Jordi Pasques

Miro a l’arxiu comarcal de la Cerdanya l’exposició dedicada al fotògraf Juan Bertran Bertran, nascut a Puigcerdà el 1876, l’any de fundació del Centre Excursionista de Catalunya, i mort a l’heroica, fidelíssima i sempre invicta vila de Puigcerdà el 1951. En Bertran va tenir un establiment a la plaça Cabrinetty, on venia roba, records per als turistes que ja freqüentaven, a primer de segle XX, la plana de la Cerdanya i els seus establiments d’aigües termals. En aquella botiga, oberta del 1902 al 1941, també s’hi venien unes postals amb imatges obtingudes pel Juan Bertran, ja que era fotògraf. En certa manera, el Bertran de Puigcerdà era el Claverol d’Andorra la Vella, i tot i que les imatges del Claverol superen en molts centenars les obtingudes per Bertran, les d’aquest són referència de la Cerdanya de final de segle XIX i primera meitat del XX; amb Puigcerdà i altres pobles i indrets o escenes de la vida quotidiana. L’exposició que podeu veure a l’arxiu comarcal de la Cerdanya durant tot l’estiu fins al dia 30 de setembre, veu la llum gràcies a la donació a l’arxiu d’un conjunt de plaques de vidre feta per la neboda i nétes de Juan Bertran, 391 en total, que s’han classificat i digitalitzat. Bona part de les fotografies s’exposen i les altres es poden visionar com un document més de l’arxiu a través d’Internet, a arxius en línia.
El Pirineu de Juan Bertran és el Pirineu antic i ens fa obrir els ulls, com les imatges del Claverol, des d’aquest Pirineu actual nostre. Passats cent anys només i quants canvis de fesomia i d’ambients. Els carrers de Puigcerdà amb la canalla atenta al fotògraf, ara són un anar i venir de cares cadascuna centrada en el seu món. Les amplituds del paisatge format pel mas i els camps conreats, ara es veuen solcades per cases aparellades, carreteres i moviment de cotxes. I si això passa a la Cerdanya, què no podríem dir d’Andorra, modificada per tots costats. Però no calen laments i tampoc són necessaris. Ens val el Pirineu present i així hem d’entendre’l. Amb el bagatge d’anys i anys de cultura de muntanya, a Andorra podem establir amb el nostre voltant més immediat, un compromís de pertanyença, de formar part del Pirineu. I no cal anar gaire lluny. Les referències no són, al meu parer, les ciutats que queden cent o cent cinquanta quilòmetres lluny al voltant del Principat, com abandera amb arguments d’entramat regional l’Antoni Pol. Les fites ens són més properes, gairebé immediates i constants, les que cada dia resseguim amb els peus: el poble, la parròquia, les valls. I així a Andorra i a les altres contrades pirinenques. Abans de girar la vista lluny, per més proper que ens sembli, hem de tenir ben apamat en nostre redós, on patim i gaudim el dia a dia. Per això, davant d’imatges passades, en les fotografies del Pirineu antic, o vell, hi retrobem una part del passat perdut en la memòria i el fem present. El xoc emocional que ens produeix, la sensació de ser part d’un tot geogràfic excels en paisatges i elements naturals, serveix per modelar dins nostre un desig de coneixement del Pirineu com a espai propi i comú a la vegada, fet a còpia de raonaments i de treball, de paraules, d’il·lusions. En aquestes tardes d’estiu tan favorables a deixar-nos endur amb el pensament cap a ensonyaments, anar enrere a retrobar maneres de viure i topants coneguts, ens ajuda a projectar el demà i el demà passat amb els ànims més serens i desperts. Pirineu antic de camins i de fonts, de pastures i ramats. Encara avui, malgrat tot.

