Jordi Pasques

A les darreries del mes d’agost, mentre les grives picanyen al perer les peres escalfades pel sol, en la memòria amagada d’aquest país d’Andorra hi graten els records de l’arribada i l’estada de mossèn Cinto Verdaguer, entre el 25 d’agost i el 7 de setembre de 1883, fa exactament 128 anys. Belles pàgines escrites de les seves llibretes de viatge, ens el fan proper i enyoradís. Més enyorat quan, llegint-lo, hi trobem ullades de com eren les valls andorranes més de cent anys enrere. Que bonic que fa llegir-lo en els mateixos indrets per on va passar i imaginar-te el conreadís envoltant la Cortinada, o bé Ordino vellut i assolellat a la falda mateix de Casamanya, on mossèn Cinto s’enfila el dia 30 d’agost. I quin gust espiritual i a l’ensems d’un batec físic palpable, ser a la cabana del Castellar, escoltant aquelles paraules que, després escrites, abans degué dir de viva veu al bon pastor que l’acollí la nit del 25 d’agost, la seva primera nit de sojorn a Andorra: “lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquest pa negre, i no trobaria tan tous com aquest pallús sobre la nua terra los coixins de ploma d’oca del més ric palau.” Allà, a la cabana del Castellar, ens podem fer cabal de l’entrada de Verdaguer a Andorra, fent-ho pel port de Creussans, tal com ell ho explica, de nit i després d’haver pujat a la Pica d’Estats des dels orris de Pujol i baixat per la canal de Riufred. Allà, aquí, a la cabana del Castellar, a la més vella de les dues que hi ha, hi tenim present una de les pàgines viscudes més sentides en vida per Verdaguer. Per ell, que ens ho escriu amb gran força literària, va ser trobar el paradís sentir el gos del pastor al Castellar i poder fer-hi nit després de tan llarga i penosa travessia.
“L’endemà –ens diu Verdaguer–, 26 d’agost, era diumenge. Me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llorts.” Mentre deia missa, li devien venir al cap les paraules del guia que el deixà al port de Creussans a boca de nit del dia abans. I entre paraules que li indicaven uns conreus llunyans allà al fons, recordava que “sota mateix del port hi ha un planellet”. Quina alegria que sentireu quan hi pugeu. Ho podeu fer amb la guia editada que el comú d’Ordino té de la ruta literària de Verdaguer, just entre el port de Creussans, Llorts i Ordino. Pugeu-hi al port, a peu o amb el telecadira que còmodament us hi deixarà ben a prop. Allà hi trobareu el monument que recorda l’entrada de Verdaguer. Allà dalt, mirareu cap a la banda francesa i la Pica d’Estats i el Montcalm –que torregen i acotxen la dreta, dretíssima canal de Riufred– us diran que sí, que Verdaguer hi va ser i d’ells en va escriure, al cap d’un parell de dies, assegut a la taula pairal de casa Rossell d’Ordino, ja refet de la proesa. I tot just encetant la baixada, veureu el planellet, el notareu, us abellirà estirar-vos-hi i tot per amorosir-vos de l’indret. Mossèn Cinto hi va ser passada una pedregada, que li esborrà la traça del camí. Vosaltres hi sereu amb sol o un dia tapat. Feu-vos-hi amb el pensament, al foscant, cansats, sols, sense menja ni aigua. I després aneu baixant, amb la feixuga maleta i el paraigua que li servia de bastó. “Vegí un gran estany davant meu. Me semblà que l’estany estava envoltat d’un gran precipici.” L’estany de Creussans que encara penja, dalt del precipici. I guanyareu la ribera. I avall. Avall llegint Verdaguer cada cop que trobeu la inicial del seu nom escrit a la pedra amb el número del text que li correspon. És la ruta literària, l’excursió de Verdaguer d’entrada a Andorra que sortosament podem fer amb, encara, els indrets per on va passar no gaire masegats. Que us sigui, doncs, plaent la lectura i la caminada.

