Jordi Pasques » Uncategorized

La veu d’Antoni Tàpies

blocs — Sat, 11 Feb 2012 07:41:04 +0000

Diuen que ha marxat el darrer gran artista català del segle XX. Joan Miró, que va morir l’any 1983, i Salvador Dalí, mort el 1989, fa temps que formen part del record. Ara Antoni Tàpies, finat a la ratlla dels noranta. Tots tres han estat fenòmens creatius amb caràcters i tarannàs diferents. Del Miró captingut al Dalí, diguem-ne, esbojarrat, fins al Tàpies temperat, els tres deixen a l’art un llegat visible i perdurable. I els tres tenen santuaris de la seva obra. Miró a Montjuïc, Dalí a Figueres i Tàpies al carrer Aragó de Barcelona, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. En el cas de Dalí i Tàpies, coincideixen a tenir el títol de marquès, ja que el rei d’Espa-nya, Joan Carles I, va crear el marquesat de Dalí de Púbol el 1983 i el marquesat de Tàpies el 2010. Ens pot semblar una curiositat i fins i tot un anacronisme, però així és la història. En aquells espais que són museus, també ben diferents, com el món dels seus creadors, hi poden anar a tastar la cultura que ens han deixat, cultura a l’abast i complementada, en el cas dels museus de les fundacions Miró i Tàpies, amb una interessant biblioteca especialitzada en art.
El reconeixement a l’obra de Tàpies ha sofert una sèrie de contrapunts al llarg de la seva carrera artística. Ser el més jove dels tres grans artistes catalans comporta fer-ne comparacions. Hi ha qui resumeix l’acceptació de l’obra de Tàpies amb l’esquemàtica i injusta frase: “Té grans detractors però també grans admiradors”, com si s’hagués de justificar un equilibri, com si es tractés de pesar en una balança la quantitat dels afins o dels contraris. I això és injust, ja ho hem dit. Si podeu veure i sobretot escoltar el programa especial que TV3 ha emès amb motiu de la seva mort, la pròpia veu d’Antoni Tàpies us l’aproparà i així l’entendreu i el podreu interpretar millor.

