Jordi Pasques

A l’hora en què el Diari d’Andorra d’avui, aquest que teniu a les mans, prenia forma a la rotativa, pels volts de la mitjanit de dissabte a diumenge, fa just 100 anys s’enfonsava el que durant cinc dies d’efímera vida marinera va ser el vaixell més gran i modern del seu temps, el Titànic, en el seu primer viatge inaugural entre Europa i Amèrica. La topada amb l’iceberg que anava a la deriva, es va produir aigües avall de Terranova, a sis-cents quilòmetres de distància de l’illa i a 1.000 de Nova York, el port on havia d’arribar el Titànic. En el naufragi hi van morir 1.517 persones i 705 van tenir més sort i van poder salvar la vida. Des d’aquell dia i durant els cents anys que han passat, la normativa de seguretat dels vaixells i els protocols de salvament han evolucionat i s’han adaptat als nous materials de fabricació, per tal d’evitar enfonsaments catastròfics. En el cas del Titànic, la imatge de mar esvalotada i onades gegants que tenim al cap, movent com una clova de nou les naus, alçant la proa i fent-la caure un cop rere l’altre, com si s’hagués d’afonar a l’aigua, és tot el contrari. La nit del 14 al 15 d’abril del 1912, l’oceà Atlàntic en aquell punt era com una bassa d’oli: mar plana i encalmada, sense cap mena de brogit. Ens en podem fer una bona idea, d’aquell silenci i tranquil·litat de la mar, al final de la pel·lícula Titànic, del director James Cameron, estrenada –com passa el temps– fa quinze anys, el 1997. Després de l’enfonsament, amb el Titànic ja sota les aigües, les restes de fustes i els bots salvavides bressolen els nàufrags supervivents amb una cadència i dolçor esfereïdores. Els dos protagonistes de la pel·lícula, Leonardo di Caprio i Kate Winslet, ens fan partícips tant del dolor com del fred que devien passar els malaurats que hi van perdre la vida. Una mort, la provocada pel fred, silent, que adorm el cos i la ment a poc a poc, fins a adormir-te per sempre més.
El Titànic es va fer famós per haver-se enfonsat durant el primer viatge. Avui, i des de fa dècades, és un mite del segle XX que ha fet escriure pàgines i projectar pel·lícules sobre la seva desgràcia. Amb motiu del centenari, podem veure també l’exposició que explica i exhibeix el vaixell i el naugrafi. La tenim a l’abast ben a prop, a les Drassanes de Barcelona, al Museu Marítim, des d’ara al març fins a final de setembre. Sis mesos de coll per apropar-nos a veure des de primera fila allò que va succeir i de passada, aprofitar per visitar el mateix Museu Marítim, en el marc de les drassanes medievals barcelonines, testimoni de la importància dels vaixells en la història del món i en particular en les empreses de la Corona Catalano Aragonesa per la Mediterrània, el Mare Nostrum dels llatins. El gran almirall Roger de Llúria ho va definir bé en la famosa frase que diu: “Ni galera ni altre vaixell no gosaran solcar la mar, i fins i tot, no hi ha cap peix que gosi alçar-se sobre la mar, si no duu l’escut o el senyal del rei català [les quatre barres], pintat al llom.” Segle XIII i segle XIV pervinguts en les quatre grans cròniques, la de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Literatura assaonada de fets i història, vella parla catalana sense igual en el nostre temps. I tot lligat amb el Mediterrani i amb el Pirineu que s’hi enfonsa. Naus fetes a les drassanes catalanes amb fusta pirinenca, de les boscúries urgellenques, pallareses, també andorranes. Fusta enraiada i baixada per la Valira, el Segre i les Nogueres fins a l’Ebre. Pins altius i atapeïts vistos i revistos pels pastors a les obagues; pins la brancalla dels quals durant segles va fer xera a les llars de les valls d’Andorra i el tronc va acabar sent pal major de galera navegadora de cap a cap del Mare Nostrum. Ara, són altres naus, d’acer i moderns equipaments, els que solquen els mars. També altres destins, a part del tràfec de mercaderies sigui a cabotatge sigui en travessia. Vaixells de turisme que per mar enllacen ports mediterranis i porten gent a visitar les ciutats properes i senyeres. Vaixells que, quan toquen fondo, com el Costa Concòrdia el dia 13 de gener d’enguany, també encallen i tenen mala fi.