Si fa 100 anys un hipotètic Govern d’Andorra hagués tingut un ministeri anomenat d’Economia i Territori, la gent no sabria de què li parlaven. En aquella època, cas d’haver tingut Andorra un Govern estructurat com l’actual, el ministeri s’hauria anomenat d’Agricultura i Ramaderia, amb el benentès que l’economia no calia expressar-la en l’anunciat, ja que la base de l’economia andorrana era precisament l’agricultura i la ramaderia. Actualment, el ministeri que té competències en agricultura i ramaderia s’anomena d’Economia i Territori, i va més enllà d’aquestes activitats. Per sort, el ministre Jordi Alcobé sap de què va el tema i dimecres, a la benedicció del bestiar d’Ordino, va parlar del sector econòmic agrícola i ramader, amb algunes informacions sobre les accions que en un futur s’emprendran. A part de no retallar les subvencions, anuncia una promoció de productes de la terra andorrana que portarien el segell de qualitat i que servirien per entrar en un mercat de proximitat molt valorat, tot sigui dit, pel consumidor que vol tenir a l’abast qualitat i a un preu raonable.
La vedella i les trumfes són productes que ja rutllen, encara que poden fer molt més camí. Només que s’hi pogués afegir la carn de corder, els cabrits i cols, l’oferta de productes andorrans a les botigues i als restaurants començaria a tenir una mica de cara i ulls. Perquè és impensable fer propaganda del que és del país, sense comptar amb els restaurants i trobar en un menú plats típics i sense engany, s’agraeix molt i és una satisfacció, tant pels sentits com per la consciència viatjera, diguem-ho així. Poder assaborir Andorra, els productes de la seva terra, ha de ser un objectiu principal dels pagesos i ramaders andorrans. Quan fa quinze anys la crisi del tabac va fer semblar que s’acabaria la pagesia a Andorra, la dinàmica va anar a compensar la minva en l’extensió de tabac conreat amb la dedicació al farratge per al bestiar gros. I després van sortir les trumfes, en cooperativa i amb proves de quines eren les millors plantes. És a dir, que els pagesos d’Andorra és van moure i encara es mouen.
Si volem assaborir, gustar allò que dóna la terra andorrana, cal que es facin campanyes de promoció reals. Dinars de germanor amb la rostida de la vedella, com la d’Ordino i Canillo al coll d’Ordino. Costellades a les fonts, a llocs emblemàtics. Costellada a Setúria dissabte a les set del vespre, amb vi del racó i acordió inclòs. Costellada a les bordes d’Envalira amb torrades de pa de dos quilos, vi del celler i acordió inclòs. Costellada a la Rabassa, amb trumfos rostits, vi de la bóta i amb acordió i son son de migdiada inclòs. I als restaurants, plats del país, fondos si cal, que fan més goig i atipen. I així es mantindrà la feina pagesa i ramadera, i el paisatge, que és el país sencer, anirà fent, canviant potser, però amb una cadència d’anys que no desdibuixarà les arrels antigues que han mantingut la fesomia d’aquestes valls i muntanyes. Si podem mossegar Andorra al plat, tastar-la sense fer-li mal, la consciència ara col·lectiva sabrà fer perquè sigui per molts anys. No hi ha pitjor cosa que arribar a un indret i que t’expliquin o et comencin amb: “Abans hi havia, abans teníem.” S’ha de fer tot el possible perquè aquell abans no s’hagi d’escoltar. Les peres de Nagol són peres de Nagol encara, per dir una fruita i posar-la com a exemple. Hi ha tanta feina a fer, que els pagesos d’Andorra, si en tenen ganes, no han de patir per –com s’acostuma a dir– vendre la collita. Nyam, quin gust més bo! Bon profit!