Les muntanyes també són patrimoni

blocs — Fri, 03 Feb 2012 06:00:29 +0000

Semblava que la neu es faria l’estreta aquest hivern, però la sort de ser un país de muntanya configura la realitat amb els elements que li són propis. Ja ha nevat i les pistes d’esquí poden donar els serveis amb bones condicions, sense haver de tirar només de canons de neu. La neu caiguda a les muntanyes andorranes ha permès, un any més, que Pirena, la carrera amb gossos i trineus pels Pirineus, faci estada i recorregut en terra andorrana. També la neu a Soldeu, que fa quatre dies encara semblava com si estiguéssim al mes d’abril, ajudarà a fer més exitosa la Copa del Món femenina d’esquí alpí, i les imatges de la televisió que ens ensenyin més enllà de la pista de competició, mostraran un paisatge d’alta muntanya nevat, com li pertoca quan és hivern. I arribarà Setmana Santa i la temporada d’esquí potser encara s’haurà salvat, malgrat haver començat l’hivern amb poca neu i fred. I passarà l’hivern i tornarà la primavera. I les muntanyes començaran a verdejar i les cames dels excursionistes tindran delit de resseguir els carrerons i caminar cap a les alçades. Al juny, el bestiar hi serà pujat i tot l’estiu les pastures andorranes seran compartides per les persones i pels animals. Hi haurà qui, entre els excursionistes del país i dels que vénen de fora a fer muntanya, farà l’ascensió al cim de sempre, com cada any. És com un ritual de retorn a l’indret, que no cal que sigui el capdamunt dels cims, de cadascú. Indret que té una significació especial, de sentiment, de repte esportiu, també d’actitud cultural.
Volgudament, hi haurà qui pugi a Casamanya només per tenir la consciència neta i afermar el sentit primigeni d’enfilar-nos a les muntanyes amb les cames i amb el cor. Recordarà els dos motoristes que a cavall de motos veiem com han pujat fins al mateix pedró de Casamanya, en unes imatges de promoció d’una marca de motos. Imatges que ens mostren les mateixes motos al port de Cabús. Imatges que aquest país no es pot permetre. I quedi clar que la culpa d’enfilar-se pel llom de Casamanya hauria de recaure només en la consciència dels dos motoristes. Però si les formes, pujar en moto a Casamanya, no s’adiuen amb el tarannà d’un país de muntanya, el fons ens ha de preocupar més. Fins que des dels comuns i arribant al capdamunt de Govern no entenguem tots que Andorra és un país de muntanya i té potencial suficient per desenvolupar les polítiques turístiques que corresponen a la muntanya, tant a l’hivern, amb la neu, com la resta de l’any. I a més del patrimoni natural, hi ha el cultural, allò que li és propi, allò que des de l’antigor ha fet com és aquest país. Valdria la pena que la crisi econòmica esperonés els caps més ben moblats del país per definir i aplicar, d’una vegada per totes, una política de turisme de muntanya que fos referència als Pirineus. Un turisme que amb l’oferta comercial i lúdica com a complement de la seva estada, vindria a fer esport i salut i cultura.
Andorra ha de ser, en aquest aspecte, el de lluir com a destinació d’un turisme de muntanya, prou llesta per no deixar passar més temps. En època de dubtes i de canvis, com en qualsevol crisi que hi ha hagut i s’ha superat, ningú i menys un país, ha d’arronsar-se d’espatlles. Ha d’actuar, ha de passar al davant. I això ha de sorgir de dins de la societat, ha de fluir del talent i de l’esperit emprenedor, que n’hi ha, que ningú en dubti. Escoltava l’altre dia una entrevista feta a Barcelona a l’empresària encampadana Maria Reig, referència en el món dels negocis d’alta volada, parlar de la necessitat d’esprémer les idees i de configurar productes, d’embolicar realitats que són palpables, autèntiques, per vendre-les amb el segell d’allò que és singular, atractiu, que té valor per si sol. La Maria Reig parlava de Barcelona, de Catalunya, però el seu encertat criteri es pot aplicar perfectament a Andorra i a qualsevol societat occidental que –com tantes vegades a la història– es troba immersa en moments de canvis.
Trobar a Andorra nous agalius per al turisme és tan important com construir túnels i carreteres. I entre les mancances que clamen al cel, hi ha el museu nacional, repetim-ho amb exclamació, el museu nacional!, on es pugui veure el patrimoni cultural vingut ja des de la prehistòria, on els andorrans i els turistes s’endinsin en un viatge de coneixença, descobriment i admiració. I qui en dubti, només cal que miri realitats d’altres països de muntanya. Sense anar més lluny, podem parlar de la vall tirolesa d’Öeztal, on hi ha el poble de Sölden, nom que té una semblança emotiva amb el nostre Soldeu. Ahir, la vall d’Öeztal, al Tirol del Nord, i la veïna vall de Senales, al Tirol del Sud, van ser protagonistes en presentar-se a Barcelona, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’exposició dedicada a Ötzi, la mòmia de l’home que l’any 1991 va ser trobat al pas de muntanya entre dites valls. En la conferència inaugural, la directora del Museu Arqueològic de Bolzano, a l’Alto Adige, Angelika Fleckinger, va parlar d’Ötzi des del vessant científic, però també com a cultura i publicitat del territori de muntanya on aquell tirolès prehistòric, fa 5.300 anys, menjava les mateixes pomes grogues del Tirol del Sud que anuncien aquests dies per la tele i que trobem als mercats de fa anys. Només és un exemple, de com el patrimoni de la muntanya, amagat algunes vegades, altres menystingut, s’ha de saber desvetllar.