Amb el record del Titànic obligat de fer, amb el Titànic present fins i tot a la sopa, no podem deixar de recomanar un parell de lectures relacionades amb el mar. Una, ens pot servir per notar com partir per mar –camí de moltes de les emigracions d’Europa cap a Amèrica– i l’enyorança, provoquen encara més estima per la terra nadiua. Llegiu si us plau el poema La Plana de Vic, de Verdaguer, escrit no pas a l’ombra d’una alzina acarada al Pirineu sinó, com diu ell, davant les illes Terceres, les Açores, el dia 15 de maig de 1875, a bord del Guipúscoa, el vaixell que travessava l’oceà Atlàntic i anava a Cuba. Aquell poema que comença: “Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar.” La segona lectura va per un altre cantó, però té la mar dels vaixells enfonsats i encara el Pirineu de fons. Llegiu si us plau Josep Pla en parlar de Cadaqués i els delerictes de Cap de Creus, des de la Mar d’Amunt de Cadaqués fins a cala Montjoi. Allà on la llosa andorrana i la llicorella de les vinyes són la mateixa cosa. Allà on l’aigua caiguda de patac fa escorrancs com aquí. Allà on la tramuntana gallinera s’assembla al vent de port que a glopades ara bufa i ara s’encalma. I bona Pasqua! que tots els sants tenen vuitada.

Vistes les destrosses als carrers de Barcelona fetes per encaputxats que fan quedar malament sindicats i manifestants pacífics. Aprofiten qualsevol manifestació per rabejar-se amb botigues i mobiliari comú, fent gala de brutalitat, mala educació i modals a l’altura de la sola de la sabata. Si són dels anomenats indignats, que s’ho facin mirar, perquè en són indignes representants. Dubto que la filosofia del moviment dels indignats vagi per aquests camins de fer mal i soroll sense cap mena de raonament. Dubto que els indignats que donen la cara, puguin tolerar entre les seves files gent amb la cara tapada per tal de no ser coneguts. Al contrari, els deuen voler lluny de la vora, però en tractar-se d’un moviment urbà, s’hi barregen elements radicals que ho desmaneguen tot. És la part dolenta dels grans amuntegaments metropolitans, on les riqueses i les mancances es fan més acusades.
Anar amb la cara tapada és per amagar-se, per actuar des de l’anonimat. Però el pitjor és que la seva imatge no es queda només sense nom, també els falta l’ànima, l’enteniment, la sensibilitat, l’educació. Normes de comportament, al cap i a la fi, que permeten viure en comunitat i fan la vida de les persones més digna. Reclamar més justícia social, més pau, més repartiment de les oportunitats i de la riquesa, no es pot fer a cops de puny o a cops de roc, cremant a tort i a dret béns comuns o privats i escampar la por per carrers i places. Amb llavors així, no creixeran plançons ni tindrem arbredes esponeroses, només un sequeral social amb erms i terra eixuta. Davant de comportaments com aquests, encara hem de valorar més el diàleg i el teixit associatiu crescuts i nodrits amb les persones que miren els ulls i parlen i escriuen amb nom i cognoms. Només així es fan les coneixences i en el dia dia, personal i col·lectiu, es comparteixen les coses bones i es poden afrontar les dolentes.

Fa quinze dies, el poble de Solanell, a la vall de Castellbò, aplegava gent com feia anys i panys que no passava. De la festa, n’espio les fotografies posades a internet i hi trobo cares contentes i ulls desperts, tants dels qui van anar-hi moguts per lligams de vida amb el poble o pels que hi eren portats per les ganes de reviure Solanell. D’aquesta realitat, del tornar l’alè a Solanell, n’és responsable el Saül Garreta i Puig, un jove arquitecte tarragoní disposat que el poble, abandonat des de l’any 1972, tingui un altre cop gent i vida permanent. De moment, les passes que ha fet són decidides i coratjoses, amb resultats prou evidents per fer-nos-en ressò públic, ja que notícies de repoblament no sovintegen al Pirineu, més aviat anem comptant i anotant en el calendari el degoteig del despoblament casa a casa, poc a poc però sense aturador. En aquest cas, tot al contrari, hem de parlar de repoblament i, encara més, de reconstrucció, un aspecte que fa encara més meritòria la iniciativa del Saül Garreta.