Dimecres, 14 de juliol, es va celebrar la recepció oficial a l’ambaixada francesa d’Andorra, en ocasió de la festa nacional de França. A l’acte; la presència del cap de Govern, ministres i una bona representació de la societat civil andorrana. Enguany, la recepció per part del senyor ambaixador Jean-Pierre Berçot, nomenat tot just encara no fa un mes, el dia 24 de juny, arriba marcada per la propera visita del president de la República Francesa i Copríncep, Nicolas Sarkozy. Serà el dia 29 de juliol que el Principat rebrà el Copríncep francès amb tanta joia com ho ha fet les anteriors visites, la darrera, el president Chirac, l’any 1997. Tot i les poques hores que passarà a Andorra, el president Sarkozy en tindrà prou per departir amb els representants i amb el poble andorrà, sigui al Consell General o a la plaça del Poble. Hauria estat bé la visita protocol·lària a totes les parròquies, però les normes de seguretat aconsellen limitar en l’espai i en el temps la presència dels primers mandataris a les visites oficials. Aquí i a tot el món. Són les exigències de la societat de la mobilitat i de la globalització, amb moltes coses bones però també amb algunes de més preocupants, com les organitzacions terroristes, sempre disposades a minar el fonament de la societat que rebutgen. Va ser el mal del segle XX i si en l’actual segle XXI es poden eradicar, serà una conquesta, una altra alta conquesta de la llibertat i de la fraternitat entre els pobles de tot el món.
Comentàvem al principi que el 14 de juliol d’aquest any, la festa nacional de França, ha tingut un ressò especial, per la pròxima visita del Copríncep francès i pel fet de ser la presentació al públic de l’ambaixador Berçot. Dos fets que tenen la seva importància, que transcendeixen en la societat andorrana. Després de l’ajustament en matèria fiscal, amb els convenis signats amb França, Espanya i altres països, uns ajustaments que són també acostaments cap a Europa, el Principat d’Andorra pot respirar una mica més tranquil. En el discurs de dimecres passat, l’ambaixador de França, el senyor Jean-Pierre Berçot, afirmava la seva missió: “Estar al costat del Principat perquè París sigui el millor aliat en l’accés d’Andorra a la Unió Europea i també en les instàncies internacionals.” I s’oferí a donar el suport necessari en l’acostament a Europa, en els aspectes econòmics, socials, culturals, com ara la formació acadèmica de ciutadans andorrans a universitats franceses, que tants bons fruits ha donat en el passat. Quin goig poder sentir aquestes mostres de bona amistat entre dos països veïns i amb vincles històrics, de molts segles enrere. Més goig quan fa un any i mig les aigües estaven remogudes i Andorra va haver de córrer a fer els deures que, d’altra banda, li eren indefugibles, tot sigui dit.
La prioritat de les relacions amb França, amb París, en la via d’acostament i encaix a Europa, no han de bandejar les relacions amb Espanya, amb Madrid, igual d’amistoses. Però sí amb un i altre Estat són necessàries aquestes relacions, amb el francès l’assoliment de fites pot formalitzar-se d’una manera més sòlida, potser fins i tot més eficaç. Els moments actuals de la política espanyola, distreta en qüestions internes, no possibiliten estats d’ànim encaminats a ajudar tercers; menys quan l’economia passa per un estadi de feblesa. Per això girar la vista cap al nord pot ser un pas assenyat, amb el qual es refermarien les ancestrals relacions de proximitat amb el Pirineu francès veí d’Andorra –recordo sovint com de content estava el Margarit de Sornàs quan tornava i m’explicava la trobada de germanor, amb dinar inclòs, amb la gent de Vic-de-Sòç, a la vall de Solcèn, trobada, per cert, que l’actual govern del comú d’Ordino tenia la intenció de recuperar–. Altres realitats afavoreixen també mirar cap al nord. El tren, que el tenim a l’altre costat del port d’Envalira. L’aeroport de Tolosa, fet servir per no pocs andorrans i per molts turistes que tenen la seva destinació al Principat. El de Perpinyà, potser no tan amanós però amb connexions interessants. I, en un altre aspecte, molt notable, compartir aquest veritable tresor que és la serralada pirinenca, rica en natura, en recursos naturals com l’aigua, la neu, els boscos, les pastures, el sol. Les comunitats antigues, en època prehistòrica, van habitar aquestes valls per les dues bandes i principalment notable va ser a la banda septentrional, on les grans formacions calcàries, plenes de coves i forats, van ser refugis immillorables des d’on avançar en la millora de la caça primer, i de l’agricultura i ramaderia després. La prova en són les manifestacions culturals paleolítiques, en forma d’art rupestre i material que tenim a pocs quilòmetres. De tant en tant, una visita al nord, a la França actual, ens pot ajudar a reviure el passat d’Andorra, lligat al comtat de Foix i a la vegada al bisbat d’Urgell, terres veïnes que des de segles han estat concordades a favor del Principat i dels seus habitants. Cada època amb les seves particularitats, amb els seus neguits i amb les seves esperances, però avançant, forjant, prosperant sempre.