La Xita

blocs — Sun, 08 Jan 2012 06:26:59 +0000

Més coneguda que reis i papes i tant o més famosa que el seu amo, Tarzan de la selva, la ximpanzé Xita ha acabat els seus dies a Florida, després d’una llarga vida de vuitanta anys. La notícia, arribada de sorpresa, ha fet oblidar per una estona els afeblits balanços econòmics, els maldecaps dels governs per fer quadrar els números, el preu del diner i les tisores de les retallades. La imatge de Xita asseguda en un sofà, tractada amb totes les atencions, menjant-se una poma i amb un posat serè de padrina, talment com un ésser humà, ens ha entendrit un bon tros més el sentiment, ja endolcit pel Nadal i l’acabament d’any. Xita ens va regalar de petits tardes de dissabte plenes d’aventures exòtiques. Tardes amb gust de pa amb Nocilla o pa amb vi i sucre davant la tele. Tardes de pel·lícules o de sèries que eren una finestra a la natura africana i ens seduïen més que les corredisses dels indios i vaqueros del oeste: la Xita amb el Tarzan; la lleona Elsa, que era nascuda lliure, convivint amb el matrimoni George i Joy Adamson; més tard, els goril·les mandrosos del Virunga, al costat de la Dian Fossey.
Aquelles sessions de televisió o de cinema que ens portaven a escenaris diferents dels que ens envoltaven, amb planes immenses i selves perdedores, amb salts d’aigua borbollant o rius calmosos plagats de cocodrils, ens van ensenyar moltes coses, algunes en blanc i negre, però amb la mateixa força que si les haguéssim vist a tot color. Després, amb els pas del anys, en descobrir gràcies a la millora de la tecnologia de filmació i a la conscienciació ecològica, encara més indrets, amb els seus animals i paisatges, els primers records tornen sovint, i ens fan reviure temps viscuts que no tornaran, èpoques passades, elements que ens van ser propers i estimats, com la Xita, però que lluny de deixar-los caure en l’oblit els mantenim dins nostre, en el raconet dels records de la vida de cadascú.

Torna la Sibil·la a la catedral d’Urgell

blocs — Sat, 24 Dec 2011 06:48:15 +0000

En acabar la missa celebrada amb motiu de la clausura del mil·lenari del bisbe Ermengol, el dia 5 de novembre passat, parlàvem amb mossèn Xavier Parés, rector de la parròquia de Sant Ot i degà del Capítol de la catedral d’Urgell, sobre la possibilitat de recuperar el cant de la Sibil·la abans de la missa del Gall. Ho havia proposat l’historiador Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d’Urgell i director de les Caramelles i del Retaule de Sant Ermengol, a més d’organista ocasional de la catedral. Mossèn Parés ho veia una mica just per fer-ho ja aquest Nadal, però amb el Lluís li vam aplanar el camí mostrant-li de paraula la il·lusió i la possibilitat de fer-ho. El Lluís ja havia contactat amb la soprano olotina Laura de Castellet, amb inquietuds medievalistes i també arqueològiques sobre els temps més reculats. I és així que abans de la missa del Gall el cant de la Sibil·la tornarà a ressonar a la nau romànica de la catedral d’Urgell, després de segles de no cantar-la.
La lletra del cant de la Sibil·la que escoltarem a la catedral és la que hi ha a l’Ordinari d’Urgell de 1536, del qual precisament mossèn Parés l’any 2002 en fa publicar un estudi, amb l’edició en facsímil del cant que, des de fa més de mil anys, s’ha cantat arreu del sud d’Europa. Encara a la Seu de Mallorca i a l’Alguer, es manté sense interrupció. Un cant que en llenguatge dramàtic parla del Judici Final. L’hem sentit de veus tan conegudes com la de la cantant Maria del Mar Bonet, que la té al repertori i en fa ofrena des de fa 19 anys, cada missa del Gall, a l’església de la Bonanova de Barcelona. El corprenedor cant de la Sibil·la des de l’any passat és declarat per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat. Gaudim-lo doncs, envoltats dels vells murs de pedra de la nostra catedral, amb el batec cultural i de fe antinga que cada pasqua nadalenca ens renovella el cor. I que tingueu un bon Nadal!

Ordino de fa 500 anys

blocs — Sat, 17 Dec 2011 06:33:46 +0000

Els llibres que ha escrit l’Albert Pujal, l’inquiet i encuriosit vailet de casa Gener d’Arans, són documents d’estudi i de gaudi històric, per tal com ens apropen la gent i la vida d’èpoques passades viscudes en aquestes valls andorranes que en els darrers cinquanta anys han canviat fesomia i manera de fer antiga. El llibre dedicat a la Farga de cal Pal, publicat el 2007, o el de la Domus del Consell de la Terra, del 2008, així ho certifiquen. Llegir-los ens enriqueix i ens fa notar en pròpia pell els vents de la història de la qual en són protagonistes. Enguany, l’Albert Pujal ens ha ofert el llibre Ordino segle XV, una petita història d’Andorra, on repassa les cases de la parròquia d’Ordino de fa 500 cents anys. Ha furgat en arxius i ha llegit a cada partida i a cada racó actual el rastre de les centúries passades per tal de posar-nos a disposició un treball de recerca que ja s’ha convertit en un tresor, pel que hi reporta i pel que hi explica. El llibre s’estructura en 6 capítols, que segueixen a la presentació, pròleg i introducció. L’inici sobre cada casa és un arbre genealògic dels seus integrants, de cada nissaga. Ens parla de l’etimologia, de la ubicació i confrontacions, dels antecedents i breu història de cada casa fins avui, i afegeix el fons documental, amb el regest de cada un. Això fa 400 planes plenes d’informació valuosa.
Aquest Nadal és bon moment perquè el sospeseu en el caliu de la vostra llar. Obres així, que ens permeten obrir els porticons del passat, ennobleixen la cultura andorrana i fan el país més sòlid culturalment i amb més base social. Un llibre, al cap i a la fi, fet amb la cura i l’entrega d’una persona apassionada per la història d’Ordino, amb una preparació i formació històrica acurada, així com amb un respecte pel rigor científic que tot historiador, genealogista o afeccionat hauríem de tenir.

