Jordi Pasques

Si fa 100 anys un hipotètic Govern d’Andorra hagués tingut un ministeri anomenat d’Economia i Territori, la gent no sabria de què li parlaven. En aquella època, cas d’haver tingut Andorra un Govern estructurat com l’actual, el ministeri s’hauria anomenat d’Agricultura i Ramaderia, amb el benentès que l’economia no calia expressar-la en l’anunciat, ja que la base de l’economia andorrana era precisament l’agricultura i la ramaderia. Actualment, el ministeri que té competències en agricultura i ramaderia s’anomena d’Economia i Territori, i va més enllà d’aquestes activitats. Per sort, el ministre Jordi Alcobé sap de què va el tema i dimecres, a la benedicció del bestiar d’Ordino, va parlar del sector econòmic agrícola i ramader, amb algunes informacions sobre les accions que en un futur s’emprendran. A part de no retallar les subvencions, anuncia una promoció de productes de la terra andorrana que portarien el segell de qualitat i que servirien per entrar en un mercat de proximitat molt valorat, tot sigui dit, pel consumidor que vol tenir a l’abast qualitat i a un preu raonable.
La vedella i les trumfes són productes que ja rutllen, encara que poden fer molt més camí. Només que s’hi pogués afegir la carn de corder, els cabrits i cols, l’oferta de productes andorrans a les botigues i als restaurants començaria a tenir una mica de cara i ulls. Perquè és impensable fer propaganda del que és del país, sense comptar amb els restaurants i trobar en un menú plats típics i sense engany, s’agraeix molt i és una satisfacció, tant pels sentits com per la consciència viatjera, diguem-ho així. Poder assaborir Andorra, els productes de la seva terra, ha de ser un objectiu principal dels pagesos i ramaders andorrans. Quan fa quinze anys la crisi del tabac va fer semblar que s’acabaria la pagesia a Andorra, la dinàmica va anar a compensar la minva en l’extensió de tabac conreat amb la dedicació al farratge per al bestiar gros. I després van sortir les trumfes, en cooperativa i amb proves de quines eren les millors plantes. És a dir, que els pagesos d’Andorra és van moure i encara es mouen.
Si volem assaborir, gustar allò que dóna la terra andorrana, cal que es facin campanyes de promoció reals. Dinars de germanor amb la rostida de la vedella, com la d’Ordino i Canillo al coll d’Ordino. Costellades a les fonts, a llocs emblemàtics. Costellada a Setúria dissabte a les set del vespre, amb vi del racó i acordió inclòs. Costellada a les bordes d’Envalira amb torrades de pa de dos quilos, vi del celler i acordió inclòs. Costellada a la Rabassa, amb trumfos rostits, vi de la bóta i amb acordió i son son de migdiada inclòs. I als restaurants, plats del país, fondos si cal, que fan més goig i atipen. I així es mantindrà la feina pagesa i ramadera, i el paisatge, que és el país sencer, anirà fent, canviant potser, però amb una cadència d’anys que no desdibuixarà les arrels antigues que han mantingut la fesomia d’aquestes valls i muntanyes. Si podem mossegar Andorra al plat, tastar-la sense fer-li mal, la consciència ara col·lectiva sabrà fer perquè sigui per molts anys. No hi ha pitjor cosa que arribar a un indret i que t’expliquin o et comencin amb: “Abans hi havia, abans teníem.” S’ha de fer tot el possible perquè aquell abans no s’hagi d’escoltar. Les peres de Nagol són peres de Nagol encara, per dir una fruita i posar-la com a exemple. Hi ha tanta feina a fer, que els pagesos d’Andorra, si en tenen ganes, no han de patir per –com s’acostuma a dir– vendre la collita. Nyam, quin gust més bo! Bon profit!