Jordi Pasques

Ha aparegut de sobte Sheldon Adelson, el gairebé octogenari americà ric que vol invertir mils de milions d’euros a fer una mena de Las Vegas a Europa. Diu que té el projecte a punt i només ha de decidir entre Catalunya o Madrid. Per això dimarts va ser convidat al Palau de la Generalitat per mirar de fer-lo decantar per les delícies del pla agrícola i fèrtil del Llobregat. En sortir de l’entrevista amb el president Mas i els alts càrrecs del govern català, vam veure com Adelson deixava anar una rialla assegut al seient de davant del taxi que el retornava a l’aeroport del Prat, just a tocar d’on se li ofereixen les 600 hectàrees per construir el complex lúdic. En aquella rialla, pitonisses i endevins hi poden veure si dins seu ja hi coïa el desig d’invertir a Barcelona o bé era per distreure la perdiu i acabar fent-ho a Madrid. Aviat ho decidirà i es podrà dir a Barcelona contro, recontro i Sant Vicenç o bé abandonar el joc. En qualsevol cas, el mig somriure de Sheldon Adelson en sortir de la Generalitat, serà per un temps -salvant totes les distàncies- tan enigmàtic com el de la Mona Lisa pintada per Leonardo da Vinci fa més de cinc-cents anys. I prego perdó a Da Vinci per aital comparació.
La notícia de la possible concreció del projecte en terra catalana ha sacsejat redaccions de diaris, ràdios i televisions, delerosos a capturar i difondre altres coses que les malures econòmiques i socials. Amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit hem vist on podria anar el conjunt de casinos, hotels, botigues, sales d’espectacle i fins i tot la base operativa a Europa del Cirque du Soleil. A més, hem pogut descobrir uns terrenys propietat del Futbol Club Barcelona, comprats en època del president Laporta per 18 milions d’euros i que allà s’estan. La notícia també ha servit per conèixer els que podrien ser veïns de l’Eurovegas, com l’aeroport del Prat, que el tindria a un cop de roc. O les relíquies naturals dels patamolls que en temps dels romans van començar a ser colgats i culturitzats agrícolament, com l’estany del Remolar i més que estany, la bassa de la Murtra. I per goig dels nostres ulls, sobre la imatge feta des del cel, hi veiem les ben ordenades finques i finquetes de conreu que formen el parc agrícola del Baix Llobregat, un rebost de verdures que abasta els mercats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així que entre aeroport i maresmes a llevant i un bé de Déu de camps de conreu, hi aniria el somni europeu, així li’n diu ell, de Sheldon Adelson. Un somni de multimilionari dedicat als negocis d’aquesta mena, que deuen rajar molt per invertir de cop una morterada de 12.000 milions d’euros. I no cal que fem el càlcul en pessetes perquè l’atordiment encara seria més gran.
Les reaccions tampoc s’han fet esperar. Hi ha gent a favor i gent que no en volen sentir a parlar. Aquests darrers, per raons d’impacte ambiental, de desequilibri social, de model de societat. Els favorables al projecte, alguns moguts més pel cap que pel cor, hi veuen una oportunitat per capejar la desocupació amb la creació de milers de llocs de treball i dinamització de l’economia catalana. A tots, però, hi estiguem d’acord o no, el sol fet d’imaginar com seria, recordant imatges de Las Vegas, ens provoca un neguit existencial, un rau rau dels que et fan pessigar la pell de la consciència i respirar fondo. És ben cert que el món ens fa, més que nosaltres, pobres pecadors, fem el món. I si volguéssim entendre o abastar dins el nostre cap els perquès acabaríem perdent aigua com una regadora vella. Així que esperitats o amb mandra, haurem d’esperar a veure-les venir.