Les migdiades d’aquest estiu van acompanyades d’una música de fons que no les fa plaents del tot. Hi ha gent esverada a la vella Europa, que crida i alça batalla per carrers i places. En aquest ambient de mala maror, al mínim frec salten espurnes de mala convivència, allò que els humans anem aprenent des de fa tants segles i potser no acabarem d’aprendre mai. Europa, com altres parts del món, encara no sap conviure, i això es manifesta amb violència, provocada per una manca de diàleg social i pel desequilibri econòmic entre les diferents classes de la societat. Els ensenyaments i l’educació de l’escola, tan meritòria i necessària, es desfan quan la crua realitat del carrer porta a la desesperació o a la quimera l’individu aclaparat que no sap per on tirar. Això, al capdavall, porta a tensions en el dia a dia que no fan cap bé al conjunt de les comunitats. I si no sabem, a Europa, mirar de compartir els espais comuns, si no aprenem de forma contínua, sense trencaments, a mantenir les formes i els codis de relacions socials, anirem emmalaltint com a societat, perdent el sentit de tantes coses, el gust de viure els moments que ens fan i ens refan com a persones.
La migdiada és un d’aquests moments de trobar-se un mateix, de ser conscients del que som. Com tots els animals de sang calenta, ens plau posar-nos al cau fresc o a l’ombra reconfortant a l’hora del sol més pesat i apegalós. Aquest comportament ens ve de lluny, i porta arrels encara prehistòriques, maneres de fer col·lectives determinades per una geografia i un clima que, tret d’algun moment puntual, de poques desenes d’anys, amb alts i baixos de més fred o més calor, és el mateix que ara. La migdiada de fa tres mil anys era la mateixa que ara. La dels homes que a les valls andorranes segaven a l’estiu o pasturaven els ramats fa mil anys, també era la nostra migdiada d’ara. I la feien, segurament, amb més calma, amb més gust, amb tot el temps del món. Segurament, barrejaven el gust de la migdiada amb el de la fruita que acabaven de menjar per dinar. I la dolçor de la fruita els endolcia la migdiada, els feia somiar, els regalava uns moments d’intensitat vital que no trobaven, ni trobem, la resta d’hores del nostre voltant.
Segurament que si aquest estiu d’ànims revoltats poséssim la fruita en el nostre dia a dia les coses anirien millor. És un pensament i un desig i a la vegada una observació de com ens perdem ben sovint per camins artificiosos de tecnologies i coses preparades quan tenim a la mà, al nostre voltant, allò que se’n diu el paradís. Anem a fer un tomb, sortim a esbargir-nos una mica i mirem com les mores comencen a posar colors als esbarzers, de vermell a negre i tastem-les. I les prunes, que tenen la justa mida de la boca i es desfan sense queixar-se. I els pinyons, petitons, més humils, però igual de bons. I el plàtan pastós que ens porta a saber-nos evolucionats del mico. I el meló, que ens fa baixar les pesantors del cos i ens recorda que tenim dents arrenglerades a baix i a dalt de la barres menjadores. I la síndria, més aigualosa, més pastosa, que més que fer-nos recordança de les dents o fa dels llavis. La síndria que ja és de color de llavis, de color dels petons i de les besades. I les peres, que si no es fan lloques ens desperten encara més els sentits. I els préssecs, de vinya, d’aigua, xatos. I les nectarines, que són cosines dels préssecs i de les prunes i serveixen per triar bé quan no saps quina fruita triar. I els gerds, que són els dolços de les fades de Perafita i de Fontdargent, i les maduixes, que són les perles dels pastors. Amb la fruita més dolça del món, ara fins i tot malbaratada, no hi hauria tantes baralles ni tant rancor.

