Jordi Pasques

La bona entesa entre veïns sempre equival a afermar un clima de confiança i de cooperació. La diplomàcia andorrana treballa actualment a renovar el conveni internacional hispanoandorrà i un dels punts que hi ha damunt la taula és el trànsit de residus d’Espanya cap al Principat. Segons les declaracions del ministre d’Exteriors, Gilbert Saboya, tot apunta que aquesta possibilitat podria fer efectiva un tractament de residus generats a les comarques veïnes de l’Alt Urgell i la Cerdanya al centre de tractament de la Comella. Ja en el viatge a Madrid del cap de Govern, Antoni Martí, per visitar el president, José Luis Rodríguez Zapatero, aquest tema era uns dels principals i en la nota de premsa va ressaltar-se la posició favorable d’Espanya. De fet, la Unió Europea ja permet als països de ple dret el moviment de residus lliurement. Si, posem un cas, a l’Alt Empordà volen passar la frontera del Pertús i anar a incinerar els seus residus a Perpinyà, només s’han d’entendre a l’hora dels preus del tractament, que per creuar la frontera no hi ha cap problema. El que no permetia la UE era el trànsit cap a països tercers, que no en formessin part, com és el cas d’Andorra. Però la directiva ha canviat i ara es permet el moviment cap a països tercers. I en aquest context, és quan arriben les negociacions amb Espanya.
La possibilitat que pugin residus de les comarques veïnes catalanes és una molt bona notícia. Primer, perquè es podrà fer funcionar a bona marxa la planta de la Comella, que ara va a mitges, amb els inconvenients tècnics i econòmics que això genera. Segon, perquè d’una vegada per totes, s’acabarà de trencar el tabú que durant anys ha pesat com una llosa, el tabú que ni l’Alt Urgell ha de rebre residus d’Andor­ra ni Andorra de l’Alt Urgell. Un discurs negatiu, de molt poca visió política de futur, que només ha impossibilitat una bona cooperació entre aquests dos territoris. Tot es remunta a les exportacions de terra de desmunts i residus de la construcció que durant anys van baixar d’Andorra cap a l’Alt Urgell, i van anar a parar en abocadors habilitats per fer-hi després allò que se’n deia una millora de finca agrícola. Alguns d’aquest indrets van quedar bé, altres van ser un autèntic disbarat. Però quan es va passar de la ratlla i s’obrien nous espais forçant el que era una millora de finca, quan en realitat no ho era, la Generalitat ho va parar. I aleshores, després d’un any de gràcia que va donar l’administració catalana per permetre baixar desmunts que es van destinar a un abocador fet a la part sud de l’aeroport de Montferrer, tot es va acabar. Paral·lelament, s’havien sentit veus d’alguna plataforma que no volia el trànsit de camions per l’Urgellet, per les molèsties que causava. Actualment, la runa d’obra no baixa a l’Alt Urgell, però no us ho perdeu, els camions travessen la comarca i ho porten a Ponts o a Calaf, per la qual cosa a l’Alt Urgell veuen passar els camions, ara no només fins al Pla de Sant Tirs, sinó tota la comarca, i de beneficis zero. Tururut! Si hi hagués hagut una bona entesa, com la que ara s’endevina, a l’Alt Urgell es podia haver fet un abocador per acollir terres i runes d’Andorra i tots hi haurien sortit guanyant.
L’oportunitat de millorar la disposició dels residus urbans de les comarques de l’Alt Urgell i la Cerda-nya, que ara es colguen en abocadors, pujant-los a incinerar a Andorra, no s’ha de deixar perdre per conceptes tan caducats com que els residus són merda i que cadascú se l’ha de quedar. Els residus no són merda, al contrari, són una font de primeres matèries que poden reciclar-se i de la resta, se’n pot fer aprofitament energètic, com fa Andorra i altres concentracions urbanes, com Perpinyà, Barcelona, etc. Si s’arriba a aquest acord, serà una de les fites històriques en les relacions entre els veïns andorrans i catalans. Ja ho va ser durant la construcció de la nova planta incineradora, quan es van baixar als Hostalets de Pierola. I ho és amb l’exportació de les fraccions reciclables, els envasos, el vidre, el paper, la ferralla i altres en menor quantitat. Tant de bo que entre l’Alt Urgell i Andorra es puguin establir aquests tipus de col·laboracions, que ajuden a establir vincles, a generar riquesa econòmica i a adoptar mesures mediambientals més avançades.