Qui no ha estat mandrós a dir-hi la seva és l’escriptor italià Roberto Saviano, famós per haver denunciat en el llibre Gomorra, l’any 2006, obertament capos i accions de la Camorra napolitana i ara és un objectiu a batre que ha d’anar amb escorta permanent i obligat a no tenir un lloc on poder reposar més de tres dies seguits si vol conservar la vida. Saviano afirma que si l’Eurovegas s’acaba construint a Catalunya, aterrarien a Barcelona els elements de la màfia que han perdut força en altres latituds i allí es reciclarien en activitats il·lícites associades al món del joc i del diner fàcil. Observació que constata el que ja succeeix en altres costes mediterrànies lligades a promocions immobiliàries desmesurades i en bona part passades de voltes, molt per sobre de la mida humana. Però com hem dit suara, haurem d’estar a les verdes i a les madures, perquè des que el món és món els ulls dels homes n’han degut veure de tots colors.
Acabarem aquest regest posant una nota relaxada sobre el tema. En aquesta competició amb Madrid, Catalunya tindria un puntal si encara fos viu aquell català universal que va ser en Xavier Cugat, de nom complet Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu que, en néixer Adelson a Boston el 1933, ja campava per Nova York amb el seu violí al costat d’Enrico Caruso, precedent de l’aterratge a Hollywood de la mà de Charles Chaplin. Xavier Cugat va ser present en el despertar i despegar dels fenòmens artístics i d’espectacle polaritzats al Hollywood de Califòrnia i Las Vegas de Nevada, separats curiosament per la distància que hi ha entre Barcelona i Madrid, 600 quilòmetres. De bracet amb estrelles com Esther Williams o Frank Sinatra, el gironí nascut a la plaça de l’Oli era un puntal al món musical de l’Amèrica exportadora de cinema que enlluernava Europa i la resta de l’univers.
Si encara fos viu, segur que dimarts Sheldon Adelson l’hauria anat a veure al Ritz de Barcelona i el Cugui, habitual de Las Vegas, on l’agost del 1966, al recent estrenat Caesars Palace, ell s’hi va casar en cinquenes núpcies amb Charo Baeza, que tenia 15 o 25 anys, segons mirem la data de naixement oficial o ens creiem el que diu ella. El que és segur és que en Cugat en tenia ja 66, matiner com va ser en néixer el dia 1 de gener del 1900. Si Adelson l’hagués visitat al Ritz, segurament l’hauria fet triar l’emplaçament al Llobregat. Si acaba sent així, el dia de la inauguració quedaria bé posar el nom del Cugat a l’avinguda principal de l’Eurovegas, com ara Xavier Cugat Boulevard, mentre sona per megafonia la melodia del Coconut pudding vendor. Si no és així i l’Eurovegas s’acaba fent a Madrid, sempre ens quedaran les gustoses escarxofes del Baix Llobregat, que potser ens faran més feliços i tot.

Qui ho havia de dir, que un dia veuríem la tennista Arantxa Sánchez Vicario, amb llàgrimes als ulls i angoixada, parlant davant les càmeres de la seva vida privada. Aquella noia que tenia sempre la rialla a la cara, rialla de trapella, i mostrava força i simpatia, avui és una dona marcada per un drama familiar fet públic per ella mateixa, derivat, segons explica en el llibre biogràfic que acaba de sortir, titulat: Vamos. Memoria de una lucha, una vida y una mujer, dels tractes rebuts per part de la seva família, pare, mare i germans. L’Arantxa descriu les penúries emocionals a les quals s’ha vist sotmesa, en bona part per la seva mare, que la tenia controlada i la tractava com si la tennista no tingués personalitat i criteri propi. A més, dels diners gua­nyats durant la seva carrera professional, entre el 1985 i el 2002, que són molts milions d’euros, es veu que n’hi ha una part que han anat a inversions, a paradisos fiscals o a adquisició de cotxes o finques sense que ella en tingués constància. Operacions que diu que les va fer el seu pare i l’advocat que la representava. Tot plegat, una història trista i crua, demostrativa que els diners no porten la felicitat i que els diners podreixen fins i tot les més estretes relacions de família.