Han desembarcat a Cadaqués, via aèria i terrestre –el temps en què s’hi arribava millor per mar que per terra es va acabar amb la construcció de la carretera– una munió de xinesos disposats a prendre mides i apamar el poble per tal de fer-ne una reproducció a la Xina. Un Cadaqués igualet a l’empordanès però perdut en algun tros de costa xinesa. L’alcalde de Cadaqués els va acompanyar a fer el recorregut pels carrerons i portals, per la Riba, pel Pianc, pel Poal, pel Llané. A Port-lligat la visita obligada a la casa de Salvador Dalí, la que li va vendre la Lídia Nogués, la sibil·la del peix i dels onírics i no tan onírics pensaments orsians. Quan Eugeni d’Ors hi estigué una temporada, a casa de la Lídia, ella en quedà enamorada i el jovencell hi va tastar els millors peixos i les més gustoses llagostes que mai havia tastat ni tastaria a Barcelona o a Madrid. La Lídia, a part de disposar del peix més bo pescat a Cap de Creus pel seu home i després pels seus dos fills, orats i salvatgins, tenia el do de cuinar amb la llum i el gust del mar i amb pessics de tramuntana incorporats al cullerot i al salpebrat.
La idea de reproduir un Cadaqués fora del seu indret, lluny, hauria de passar com una de les excentricitats de l’arquitectura moderna, tocada tant de singularitats volumètriques com mancada d’idees creadores. No sé què en diria Dalí de l’afany de voler gustar i gaudir del Cadaqués fora de Cadaqués. Potser les formigues solitàries que pintava en els quadres inspirats en el rocam i la platja mineral de Port-lligat, eren ja una primera avançada del gran formiguer humà de la Xina i ell pensava que un dia o altre vindrien a mirar el formiguer blanc de Cadaqués per fer-ne un retrat exacte en un altre indret. Potser Dalí els diria que faran salat en l’intent de còpia i reproducció del poble. Els faltarà per una banda el mar, el mateix mar de la badia de Cadaqués, diferent dels altres braços de mar i de totes les badies. Tindran el poble, però també els faltarà la geologia, els queixal i les dents de pedra que surten a banda i banda, es Cucurucut de s’Arenella, l’illa que no tindran, els Caials. Intentaran trobar, un cop construït a la Xina el poble, l’hora silent de la migdiada a l’estiu i no el trobaran, perquè els mancarà l’oratjol de tarda i el brunzit de les xixarres a l’ombra dels olivets de la solana, que gairebé tot ho és. Voldran notar el goig de la vista neta i definida dels matins d’hivern, quan Cadaqués és net i acarreronat pel sol i les platges són plenes de varecs i fustes velles, però els mancarà el sol mediterrani, l’escalfor tèbia i justa per dir el bon dia i fer notar l’espurneig dels ulls i la rialla a la cara. Voldran ser a dins de casa, les nits de bruel i tramuntana, de mar picada enfora de cala Nans, i no podran notar ni la nit ni l’efecte plàcid de flassades i foc a terra, amb guspireig de sarments antics portats del Jonquet o de s’Alqueria, perquè la tramuntana no la tindran, ni el seu fregar façanes si fer xiular escletxes a finestres i repicar porticons. No tindran la tramuntana i no sabran que Cadaqués, quan la tramuntana bat, és el poble perquè la gent el pensa i encara el fa més seu. Voldran, en fi, notar en els costers de vinyes velles, d’olivars mantinguts o perduts, la llum de la lluna que daura caragolines blanques i els teuladins de Sant Sebastià i el portal del cementiri. Però no podran ni imaginar com de bonic és Cadaqués allà on és i com deleroses les formigues s’atipen amb les figues de moro que ningú cull i com el salobre fa obrir les garotes que vigilen el mar i les mimoses i tamarius amaren els cossos voltaires –humans de vida– de cadaquesencs i de forans.

