Jordi Pasques

Amatents encara a la neu tardana, per si ens vol alegrar el capdavall de l’hivern caldós. Hi posem paraules i poesia, allò sorgit en altres moments -temps ha, que en dirien- i altres indrets, per servir de fita i termenal quan faci falta. Josep Maria de Sagarra brodava lletra i vida als costers del Port de la Selva, amb flaires de garnatxa i mel. Pirinenc d’estada envoltat d’asclada llicorella arran de mar, enfilava el caminet de Sant Pere de Roda en giragonsa fins ser talaia al castell de Sa Verdera i allà, fitava els costers abraçats a l’arcada marina de Cap de Creus a Canigó i escrivia: “Vi­nyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina, vinyes que dieu adéu”. Serrellets de neu d’aquest hivern sense petja. Serrellets de neu a Carroi i tossa Braibal, a Montaup i coma dels Llops i des de Setúria als cortals d’Encamp i fi ser­rellet de neu al Portell de Cadí. Un hivern com aquell que fa que sí que fa que no, esllanguit; un hivern dubtós i carallot.
Més avall d’allà on acaba el Pirineu a l’Empordà, un altre escrivent aquimerat a Andorra, que per cert pasturava els somnis pels prats de la nit als Cortals d’Encamp, l’Esteve Albert, deu anys abans d’arribar a Andorra escrivia des del seu Maresme estant: “Ací, tot és modest, plàcid i xic i la muntanya, ni imponent ni altiva, que atenys els cims més alts sense fatic; però amb una joia no menys viva, veient al fons la mar llunyana, d’un blau suau, assolellat, i, entre vessants, la immensa plana, tota brillant de l’or del blat, i una gran pau el cor t’ablana i sents la religiositat i el silenci, gens no profana; si no és esquelles d’un ramat que no saps veure entre la gleva, i, en alçar els ulls, meravellat, vers on la serra més s’eleva, obires Pirineu nevat i ja no saps si és veritat o il.lusió teva”. Com així ho pensem en mirar de lluny la congesta de sant Jaume, a les alçades de Bescaran camí de Monturull. Que si l’és que si no l’és. Que ja fon que ja s’ha fos.
En el mateix corredor de bosc travesser entre terra i mar del Montnegre sotjat de petit per l’Esteve Albert, hi fa rusc i hi labora el poeta vivent Perejaume, pintor i escrivent tot alhora, de qui fa poc n’hem vist a la Pedrera de Gaudí rajar el seu art. D’ell en llegim a les feixes del seu darrer llibre, Pagèsiques, les línies que dibuixen els serrellets de neu, captivadors, atraients. S’hi aboca el Perejaume en el descriure de l’escriure; s’hi afona, com la rella, com la fanga, com el magall. “Montnoms del manto pirinenc amb les corbes isotòniques de veu, cantineles, virolais, plegats de molts plecs, fils de seda de colors amb la sobirania descriptiva de la línia de les neus i la línia dels prats i la línia dels boscos sota el perfil carenogràfic”. Vent i sol per la carena la suor ens amara el front, afegim amb permís del Perejaume, de la sardana El Mas Ventós, vell del temps de mossèn Cinto, avui sense vinya ni ramat fent de miranda empordanesa.
“Verdaguer -ens diu Perejaume- va ser el primer, entre els nostres, d’alçar el cap de la gleva. Quantes vegades no hem vist, de l’ull estant de Verdaguer, la “magnòlia” del Canigó. I quantes vegades més no hem endevinat en una magnòlia real el niu d’aquell massís, absorts davant la flor carenosa, davant les rimalles de pètals de la flor carenosa. I quantes vegades més encara no ens hem sentit dempeus en la mateixa collada de símils que ter­raajunta la magnòlia i el massís o, més que no dempeus, espadadament arrocats en aquella bretxa que ens té únicament a nosaltres per fer ben forta la unió i ben lligada”. Com l’isard a l’esquerda de l’Angonella cercador de frescor aquest diumenge al migdia, Perejaume contempla “més enllà, les paraules d’una llengua reunides en un acord de serres. En assaig perpetu, doncs, tumultuosament, estereostàticament, pujo per Verdaguer i trobo els petits sacs plens de perdigons de Gaudí que pesen amunt i corben la pujada”
Des del port de Creussans, o des del Port de Rat, pit i esquena d’aquest país que aquí comença, fem diumenge amb Perejaume, Verdaguer i Gaudí. Hi som amb el pensament assolellat, de lectures i ressons. Ens afigurem la neu vista aquest hivern a les muntanyes del pessebre. En el suro pelegrí del pessebre gaudinià. Mossèn Cinto, pelegrí de Meritxell i de Soldeu, enfarina la sotana amb la pols que la formiga llaura sota el cobricel blau de per alt de Casamanya. Perejaume, palplantat, s’afigura “munta­nyes de neu: unes muntanyes completament de neu. Que nevessin muntanyes senceres d’uns núvols capaços de disposar extraordinàries quantitats de neu en uns punts determinats. M’afiguro el silenci d’aquestes muntanyes acabades de nevar” I així i amb aquest silenci enyorat a les portes de la primavera que ja borrona, finem el fitar els nostres serrellets, els retalls de les crestes, els serrats i serradets secrets i preferits. Avui, a mitja tarda, el Margarit de Sornàs, xino xano per la Querola, s’atansaria a la Gonarda a mirar xicoies i espiar el ser­rellet d’Enclar.