Aquesta història de sèrie negra de l’Arantxa Sánchez Vicario també té la seva connexió andorrana. L’Agència tributària espanyola, la que recapta els impostos estatals, li reclama segons es diu, 4,5 milions d’euros, de les obligacions tributàries que no va pagar quan tenia residència al Principat d’Andorra. Un trasllat, diu Arantxa, que es va veure obligada a fer per indicació dels seus pares. A més, la tennista, el 2010, va interposar a la Batllia una demanda judicial contra el seu pare i l’advocat que havia estat d’ella, pels 6 milions d’euros “desapareguts” de comptes en entitats bancàries andorranes. Trista i penosa història, ho tornem a dir.

Diuen que ha marxat el darrer gran artista català del segle XX. Joan Miró, que va morir l’any 1983, i Salvador Dalí, mort el 1989, fa temps que formen part del record. Ara Antoni Tàpies, finat a la ratlla dels noranta. Tots tres han estat fenòmens creatius amb caràcters i tarannàs diferents. Del Miró captingut al Dalí, diguem-ne, esbojarrat, fins al Tàpies temperat, els tres deixen a l’art un llegat visible i perdurable. I els tres tenen santuaris de la seva obra. Miró a Montjuïc, Dalí a Figueres i Tàpies al carrer Aragó de Barcelona, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. En el cas de Dalí i Tàpies, coincideixen a tenir el títol de marquès, ja que el rei d’Espa-nya, Joan Carles I, va crear el marquesat de Dalí de Púbol el 1983 i el marquesat de Tàpies el 2010. Ens pot semblar una curiositat i fins i tot un anacronisme, però així és la història. En aquells espais que són museus, també ben diferents, com el món dels seus creadors, hi poden anar a tastar la cultura que ens han deixat, cultura a l’abast i complementada, en el cas dels museus de les fundacions Miró i Tàpies, amb una interessant biblioteca especialitzada en art.
El reconeixement a l’obra de Tàpies ha sofert una sèrie de contrapunts al llarg de la seva carrera artística. Ser el més jove dels tres grans artistes catalans comporta fer-ne comparacions. Hi ha qui resumeix l’acceptació de l’obra de Tàpies amb l’esquemàtica i injusta frase: “Té grans detractors però també grans admiradors”, com si s’hagués de justificar un equilibri, com si es tractés de pesar en una balança la quantitat dels afins o dels contraris. I això és injust, ja ho hem dit. Si podeu veure i sobretot escoltar el programa especial que TV3 ha emès amb motiu de la seva mort, la pròpia veu d’Antoni Tàpies us l’aproparà i així l’entendreu i el podreu interpretar millor.

Semblava que la neu es faria l’estreta aquest hivern, però la sort de ser un país de muntanya configura la realitat amb els elements que li són propis. Ja ha nevat i les pistes d’esquí poden donar els serveis amb bones condicions, sense haver de tirar només de canons de neu. La neu caiguda a les muntanyes andor­ranes ha permès, un any més, que Pirena, la carrera amb gossos i trineus pels Pirineus, faci estada i recorregut en terra andorrana. També la neu a Soldeu, que fa quatre dies encara semblava com si estiguéssim al mes d’abril, ajudarà a fer més exitosa la Copa del Món femenina d’esquí alpí, i les imatges de la televisió que ens ensenyin més enllà de la pista de competició, mostraran un paisatge d’alta muntanya nevat, com li pertoca quan és hivern. I arribarà Setmana Santa i la temporada d’esquí potser encara s’haurà salvat, malgrat haver començat l’hivern amb poca neu i fred. I passarà l’hivern i tornarà la primavera. I les muntanyes començaran a verdejar i les cames dels excursionistes tindran delit de resseguir els carrerons i caminar cap a les alçades. Al juny, el bestiar hi serà pujat i tot l’estiu les pastures andor­ranes seran compartides per les persones i pels animals. Hi haurà qui, entre els excursionistes del país i dels que vénen de fora a fer muntanya, farà l’ascensió al cim de sempre, com cada any. És com un ritual de retorn a l’indret, que no cal que sigui el capdamunt dels cims, de cadascú. Indret que té una significació especial, de sentiment, de repte esportiu, també d’actitud cultural.
