Jordi Pasques

Diuen que ha marxat el darrer gran artista català del segle XX. Joan Miró, que va morir l’any 1983, i Salvador Dalí, mort el 1989, fa temps que formen part del record. Ara Antoni Tàpies, finat a la ratlla dels noranta. Tots tres han estat fenòmens creatius amb caràcters i tarannàs diferents. Del Miró captingut al Dalí, diguem-ne, esbojarrat, fins al Tàpies temperat, els tres deixen a l’art un llegat visible i perdurable. I els tres tenen santuaris de la seva obra. Miró a Montjuïc, Dalí a Figueres i Tàpies al carrer Aragó de Barcelona, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. En el cas de Dalí i Tàpies, coincideixen a tenir el títol de marquès, ja que el rei d’Espa-nya, Joan Carles I, va crear el marquesat de Dalí de Púbol el 1983 i el marquesat de Tàpies el 2010. Ens pot semblar una curiositat i fins i tot un anacronisme, però així és la història. En aquells espais que són museus, també ben diferents, com el món dels seus creadors, hi poden anar a tastar la cultura que ens han deixat, cultura a l’abast i complementada, en el cas dels museus de les fundacions Miró i Tàpies, amb una interessant biblioteca especialitzada en art.
El reconeixement a l’obra de Tàpies ha sofert una sèrie de contrapunts al llarg de la seva carrera artística. Ser el més jove dels tres grans artistes catalans comporta fer-ne comparacions. Hi ha qui resumeix l’acceptació de l’obra de Tàpies amb l’esquemàtica i injusta frase: “Té grans detractors però també grans admiradors”, com si s’hagués de justificar un equilibri, com si es tractés de pesar en una balança la quantitat dels afins o dels contraris. I això és injust, ja ho hem dit. Si podeu veure i sobretot escoltar el programa especial que TV3 ha emès amb motiu de la seva mort, la pròpia veu d’Antoni Tàpies us l’aproparà i així l’entendreu i el podreu interpretar millor.

Semblava que la neu es faria l’estreta aquest hivern, però la sort de ser un país de muntanya configura la realitat amb els elements que li són propis. Ja ha nevat i les pistes d’esquí poden donar els serveis amb bones condicions, sense haver de tirar només de canons de neu. La neu caiguda a les muntanyes andor­ranes ha permès, un any més, que Pirena, la carrera amb gossos i trineus pels Pirineus, faci estada i recorregut en terra andorrana. També la neu a Soldeu, que fa quatre dies encara semblava com si estiguéssim al mes d’abril, ajudarà a fer més exitosa la Copa del Món femenina d’esquí alpí, i les imatges de la televisió que ens ensenyin més enllà de la pista de competició, mostraran un paisatge d’alta muntanya nevat, com li pertoca quan és hivern. I arribarà Setmana Santa i la temporada d’esquí potser encara s’haurà salvat, malgrat haver començat l’hivern amb poca neu i fred. I passarà l’hivern i tornarà la primavera. I les muntanyes començaran a verdejar i les cames dels excursionistes tindran delit de resseguir els carrerons i caminar cap a les alçades. Al juny, el bestiar hi serà pujat i tot l’estiu les pastures andor­ranes seran compartides per les persones i pels animals. Hi haurà qui, entre els excursionistes del país i dels que vénen de fora a fer muntanya, farà l’ascensió al cim de sempre, com cada any. És com un ritual de retorn a l’indret, que no cal que sigui el capdamunt dels cims, de cadascú. Indret que té una significació especial, de sentiment, de repte esportiu, també d’actitud cultural.
Volgudament, hi haurà qui pugi a Casamanya només per tenir la consciència neta i afermar el sentit primigeni d’enfilar-nos a les muntanyes amb les cames i amb el cor. Recordarà els dos motoristes que a cavall de motos veiem com han pujat fins al mateix pedró de Casamanya, en unes imatges de promoció d’una marca de motos. Imatges que ens mostren les mateixes motos al port de Cabús. Imatges que aquest país no es pot permetre. I quedi clar que la culpa d’enfilar-se pel llom de Casamanya hauria de recaure només en la consciència dels dos motoristes. Però si les formes, pujar en moto a Casamanya, no s’adiuen amb el tarannà d’un país de muntanya, el fons ens ha de preocupar més. Fins que des dels comuns i arribant al capdamunt de Govern no entenguem tots que Andorra és un país de muntanya i té potencial suficient per desenvolupar les polítiques turístiques que corresponen a la muntanya, tant a l’hivern, amb la neu, com la resta de l’any. I a més del patrimoni natural, hi ha el cultural, allò que li és propi, allò que des de l’antigor ha fet com és aquest país. Valdria la pena que la crisi econòmica esperonés els caps més ben moblats del país per definir i aplicar, d’una vegada per totes, una política de turisme de muntanya que fos referència als Pirineus. Un turisme que amb l’oferta comercial i lúdica com a complement de la seva estada, vindria a fer esport i salut i cultura.
Andorra ha de ser, en aquest aspecte, el de lluir com a destinació d’un turisme de muntanya, prou llesta per no deixar passar més temps. En època de dubtes i de canvis, com en qualsevol crisi que hi ha hagut i s’ha superat, ningú i menys un país, ha d’arronsar-se d’espatlles. Ha d’actuar, ha de passar al davant. I això ha de sorgir de dins de la societat, ha de fluir del talent i de l’esperit emprenedor, que n’hi ha, que ningú en dubti. Escoltava l’altre dia una entrevista feta a Barcelona a l’empresària encampadana Maria Reig, referència en el món dels negocis d’alta volada, parlar de la necessitat d’esprémer les idees i de configurar productes, d’embolicar realitats que són palpables, autèntiques, per vendre-les amb el segell d’allò que és singular, atractiu, que té valor per si sol. La Maria Reig parlava de Barcelona, de Catalunya, però el seu encertat criteri es pot aplicar perfectament a Andorra i a qualsevol societat occidental que –com tantes vegades a la història– es troba immersa en moments de canvis.
Trobar a Andorra nous agalius per al turisme és tan important com construir túnels i carreteres. I entre les mancances que clamen al cel, hi ha el museu nacional, repetim-ho amb exclamació, el museu nacional!, on es pugui veure el patrimoni cultural vingut ja des de la prehistòria, on els andorrans i els turistes s’endinsin en un viatge de coneixença, descobriment i admiració. I qui en dubti, només cal que miri realitats d’altres països de muntanya. Sense anar més lluny, podem parlar de la vall tirolesa d’Öeztal, on hi ha el poble de Sölden, nom que té una semblança emotiva amb el nostre Soldeu. Ahir, la vall d’Öeztal, al Tirol del Nord, i la veïna vall de Senales, al Tirol del Sud, van ser protagonistes en presentar-se a Barcelona, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’exposició dedicada a Ötzi, la mòmia de l’home que l’any 1991 va ser trobat al pas de muntanya entre dites valls. En la conferència inaugural, la directora del Museu Arqueològic de Bolzano, a l’Alto Adige, Angelika Fleckinger, va parlar d’Ötzi des del vessant científic, però també com a cultura i publicitat del ter­ritori de muntanya on aquell tirolès prehistòric, fa 5.300 anys, menjava les mateixes pomes grogues del Tirol del Sud que anuncien aquests dies per la tele i que trobem als mercats de fa anys. Només és un exemple, de com el patrimoni de la muntanya, amagat algunes vegades, altres menystingut, s’ha de saber desvetllar.

