un record de l’era del petroli. Davant del panorama que s’apropa, els canvis en la manera de viure i de gaudir del temps lliure podem suposar que seran radicals, comportant nous hàbits que deixaran enrere els actuals i recuperant en certa manera antigues maneres d’anar pel món. Entre aquestes, l’ús d’animals, com el cavall, la mula, el ruc. Sembla xocant parlar en l’era de les tecnologies de l’anar a cavall o de portar coses d’un lloc a l’altre a lloms d’animals de càrrega. Però tots els canvis socials porten lligats canvis culturals i el de la manera de moure’ns n’és un, potser el més bàsic associat a les relacions humanes. Tornaran els viatges entre una vall i l’altra, pels camins dels ports. S’anirà al Pallars, a Cerdanya, a la Seu, a les valls de Sant Joan o de Castellbò a festa major, a la trobada entre parents, a actes socials establerts de comú acord. El no poder-nos moure com ara, que agafem el cotxe, engeguem i podem marxar lluny en tres o quatre hores, farà activar el món més proper, el de mida humana, el que s’apama amb la vista, amb les cames, a mitja jornada o una jornada a cavall. Serà un fenomen curiós, que comportarà una més gran vida social, vida de comunitat, de poble. I també, un viure més tranquil, això segur.
Evidentment, tot això són suposicions, però cal tenir present qualsevol escenari davant l’esgotament del petroli, que quan acabi el seu protagonisme haurà durat encara no dos-cents anys. Períodes històrics que, curiosament, tenen el paral·lelisme amb l’avenç tecnològic que les comunitats prehistòriques assoliren quan van començar amb les primeres transformacions metal·lúrgiques. Primer amb el coure, després amb el bronze i més tard el ferro. I ens ho mirem, quan estudiem aquelles civilitzacions, com un fet del passat, quan en realitat d’aquells descobriments en deriva tota l’evolució que en només 3.000 anys ens ha portat on som. Potser per això –perquè és poc temps pel que fa a l’evolució cultural– en certa manera no ha deixat mai de bategar en les societats de muntanya, que són els territoris més vells, poblats de més antic, la manera ancestral de moure’ns. Qui no sent atracció quan veu un genet a cavall o un car­ro estirat per una mula o un ruquet que acompanya i ajuda a portar la càrrega? Encara que s’hagin esbor­rat del dia a dia, enviar-los al quarto fosc del passat per sempre més, no serveix per a res. Al contrari, recuperar-los com a mitjà de transport i pensar que algun dia es poden tornar a fer servir, ens pot ajudar a configurar el futur de la nova mobilitat, que haurem d’assumir. Tornaran les tartanes i el cotxes de cavalls? Haurem de fer el carril carro? La policia serà la policia muntada? Suposicions sobre un avenir que tard o d’hora arribarà.
En tot aquest suposar, hi té molt a veure la jornada sobre el patrimoni arquitectònic i etnològic de les eres que dissabte vam fer a Organyà. L’arquitecte Andreu Canut en fa un estudi, lligat és clar, a la famosa fira d’Organyà, la de més anomenada i prestigi, que durava vuit dies i on el bestiar d’Andorra, Urgellet i Cerdanya eren portats a vendre. Potser retornaran un dia els vuit dies de fira a Organyà. I tornarem a anar pels camins de ferradura, que són dreturers i savis. I tornarà l’agricultura de l’hort i del mercat del poble, sense haver d’anar a buscar cogombres mil quilòmetres lluny. El testimoni de les eres d’Organya forma part de la història de l’economia d’aquest país d’Andorra. Un país de munta­nya i de camins de ferradura que, sense poder-hi anar a 216 quilòmetres per hora, com anava amb el seu cotxe el vailet lauredià de 20 anys per Balsareny l’altre divendres, són els camins que durant segles han fet anar el país. Camins de ferradura que, de cara al turisme i qui sap, potser de cara al demà, són i poden ser de gran utilitat.