Pot ser que Solanell no us sigui conegut, perquè no hi heu estat mai, o potser, sense haver-hi estat, en teniu el nom gravat a la memòria perquè l’heu sentit dir en la cançó El gall negre, feta per l’Agustinet de Pallerols, un xollador d’ovelles que a Solanell li va passar de sentir-se aquissat per mossèn Vidal, mentre xollaven fora l’església i ell volia que anessin al rosari. Diguem de passada que El gall negre s’ha convertit en cançó animosa i no hi ha grup de jovent cantaire de la Seu i de l’Urgellet que no l’entoni fent tabola a les rotllanes de les festes majors. Molts l’han après en les Trobades d’Acordionistes d’Arsèguel, on el Gaspar Viladomat, traspassat el darrer any, l’engegava cada estiu –i cada cop que algú la hi demanava– amb veu forta i posat ferreny, mirant-te el ulls com dient, a veure si l’aprens: “Un dia de Cinquagesma a Solanell mos va passar i un gall negre va sortir a la porta que ens volia fer agafar. Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí, si no voleu venir al rosari, fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí, si al rosari no voleu venir.” I altre cop la tornada: “I un gall negre va sortir a la porta, mig en camisa mig en camisa, i un gall negre va sortir a la porta mig en camisa i ens va dir…” Precisament el caràcter de la cançó esdevinguda molt popular i el fet de tenir Solanell com a escenari porta en aquests moments l’Artur Blasco, estudiós del cançoner pirinenc i ànima dels acordionistes d’Arsèguel, a aplegar en un llibre la història de la cançó El gall negre i, animat pel moviment de recuperació de Solanell, també a deixar-ne constància de la del poble.
Per als qui no hi heu estat, i per revifar la memòria dels qui heu tingut la sort d’arribar-hi, hem de situar-vos Solanell a la part solana de la vall de Castellbò, entre el mateix Castellbò i el Ras de Conques, o el Ras d’Ars, com n’hi vulgueu dir. Posat allà dalt, a mig aire de la serra, a 1.200 metres d’alçada, i vigilat pel cim de Mongetes i Roca Castellana, Solanell queda fora de les vies que enllacen els altres pobles de la vall. A Solanell hi arriba una pista forestal, un camí de carro obert els anys seixanta, quan també s’hi va pujar la llum. En el trajecte de poc més de cinc quilòmetres des de Castellbò, és precisament la línia que dibuixen els pals i les pilones de la llum la que uns porten amb la vista fins al poble, que d’altra manera costaria d’endevinar. Això és degut a l’ensorrament de la majoria de façanes de les cases que en quaranta anys, des del 1972, quan el darrer habitant, el masover de cal Gironi en va marxar, s’ha produït. Façanes i coberts que han baixat i han deixat al descobert els pilans i els embigats, la llosa negra i la terra roja que relliga les pedres dels murs i fa del conjunt de cases enrunades un poble mig ensorrat que de lluny es confon, ara a l’hivern, amb el color marronós de les rouredes despullades. Quan la verdor de la primavera i l’estiu hi arriba, Solanell destaca més en el paisatge, però a la vegada també es fan més punyents els escrotonaments de les parets, l’esbaldrament de les cases. Si us el mireu tot venint de Sendes pel camí de bast, us fareu idea de les mides del poble i de la importància de la seva trentena de cases, majoritàriament dedicades al bestiar, en el conjunt de la vall de Castellbò.