Més coneguda que reis i papes i tant o més famosa que el seu amo, Tarzan de la selva, la ximpanzé Xita ha acabat els seus dies a Florida, després d’una llarga vida de vuitanta anys. La notícia, arribada de sorpresa, ha fet oblidar per una estona els afeblits balanços econòmics, els maldecaps dels governs per fer quadrar els números, el preu del diner i les tisores de les retallades. La imatge de Xita asseguda en un sofà, tractada amb totes les atencions, menjant-se una poma i amb un posat serè de padrina, talment com un ésser humà, ens ha entendrit un bon tros més el sentiment, ja endolcit pel Nadal i l’acabament d’any. Xita ens va regalar de petits tardes de dissabte plenes d’aventures exòtiques. Tardes amb gust de pa amb Nocilla o pa amb vi i sucre davant la tele. Tardes de pel·lícules o de sèries que eren una finestra a la natura africana i ens seduïen més que les corredisses dels indios i vaqueros del oeste: la Xita amb el Tarzan; la lleona Elsa, que era nascuda lliure, convivint amb el matrimoni George i Joy Adamson; més tard, els goril·les mandrosos del Virunga, al costat de la Dian Fossey.
Aquelles sessions de televisió o de cinema que ens portaven a escenaris diferents dels que ens envoltaven, amb planes immenses i selves perdedores, amb salts d’aigua borbollant o rius calmosos plagats de cocodrils, ens van ensenyar moltes coses, algunes en blanc i negre, però amb la mateixa força que si les haguéssim vist a tot color. Després, amb els pas del anys, en descobrir gràcies a la millora de la tecnologia de filmació i a la conscienciació ecològica, encara més indrets, amb els seus animals i paisatges, els primers records tornen sovint, i ens fan reviure temps viscuts que no tornaran, èpoques passades, elements que ens van ser propers i estimats, com la Xita, però que lluny de deixar-los caure en l’oblit els mantenim dins nostre, en el raconet dels records de la vida de cadascú.

En acabar la missa celebrada amb motiu de la clausura del mil·lenari del bisbe Ermengol, el dia 5 de novembre passat, parlàvem amb mossèn Xavier Parés, rector de la parròquia de Sant Ot i degà del Capítol de la catedral d’Urgell, sobre la possibilitat de recuperar el cant de la Sibil·la abans de la missa del Gall. Ho havia proposat l’historiador Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d’Urgell i director de les Caramelles i del Retaule de Sant Ermengol, a més d’organista ocasional de la catedral. Mossèn Parés ho veia una mica just per fer-ho ja aquest Nadal, però amb el Lluís li vam aplanar el camí mostrant-li de paraula la il·lusió i la possibilitat de fer-ho. El Lluís ja havia contactat amb la soprano olotina Laura de Castellet, amb inquietuds medievalistes i també arqueològiques sobre els temps més reculats. I és així que abans de la missa del Gall el cant de la Sibil·la tornarà a ressonar a la nau romànica de la catedral d’Urgell, després de segles de no cantar-la.
La lletra del cant de la Sibil·la que escoltarem a la catedral és la que hi ha a l’Ordinari d’Urgell de 1536, del qual precisament mossèn Parés l’any 2002 en fa publicar un estudi, amb l’edició en facsímil del cant que, des de fa més de mil anys, s’ha cantat arreu del sud d’Europa. Encara a la Seu de Mallorca i a l’Alguer, es manté sense interrupció. Un cant que en llenguatge dramàtic parla del Judici Final. L’hem sentit de veus tan conegudes com la de la cantant Maria del Mar Bonet, que la té al repertori i en fa ofrena des de fa 19 anys, cada missa del Gall, a l’església de la Bonanova de Barcelona. El corprenedor cant de la Sibil·la des de l’any passat és declarat per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat. Gaudim-lo doncs, envoltats dels vells murs de pedra de la nostra catedral, amb el batec cultural i de fe antinga que cada pasqua nadalenca ens renovella el cor. I que tingueu un bon Nadal!