Jordi Pasques

La pregunta, motivada per una notícia referent a l’ONG Associació d’Amics Solidaris amb el Poble Sahrauí, de la qual en parlarem més endavant, ens la podríem plantejar també per a altres conceptes i col·lectius. Per exemple: quin és el paper dels sindicats de treballadors i quin és el paper dels sindicats de funcionaris? Algú dels que fan bullir l’olla del món sindical ho hauria d’explicar per aclarir davant la resta de ciutadania el panorama que veiem cada vegada que arriba el dia 1 de maig a Andorra, dia internacional dels treballadors, perquè la percepció, vistes les informacions, és que per sobre de les bases conceptuals del sindicalisme, molt dignes i universals, s’hi posen els interessos només d’una part concreta dels treballadors, en aquest cas, dels funcionaris. I aleshores la resta de gent treballadora, que no són socis de cap sindicat i tampoc són funcionaris, es pregunten per la manera de fer i les intencions dels qui surten en nom de tots els treballadors i dels funcionaris a fer proclames i reivindicacions. I també hi ha qui, formant part de sindicats o sent funcionari, fa pública la seva postura que difereix de l’oficial expressada pels seus representants. Gent que no deu acabar de veure clar el tema i es regira a la cadira. Gent que recorda els inicis del Sindicat Andorrà de Treballadors, amb el pobre Antoni Roig al capdavant, i dic pobre perquè va haver de batallar per la causa sindical en aquella Andorra de l’any 1989, encara sense Constitució, i va patir en les seves pròpies carns la reacció dels qui veien amb recels la reivindicació dels drets laborals. En aquests ja més de vint anys d’existència, el sindicalisme andor­rà ha fet passes importants, però potser s’ha ancorat massa en el sector públic, que als ulls de la resta de mortals és precisament el que gaudeix de més privilegis, deixant en un segon terme els altres sectors de treballadors, quedant el moviment sindical com desvirtuat.
Un altre sector que fa rajar notícies regularment és el de les organitzacions no governamentals, les conegudes com ONG. D’uns anys cap aquí, sobretot amb l’ús generalitzat de l’Internet com a mitjà de comunicació i altaveu públic, s’han multiplicat arreu les ONG, a mirall de les organitzacions internacionals dedicades majorment a la solidaritat amb la població de països africans o del centre i sud d’Amèrica i alguns d’Àsia. És com una contribució que el món adinerat, no diré pas ric, fa al món afectat per la pobresa estructural, causada pel clima i moltes vegades també per dictadures militars i guerres o per espolis descarats dels seus recursos per part de països desenvolupats. Les ONG fan un paper lloable, directe i efectiu, encara que a voltes la pròpia estructura organitzativa els provoca fets indesitjables que toquen d’arrel les virtuts que les guien. El capital més important de les organitzacions no governamentals són les persones, els voluntaris, els socis que hi aporten recursos materials. I quan hi ha una falla en alguna de les persones, la pròpia organització se’n ressent. La imatge pública queda tocada. Va passar fa uns anys amb el comportament delictiu d’un membre andorrà d’Enfants du Mekong, però l’associació andorrana Infants del Món ha superat el mal tràngol i continua la seva tasca valuosa. Altres ONG també han vist, de sorpresa i amb gran decepció, com els ha sortit un ull de poll. Aquest diumenge, a les llars andorranes i al carrer, es parla de la detenció de la presidenta de l’Associació d’Amics Solidaris amb el Poble Sahrauí, Carme Bardina, denunciada per la pròpia ONG per haver posat mà al calaix. Cop dur per als socis i simpatitzants de l’entitat, però a la vegada motiu més que suficient per continuar endavant i no llençar la tovallola. Cap comportament impropi ha de tacar el sentit de la responsabilitat i l’acció que fa ser solidari. Aquest estiu, quan arribin els nens i nenes del Sàhara a passar unes: Vacances en pau, com diu el projecte de cooperació, veurem com el paper de les ONG, malgrat les distorsions que puguin patir, és fonamental per a una societat, perquè formar part d’una entitat, d’un club, d’una organització, per petita, per local que sigui –no cal necessàriament saltar fronteres–, ajuda, contribueix, des de la consciència i projecció personal, en el progressar col·lectiu que és, al capdavall, el que fa rutllar el món.