Volgudament, hi haurà qui pugi a Casamanya només per tenir la consciència neta i afermar el sentit primigeni d’enfilar-nos a les muntanyes amb les cames i amb el cor. Recordarà els dos motoristes que a cavall de motos veiem com han pujat fins al mateix pedró de Casamanya, en unes imatges de promoció d’una marca de motos. Imatges que ens mostren les mateixes motos al port de Cabús. Imatges que aquest país no es pot permetre. I quedi clar que la culpa d’enfilar-se pel llom de Casamanya hauria de recaure només en la consciència dels dos motoristes. Però si les formes, pujar en moto a Casamanya, no s’adiuen amb el tarannà d’un país de muntanya, el fons ens ha de preocupar més. Fins que des dels comuns i arribant al capdamunt de Govern no entenguem tots que Andorra és un país de muntanya i té potencial suficient per desenvolupar les polítiques turístiques que corresponen a la muntanya, tant a l’hivern, amb la neu, com la resta de l’any. I a més del patrimoni natural, hi ha el cultural, allò que li és propi, allò que des de l’antigor ha fet com és aquest país. Valdria la pena que la crisi econòmica esperonés els caps més ben moblats del país per definir i aplicar, d’una vegada per totes, una política de turisme de muntanya que fos referència als Pirineus. Un turisme que amb l’oferta comercial i lúdica com a complement de la seva estada, vindria a fer esport i salut i cultura.
Andorra ha de ser, en aquest aspecte, el de lluir com a destinació d’un turisme de muntanya, prou llesta per no deixar passar més temps. En època de dubtes i de canvis, com en qualsevol crisi que hi ha hagut i s’ha superat, ningú i menys un país, ha d’arronsar-se d’espatlles. Ha d’actuar, ha de passar al davant. I això ha de sorgir de dins de la societat, ha de fluir del talent i de l’esperit emprenedor, que n’hi ha, que ningú en dubti. Escoltava l’altre dia una entrevista feta a Barcelona a l’empresària encampadana Maria Reig, referència en el món dels negocis d’alta volada, parlar de la necessitat d’esprémer les idees i de configurar productes, d’embolicar realitats que són palpables, autèntiques, per vendre-les amb el segell d’allò que és singular, atractiu, que té valor per si sol. La Maria Reig parlava de Barcelona, de Catalunya, però el seu encertat criteri es pot aplicar perfectament a Andorra i a qualsevol societat occidental que –com tantes vegades a la història– es troba immersa en moments de canvis.
Trobar a Andorra nous agalius per al turisme és tan important com construir túnels i carreteres. I entre les mancances que clamen al cel, hi ha el museu nacional, repetim-ho amb exclamació, el museu nacional!, on es pugui veure el patrimoni cultural vingut ja des de la prehistòria, on els andorrans i els turistes s’endinsin en un viatge de coneixença, descobriment i admiració. I qui en dubti, només cal que miri realitats d’altres països de muntanya. Sense anar més lluny, podem parlar de la vall tirolesa d’Öeztal, on hi ha el poble de Sölden, nom que té una semblança emotiva amb el nostre Soldeu. Ahir, la vall d’Öeztal, al Tirol del Nord, i la veïna vall de Senales, al Tirol del Sud, van ser protagonistes en presentar-se a Barcelona, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’exposició dedicada a Ötzi, la mòmia de l’home que l’any 1991 va ser trobat al pas de muntanya entre dites valls. En la conferència inaugural, la directora del Museu Arqueològic de Bolzano, a l’Alto Adige, Angelika Fleckinger, va parlar d’Ötzi des del vessant científic, però també com a cultura i publicitat del ter­ritori de muntanya on aquell tirolès prehistòric, fa 5.300 anys, menjava les mateixes pomes grogues del Tirol del Sud que anuncien aquests dies per la tele i que trobem als mercats de fa anys. Només és un exemple, de com el patrimoni de la muntanya, amagat algunes vegades, altres menystingut, s’ha de saber desvetllar.