La primera passa la va fer la Montse Guiu, empresària de cinema a la Seu, l’estiu de 2006, organitzant una Nit de Cinema sota Cadí, a Vilanova de Banat. L’any següent, el 2007, va fer el segon pas amb la Mostra de curtmetratges de temàtica pirinenca (Picurt). El lloc va ser Artedó, no tant als peus de Cadí però amb unes condicions d’espai i configuració dels carrers del poble molt adequades, a més de l’interès i col·laboració dels veïns. La resposta de l’ajuntament d’Alàs, municipi del qual forma part Artedó, va ser també de predisposició i efectiva implicació. Naixia així, ara fa 4 anys, Picurt, amb la Montse Guiu, el Pere Pinyol, l’Albert Galindo, el Javier Jiménez i altra gent en l’organització. De forma paral·lela, van crear l’associació Cultura i Entorn del Pirineu, amb la finalitat de fomentar i divulgar la producció pròpia de material audiovisual sobre la base de la identitat de les comarques rurals pirinenques i la seva cultura. L’èxit de la primera edició de Picurt va tenir ressò i va impactar positivament en la nit estiuenca de final de juny. Molts recordem encara les tres pro-duccions fetes per joves talents d’Andorra i de la Seu: L’Óssa, de Gerard Sinfreu; Broke Bike Mountain, de Kiko Ruiz Claverol, i L’era de l’era: àrguens, guixes i trepadella, d’Albert Galindo. Les tres projeccions van seduir un públic gens acostumat a veure documentals o creacions de cinema ambientades i rodades al propi territori. A més, vam poder veure produccions d’altres llocs de muntanya.
Amb l’edició d’enguany, la quarta, Picurt assoleix una posició destacada en el calendari cultural del Pirineu; s’enlaira més amunt. A més dels actes d’aquest proper cap de setmana a Artedó, hi ha programats passis al cinema Guiu de la Seu, amb una varietat i nombre dignes dels festivals que es fan des d’anys en altres llocs d’Europa. Just en aquests festivals, com a Trento (Tirol del sud), a Espiello (Aragó), Zakopane (Polònia), a Torelló, s’hi han passejat les produccions fetes amb motiu de Picurt. Això vol dir que el seu nom ja sona i està apuntat en les agendes de creadors i espectadors. La qualitat i la bona organització, acostumen a fer efecte i a generar vincles i accions encaminades a créixer i a millorar. En aquest punt es troba la mostra de cinema de muntanya dels Pirineus, ben arrelada tot i la feinada i el pressupost que s’hi ha de destinar. En aquest sentit, són mals moments per poder disposar d’aportacions generoses de qualsevol administració, tant local com comarcal o regional, però això encara fa més gran el repte, fer més amb menys, tot i els maldecaps i els neguits dels organitzadors per fer quadrar els números amb les aportacions més minses que altres anys, però en més gran nombre de col·laboradors. Val a dir, que tant l’ajuntament d’Alàs, com el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, com la Diputació de Lleida, com la Generalitat, hi participen tant com poden.
A més de ser una trobada cultural a l’entorn del cinema, un dels espectacles encara més vius i agradables de què podem gaudir, Picurt fa també una funció social, com la fan totes les activitats que apleguen o congreguen ciutadans per un motiu concret. Un poblet com Artedó, ja de per si és un bon espai per passejar i visitar. Si hi afegim activitats com una excursió guiada pels voltants, una taula rodona per parlar de producció local i difusió universal, la instal·lació de l’artista Sandra March, la lectura de poemes de Teresa Colom i Esther Fonoll, concert de música i sopar popular, l’ambient creat passa de ser un fet a ser una celebració, amb les implicacions que això comporta de relacions socials, aprenentatges i creació d’hàbits, en un entorn de muntanya fecund i generador de cultura des de la prehistòria. Com diu la directora de Picurt, la Montse Guiu, “una mirada a les munta­nyes que estan vives, que parlen per nosaltres i que demanen que no les sacrifiquem, sinó que les compartim amb respecte i les deixem com a herència als nostres successors”. Aquesta és la contribució, la filosofia de Picurt: despertar, desvetllar, mantenir l’estima pel nostre redol geogràfic i humà.