Si teniu la bona pensada de treure-hi el cap, feu-ho aquests dies de pas de l’hivern a la primavera, passat el migdia, a primera hora de la tarda. Amb el dia ja més llarg, hi podeu pujar a peu des de Castellbò, pel camí vell recuperat per la brigada d’obres del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que aquí hi termena per la banda més occidental. Si hi pugeu en cotxe –la pista ho permet sense córrer gaire–, deixeu-lo avorat en el revolt sobtat que trobareu just en veure davant i una mica alt el poble. Hi acabereu d’arribar a peu en dos minuts. Si ho feu per la banda de sota, pel camí nou que mena a cal Gironi, el paller de la qual ja gairebé refet i arreglat pel Saül Garreta, en arribar-hi, atureu-vos un moment, respireu la solitud i digueu-vos a vosaltres mateixos amb el pensament i sabedors que sou davant d’un capgirell històric: “Quina alegria que Solanell pugui tornar a reviure.” Mireu el forn de pa obrat de nou i que fa dos diumenges va omplir de bones flaires el poble, i entreu a l’era de cal Gironi, casa ensorrada de la vostra dreta. Des d’aquí teniu una vista cap al sud llevantí de l’Alt Urgell, volant per sobre Montsec de Tost fins a la serra del Port del Comte. Després, sense pressa, aneu pujant i mireu cada racó, cada carrer, carreró, cada cor­ral, cada paller, cada cort. Trobareu encara rastres del dia a dia de les cases. Veureu els forns de pa, els finestrons de les finestres, els balcons, els fanals que pocs dels seus habitants van veure cremar de nit. Veureu els carrers, tallats a voltes a la penya viva, com els regatons del cóm, com els cellers.
Si voleu arribar a Solanell pel camí vell, des del revolt seguiu pista amunt fins que s’estreny i us porta de fit a fit al poble. Des del camp que s’ajau a la dreta, la visió és completa i les carcasses de les runes somouen fins i tot el cor més avesat a veure estampes de pobles de muntanya abandonats. Però digueu-vos també: “Quina alegria que Solanell pugui tornar a reviure.” I seguiu i feu camí pels carrers. Tant si entreu per sota com pel camí vell, arribareu, una mica apartada, davant l’església de sant Julià, guiats pel campanar que ja veu com li entren els hiverns pel seu caputxó. Cementiri colgat d’esbarzers i la nau de l’església, amb la volta interior en-sor­rada però amb el llosat encara bé. Em diu el Saül que des del bisbat hi han aportat certa quantitat de diners per mirar que no acabi de caure i que sumats a l’ajuda d’altres hi seran destinats ben aviat. Deixant sant Julià a mà dreta, surt un camí que davalla suaument fins al cortal del Riu, abrigant-nos tota la raconada de la vall de Solanell, amb roures als fondals i pins foscos costa amunt, copsant la grandària i corpenta d’aquells serrats que foren pas i pastura de ramats durant segles, amb camins vells sotjats per homes de la prehistòria, per pastors, per càtars acollits a Castellbò, per gent de les valls de Sant Joan i de les valls d’Andorra, tant properes a Solanell. Que per molts anys, Saül Garreta i companyia, us hi puguem veure i ajudar.

Amatents encara a la neu tardana, per si ens vol alegrar el capdavall de l’hivern caldós. Hi posem paraules i poesia, allò sorgit en altres moments -temps ha, que en dirien- i altres indrets, per servir de fita i termenal quan faci falta. Josep Maria de Sagarra brodava lletra i vida als costers del Port de la Selva, amb flaires de garnatxa i mel. Pirinenc d’estada envoltat d’asclada llicorella arran de mar, enfilava el caminet de Sant Pere de Roda en giragonsa fins ser talaia al castell de Sa Verdera i allà, fitava els costers abraçats a l’arcada marina de Cap de Creus a Canigó i escrivia: “Vi­nyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina, vinyes que dieu adéu”. Serrellets de neu d’aquest hivern sense petja. Serrellets de neu a Carroi i tossa Braibal, a Montaup i coma dels Llops i des de Setúria als cortals d’Encamp i fi ser­rellet de neu al Portell de Cadí. Un hivern com aquell que fa que sí que fa que no, esllanguit; un hivern dubtós i carallot.
