Aigua de neu
De Tristaina a Pessons, de Comallempla a Perafita, del Pla de l’Estany al Pla de l’Illa, la neu fon i raja l’aigua nodridora. La gran font d’Andorra pren, com ja fa anys i panys, mil·lennis, el camí cap a les terres baixes. Les dues Valires, matineres a Soldeu i a Ordino, fan mesclant al primer gran replà que troben, per passar pel bell mig i oferir-se a Escaldes i a Andorra la Vella, ara gairebé només en forma de remor del riu que passa, abans també amb força per fer rodar moles de molins, fer anar molines serradores i la fornal i els martinets de les fargues. Farina, fusta i ferro a l’abast gràcies a l’aigua de les fonts, de la vella anditurria, la gran font dels antics vista a vol d’ocell des del cel blau pel Manuel Anglada, recordat Manuel a cada passa per la vall d’Incles, cada cop de dir Montmantell o en nomenar la Llívia ceretana, ara que el nou museu lluu i exposa antigors i la història del vell apotecari. La Llívia dels Vint-i-cinc anys a Llívia del Manuel Anglada, feta llibre per llegir i rellegir. Amb els Blanqueret, el camí de Cereja i el castell com a miranda, la cova de les Encantades i el caos de granit, gegantassos afigurats en menhirs i pletes prehistòriques.
Fon la neu, punyetera!, –li hem de dir–, que ens has fet passar l’hivern amb l’ai al cor i la por de secada escampada arreu. Les rogatives a sant Ermengol van fer efecte i vas arribar, no fa gaire, amb ganes i abundosa. Ara desvetlles fontanals i fontanedes, xicoies i enciams de font. I t’escoles a cercar prades verdejants i sembrats de la plana urgellesa, barrejada, això sí, amb la neu del Segre i els seus fillols. T’escoltem i et veiem passar amb ganes i tremp de segles. No portaràs pas al cap,–t’ho hem de dir– el terrabastall d’un aiguat, l’abraçar-nos amb una riuada?