El proper dia 18 d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent hi haurà una taula rodona dedicada a l’Esteve Albert. Entre les referències a la obra creativa d’Albert, s’escoltaran els noms dels muntatges escènics del Pessebre Vivent d’Engordany i del Retaule de sant Ermengol. Aquell dia mateix, a Prada es posaran les bases de l’Associació Amics d’Esteve Albert, que serà l’inici de la commemoració l’any vinent del centenari del seu naixement. Recordem que l’Esteve Albert va néixer a Dosrius el 4 de febrer del 1914 i va morir a Andorra la Vella el 9 d’octubre del 1995. De la seva vida, caracteritzada per un activisme cultural arreu de l’Empordà, el Rosselló, el Principat d’Andorra, Barcelona, el Maresme i altres indrets on ell trobés, encara que només fos una brasa, una mica de caliu cultural; el qual li serviria per abrandar el foc de la història escrita, segles enrere, just en aquell indret. Sorgien així, iniciatives de caire popular, i diem popular pel fet primordial de ser la gent del poble els protagonistes. Si anem cinquanta anys enrere, al vell inici de les seves més celebrades creacions, en trobarem dos bons exemples. El Pessebre Vivent d’Engordany, l’any 1955, va ser, en efecte, una representació feta per grans i xics, per gent de totes les edats d’Engordany, de les Escaldes, d’Andorra la Vella. Ho feien a raig, com bé va dir un dels pastors del pessebre a un periodista espanyol en entrevistar-lo: “Nosaltres no en fem de teatre, nosaltres ho fem de debò”. I així, els cants i les paraules i les expressions sortien de forma natural als capvespres d’hivern al Solà d’Engordany.
D’igual forma va passar amb el Retaule de Sant Ermengol. Encara amb la flama encesa del Pessebre Vivent, l’Esteve Albert va arribar a la Seu d’Urgell l’any 1957 conscient del pes de la història que la vella catedral romànica d’Urgell, amb el seu claustre, donava a la ciutat dels bisbes prínceps. La figura de sant Ermengol, viva en el record dels urgellencs i en els pergamins del seu riquíssim arxiu capitular, de seguit el va seduir i va posar a les mans de tot un reguitzell de persones de la Seu la seva realització. Gent amb diferents ideologies, de dretes o més d’esquerres, però sensibles a la cultura i a la història de la Seu, li van fer costat. Era aquesta una de les virtuts de l’Esteve Albert: aplegar per a una causa bella i noble caràcters, tarannàs i pensars diferents per operar junts. Potser el Retaule, d’entre la llarga llista de muntatges escènics sorgits de la inventiva de l’Albert, és l’exemple més significatiu en aquest aspecte; perquè encara avui en dia, aquesta és una de les característiques que esdevenen virtut. Famílies senceres d’urgellencs han estat i són el Retaule i també unes persones concretes que han tirat del carro sense defallir. Us en fareu cabal, si espieu a la pàgina d’Internet del Patronat del Retaule, llegint el noms dels que durant més de cinquanta anys hi han participat.
Aquest any el Retaule de Sant Ermengol, que es representa del 6 al 14 d’agost, porta un afegitó que no podem deixar de comentar. Resulta que l’any 1963, el cineasta granadí José Val del Omar, una figura inquieta i atrevidament pionera de la cinematografia espanyola del segle XX, va rodar a la Seu imatges del Retaule, per encàrrec del ministeri de Turisme que les volia portar, junt a altres nou documentals aplegats amb el genèric Festivales de España, al New York World’s Fair, els anys 1964 i 1965. Però han hagut de passar prop de cinquanta anys per poder-les visionar. Ha estat amb motiu d’una gran exposició al Museu Reina Sofia de Madrid, Desbordamiento de Val del Omar, que s’ha pogut primer muntar les imatges del Retaule, gravades l’any 1963 en una representació feta expressament per a tal fi, imatges ara muntades amb l’ajuda de membres del Patronat. Actualment, l’exposició sobre José Val del Omar, que conté molt material de gran valor documental sobre la seva vida, pensament i obra, és al Palau de la Virreina de Barcelona. Allí trobareu el seu Retaule, tal com ell el va veure. Igualment el podeu trobar a la pàgina d’Internet citada abans. Fixeu-vos en els angles, en els primers plans que fan mirar a l’infinit, en l’ull atent i observador de Val del Omar, en les mirades dels actors i actrius, en la lluna i el Cadí de nocturna estampa –corprenedora i emotiva estampa– i en el dir popular del plou i fa sol, sant Ermengol.