Més avall d’allà on acaba el Pirineu a l’Empordà, un altre escrivent aquimerat a Andorra, que per cert pasturava els somnis pels prats de la nit als Cortals d’Encamp, l’Esteve Albert, deu anys abans d’arribar a Andorra escrivia des del seu Maresme estant: “Ací, tot és modest, plàcid i xic i la muntanya, ni imponent ni altiva, que atenys els cims més alts sense fatic; però amb una joia no menys viva, veient al fons la mar llunyana, d’un blau suau, assolellat, i, entre vessants, la immensa plana, tota brillant de l’or del blat, i una gran pau el cor t’ablana i sents la religiositat i el silenci, gens no profana; si no és esquelles d’un ramat que no saps veure entre la gleva, i, en alçar els ulls, meravellat, vers on la serra més s’eleva, obires Pirineu nevat i ja no saps si és veritat o il.lusió teva”. Com així ho pensem en mirar de lluny la congesta de sant Jaume, a les alçades de Bescaran camí de Monturull. Que si l’és que si no l’és. Que ja fon que ja s’ha fos.
En el mateix corredor de bosc travesser entre terra i mar del Montnegre sotjat de petit per l’Esteve Albert, hi fa rusc i hi labora el poeta vivent Perejaume, pintor i escrivent tot alhora, de qui fa poc n’hem vist a la Pedrera de Gaudí rajar el seu art. D’ell en llegim a les feixes del seu darrer llibre, Pagèsiques, les línies que dibuixen els serrellets de neu, captivadors, atraients. S’hi aboca el Perejaume en el descriure de l’escriure; s’hi afona, com la rella, com la fanga, com el magall. “Montnoms del manto pirinenc amb les corbes isotòniques de veu, cantineles, virolais, plegats de molts plecs, fils de seda de colors amb la sobirania descriptiva de la línia de les neus i la línia dels prats i la línia dels boscos sota el perfil carenogràfic”. Vent i sol per la carena la suor ens amara el front, afegim amb permís del Perejaume, de la sardana El Mas Ventós, vell del temps de mossèn Cinto, avui sense vinya ni ramat fent de miranda empordanesa.
“Verdaguer -ens diu Perejaume- va ser el primer, entre els nostres, d’alçar el cap de la gleva. Quantes vegades no hem vist, de l’ull estant de Verdaguer, la “magnòlia” del Canigó. I quantes vegades més no hem endevinat en una magnòlia real el niu d’aquell massís, absorts davant la flor carenosa, davant les rimalles de pètals de la flor carenosa. I quantes vegades més encara no ens hem sentit dempeus en la mateixa collada de símils que ter­raajunta la magnòlia i el massís o, més que no dempeus, espadadament arrocats en aquella bretxa que ens té únicament a nosaltres per fer ben forta la unió i ben lligada”. Com l’isard a l’esquerda de l’Angonella cercador de frescor aquest diumenge al migdia, Perejaume contempla “més enllà, les paraules d’una llengua reunides en un acord de serres. En assaig perpetu, doncs, tumultuosament, estereostàticament, pujo per Verdaguer i trobo els petits sacs plens de perdigons de Gaudí que pesen amunt i corben la pujada”
Des del port de Creussans, o des del Port de Rat, pit i esquena d’aquest país que aquí comença, fem diumenge amb Perejaume, Verdaguer i Gaudí. Hi som amb el pensament assolellat, de lectures i ressons. Ens afigurem la neu vista aquest hivern a les muntanyes del pessebre. En el suro pelegrí del pessebre gaudinià. Mossèn Cinto, pelegrí de Meritxell i de Soldeu, enfarina la sotana amb la pols que la formiga llaura sota el cobricel blau de per alt de Casamanya. Perejaume, palplantat, s’afigura “munta­nyes de neu: unes muntanyes completament de neu. Que nevessin muntanyes senceres d’uns núvols capaços de disposar extraordinàries quantitats de neu en uns punts determinats. M’afiguro el silenci d’aquestes muntanyes acabades de nevar” I així i amb aquest silenci enyorat a les portes de la primavera que ja borrona, finem el fitar els nostres serrellets, els retalls de les crestes, els serrats i serradets secrets i preferits. Avui, a mitja tarda, el Margarit de Sornàs, xino xano per la Querola, s’atansaria a la Gonarda a mirar xicoies i espiar el ser­rellet d’Enclar.