Jordi Pasques

Si les previsions de consum de petroli a mitjan d’aquest segle s’acompleixen, hi haurà un canvi notable en la manera de moure’ns de forma individual. El preu del combustible no serà assumible per a la majoria dels que ara circulem en cotxe per carreteres i autopistes i encara que els fabricants de vehicles hauran tret models moguts per energia elèctrica, la capacitat de desplaçar-nos quilòmetres i quilòmetres lluny sense haver de patir per reposar combustible a l’acte, quedarà com un record de l’era del petroli. Davant del panorama que s’apropa, els canvis en la manera de viure i de gaudir del temps lliure podem suposar que seran radicals, comportant nous hàbits que deixaran enrere els actuals i recuperant en certa manera antigues maneres d’anar pel món. Entre aquestes, l’ús d’animals, com el cavall, la mula, el ruc. Sembla xocant parlar en l’era de les tecnologies de l’anar a cavall o de portar coses d’un lloc a l’altre a lloms d’animals de càrrega. Però tots els canvis socials porten lligats canvis culturals i el de la manera de moure’ns n’és un, potser el més bàsic associat a les relacions humanes. Tornaran els viatges entre una vall i l’altra, pels camins dels ports. S’anirà al Pallars, a Cerdanya, a la Seu, a les valls de Sant Joan o de Castellbò a festa major, a la trobada entre parents, a actes socials establerts de comú acord. El no poder-nos moure com ara, que agafem el cotxe, engeguem i podem marxar lluny en tres o quatre hores, farà activar el món més proper, el de mida humana, el que s’apama amb la vista, amb les cames, a mitja jornada o una jornada a cavall. Serà un fenomen curiós, que comportarà una més gran vida social, vida de comunitat, de poble. I també, un viure més tranquil, això segur.
Evidentment, tot això són suposicions, però cal tenir present qualsevol escenari davant l’esgotament del petroli, que quan acabi el seu protagonisme haurà durat encara no dos-cents anys. Períodes històrics que, curiosament, tenen el paral·lelisme amb l’avenç tecnològic que les comunitats prehistòriques assoliren quan van començar amb les primeres transformacions metal·lúrgiques. Primer amb el coure, després amb el bronze i més tard el ferro. I ens ho mirem, quan estudiem aquelles civilitzacions, com un fet del passat, quan en realitat d’aquells descobriments en deriva tota l’evolució que en només 3.000 anys ens ha portat on som. Potser per això –perquè és poc temps pel que fa a l’evolució cultural– en certa manera no ha deixat mai de bategar en les societats de muntanya, que són els territoris més vells, poblats de més antic, la manera ancestral de moure’ns. Qui no sent atracció quan veu un genet a cavall o un car­ro estirat per una mula o un ruquet que acompanya i ajuda a portar la càrrega? Encara que s’hagin esbor­rat del dia a dia, enviar-los al quarto fosc del passat per sempre més, no serveix per a res. Al contrari, recuperar-los com a mitjà de transport i pensar que algun dia es poden tornar a fer servir, ens pot ajudar a configurar el futur de la nova mobilitat, que haurem d’assumir. Tornaran les tartanes i el cotxes de cavalls? Haurem de fer el carril carro? La policia serà la policia muntada? Suposicions sobre un avenir que tard o d’hora arribarà.
En tot aquest suposar, hi té molt a veure la jornada sobre el patrimoni arquitectònic i etnològic de les eres que dissabte vam fer a Organyà. L’arquitecte Andreu Canut en fa un estudi, lligat és clar, a la famosa fira d’Organyà, la de més anomenada i prestigi, que durava vuit dies i on el bestiar d’Andorra, Urgellet i Cerdanya eren portats a vendre. Potser retornaran un dia els vuit dies de fira a Organyà. I tornarem a anar pels camins de ferradura, que són dreturers i savis. I tornarà l’agricultura de l’hort i del mercat del poble, sense haver d’anar a buscar cogombres mil quilòmetres lluny. El testimoni de les eres d’Organya forma part de la història de l’economia d’aquest país d’Andorra. Un país de munta­nya i de camins de ferradura que, sense poder-hi anar a 216 quilòmetres per hora, com anava amb el seu cotxe el vailet lauredià de 20 anys per Balsareny l’altre divendres, són els camins que durant segles han fet anar el país. Camins de ferradura que, de cara al turisme i qui sap, potser de cara al demà, són i poden ser de gran utilitat.