Un país sense cultura a l’abast de tothom no té la força dels que fan de la cultura un dels primers esglaons de la societat. Felicitem-nos, doncs, ara que ja tenim ministre de Cultura en la persona d’Albert Esteve. Feia dies que s’esperava la notícia i no hauria estat gens bo passar l’estiu sense nomenament. El nou ministre, que té un tarannà tranquil i de bon tracte, em permetrà fer un joc de paraules amb el seu nom i el d’un personatge de la cultura andorrana que va campar per aquestes valls amb accions culturals com el pessebre vivent d’Engordany, l’Es­teve Albert. Quan va sortir publicada a la premsa la notícia del nomenament, en llegir Albert Esteve ministre de Cultura, a la ment dels que vam conèixer l’Esteve Albert van acudir imatges de record i el capicua del nom ens va motivar una rialla de satisfacció. Són aquelles coincidències o semblances que posen el toc d’humanitat al fet que és notícia. Dit això, i esperant que l’Albert, l’Anglada, el Rebés, la Palau, la Canalís, la Mas, el Pantebre i tots els altres belluguets que han estat cultura andorrana mig segle XX, comentin el nomenament des de més amunt de Prat Primer, asseguts als núvols del nostre cel.
Tornant a la terra, desitgem al nou ministre tots els encerts, com s’acostuma a dir. Té damunt la taula la vall del Madriu com a tasca primordial. Andorra hi perdria molt si se n’anés en orris aquest projecte. Així que cal trobar els millors arguments i les raons de pes perquè ningú no hi surti perden. Ni els cortalans, ni els comuns, ni el país sencer. Els valors culturals, ancestrals, d’activitat humana en un entorn poc masegat, en una vall sense carretera, agafen més volada quan els comparem amb entorns propers. El Madriu, i la banda de Claror i de Perafita, són actius turístics de futur i s’ha de saber encarrilar bé les condicions que en fan ser patrimoni de la humanitat. És un projecte de país i s’ha de treballar amb totes les ganes i en tots els àmbits. Oportunitats així no passen cada dia. I relliscades o deixadeses en temes així, fan molt mala propaganda a escala internacional. Esperem que el ministre Esteve se’n pugui sortir bé.
Un altre tema que hauríem de considerar principal és el museu nacional. És època de vaques magres, però és en moments de mancances quan s’ha de fer endreça a casa i disposar d’un edifici que contingui i mostri la riquesa de la cultura i de la vida de les valls andorranes durant tants anys d’història i ja abans, des de la prehistòria, ajudarà a consolidar el sentiment de pertinença dels habitants actuals. A més de proporcionar un altre actiu turístic, encara que pugui semblar que no. Déiem al començament que un país amb la cultura a mitges, tinguda com una cosa marginal, no té la força social dels països que de la cultura en fan bandera. Aquests darrers poden educar els més petits en un entorn de coneixement que es convertirà en respecte i en admiració, en estima al cap i a la fi. Aprendrien més la canalla de les escoles en una visita al museu nacional que en vint classes teòriques. O com a mínim se’ls obriria la curiositat, cosa que afavoreix el sentit de l’observació, que és de petit quan és més viu i s’adquireix per a tota la vida.
Fem vots perquè el ministre de Cultura, Albert Esteve, trobi la bona manera de bastir sòlidament aquests temes tan importants per Andorra; de projecció internacional i a la vegada de portes endins. També, en els altres quefers del dia a dia. Si en els fonaments de la societat ronda encara que només sigui un bri d’aire amb aromes de cultura, que no vol dir pas coses acadèmiques i de pensament sempre, pot ser un senzill acte en un quart o en una parròquia, les esperances de millorar la manera de viure i de conviure són més segures. Amb cultura a casa i als car­rers i places es genera més intercanvi, més paraules, més rialles, més benestar emotiu i social. Just allò que permet progressar, avançar en altres coses. Per molts anys, ministre.

Parlar del Partit Socialdemòcrata d’Andorra és parlar de Jaume Bartumeu. A partir d’aquesta premissa, qualsevol cosa que hom digui o pugui dir del PS està subjecta a la valoració de qui va ser líder absolut del PS i actualment només és el president del grup parlamentari al Consell General. Això és el que diuen els que coneixen el tarannà de Bartumeu. Entre altres, ho confirmen periodistes que ha vist xiular les bales arran d’orella, o com la dalla segadora d’herba els feia alçar els peus. Imatges literàries que serveixen per definir el caràcter sorrut i dur d’un líder que en les hemeroteques i videoteques referides a mitjans de comunicació ha aportat moments estel·lars, exemples de com no s’ha de tractar la premsa escrita o gràfica. Males cares i mals modals que han fet quedar parats tant els professionals de la premsa com els ciutadans que rebien la informació. Però bé. Tothom té el seu caràcter i a vegades qui està de cara al públic, com els polítics, no saben guardar la compostura. És així i sap greu.
Encara sap més greu veure com en altres escenaris que haurien de ser i de servir per generar aportacions positives de cara al debat polític, el mals modals amb l’interlocutor continuen. Aquest va ser el cas exposat públicament d’una militant socialdemòcrata, la senyora Muxella, que en demanar la paraula al darrer congrés del PS, Jaume Bartumeu l’hi va negar. I no són gens ni mica congratulants, edificadores, la indiferència amb què són tractades les aportacions d’una figura política socialdemòcrata, com és la de la Rosa Ferrer, la cònsol Major d’Andorra la Vella adscrita fins ara que ha deixat el partit, al PS. La Rosa Ferrer plega del Partit Socialdemòcrata. Suposem que en deu estar fins dalt de tot, que marejada i fastiguejada ha dit ja us ho fareu. Com ha d’estar si aportant una ponència al congrés, en la qual manifestava que cal una reflexió i una autocrítica conjunta de la formació, la resposta és el silenci sense pietat o el tots amb el Jaume, que no el toquin.
Esquerra Socialista, de la seva banda, va fer mal fet de no presentar una candidatura pròpia, encara que la veiessin perduda. Hauria estat un posar damunt la taula les idees de com s’ha d’anar pel món, i això hauria partit el partit, és clar, però com a mínim hi hauria hagut debat, el debat democràtic o el discurs dit i escoltat. Potser Esquerra Socialista té tan clar que al final abandonaran el PS i aniran pel seu compte que no tenien ni ganes de fer el paperina, d’haver d’aguantar les mirades i les cares girades. D’entre tota la militància del PS, aquest sector deu ser el més vital pel que fa a idees i formes, atès que el sector oficial navega al costat de Bartumeu, que ha liderat un govern només la meitat de legislatura i que ha perdut les eleccions i la confiança de part dels seus socis de partit. El sector oficial, tan acostumat a fer anar el sabre dialècticament parlant, amb articles a la premsa, contra els altres, contra els contraris, contra tot allò que no fos acatar líder i cúpula alhora, ara no sap guardar l’espasa i seure a valorar la derrota i el camí que cal emprendre. Ho havien d’haver fet al congrés, però com Esquerra Socialista, també deuen tenir clar que les sigles PS tenen els dies comptats.
La cònsol major d’Andorra la Vella ha fet un gest que l’honora. Ha plegat del PS, d’un partit polític sense vela, ni xarxa, ni timó que va a la deriva. Alguns li demanaran que deixi el càrrec al comú, però sobretot que no ho faci. Les raons per deixar el PS les entén tothom. I tothom entén que la feina al capdavant del comú va més enllà de si s’és militant o no d’un partit. És la persona, la manera de ser, la capacitat de treball. Si els seus companys, o es faran dir excompanys, del PS al comú li volen plantejar una moció de censura, o fer-li la vida impossible, que s’ho pensin. Són al comú al servei dels ciutadans d’Andorra la Vella, no pas al servei d’unes sigles. Això, que en aquests moments de desmembrament del PS es focalitza en els socialdemòcrates, també ho haurien de tenir en compte les altres formacions, com a postulats ètics i de comportament.