La neu que no veuràs, amic

blocs — Sat, 19 Nov 2011 06:26:31 +0000

La partida d’un amic es fa viva en arribar les primeres neus als cimals de les muntanyes. La neu en els serrats, ajocada i disposada a passar-hi l’hivern, marca el ritme dels anys i ens diu que el pas del temps va associat al pas dels homes. Aquest hivern, l’amic Ramon Graell ja no veurà la neu alta de Cadí ni de les airoses serres de més amunt d’Arcavell i de Bescaran, del Port Negre a Puig Puncó enllaçats pel Monturull. Ni la de la Torreta d’Orri, daurada pel sol ponent cada capvespre. I li diem a l’amic, en pensament, no veuràs la neu, però et sabem partícip de la seva llum, del seu devenir, de la cadència anual del seu fondre’s i del seu retorn.
He volgut esperar que arribés la neu per recordar el Ramon Graell, que va morir el dia 25 d’octubre, a la Seu, la ciutat on havia viscut i per la qual havia treballat des de la seva actitud de compromís i dedicació. A banda d’haver dedicat tota la seva vida laboral a la Cooperativa Cadí (amb quin goig li vaig agrair el forniment de dades històriques i sobretot les explicacions referents al meu padrí Antoni, que en fou director en els ja gairebé centenaris inicis de la Cooperativa, fundada el 1915), el Ramon Graell va ser ànima i motor de la Cambra de Comerç de Lleida a la Seu i president, actiu i estimat, de l’Associació pro Discapacitats Psíquics de l’Alt Urgell, encarrilats en el Taller Claror, fundació que portava dins del cor. La Teresa, la seva dona, em diu que la darrera trucada per acomidar-se dels amics va ser precisament al Taller Claror. També va ser puntal i promotor del Retaule de Sant Ermengol. Just aquest agost passat, en ingressar afeblit a la clínica de Barcelona per mirar de minvar el càncer que durant cinc anys el Ramon ha combatut sense defallir, el Ramon portava barba. Se l’havia deixat per fer d’arquebisbe de Narbona al Retaule, però els metges li ho van desaconsellar. I el vam trobar a faltar i el trobarem a faltar. Però t’hi sabem Ramon, et sabem al claustre, i als carrers de la Seu explicant-la als teus néts, i a Perles i també, als cims nevats que albirem de lluny. Reposa en pau.

El llegat de Sant Ermengol

blocs — Sun, 06 Nov 2011 06:28:17 +0000

Amb la celebració a la Seu d’Urgell de les jornades històriques sobre Sant Ermengol i la missa celebrada a la catedral ahir dissabte, es clausura l’any del mil·lenari de qui va ser bisbe d’Urgell entre els anys 1010 i 1035. Fet sant nou anys després de mort, la memòria del poble l’ha mantingut viu i de generació en generació han anat explicant part de la seva obra, la de constructor de ponts i de camins. També hi ha la dedicació amb molta fermesa i decisió, a les terres del bisbat, del qual Andorra en forma part des dels seus inicis. Els documents de l’arxiu capitular d’Urgell, sobretot, i els dipositats en altres arxius, ens permeten llegir sobre pergamí allò que feu en vida. Els trobareu en el llibre publicat amb motiu del mil·lenari pel bisbat d’Urgell, una edició a cura de l’arxiver mossèn Benigne Marquès que ens posa davant tot allò que es coneix de Sant Ermengol. Textos d’estudiosos i imatges de les representacions artístiques que el representen.
El llegat de Sant Ermengol ens arriba, mils anys després de ser elegit bisbe, com una renovació del sentit històric del bisbat d’Urgell. Els actes celebrats durant el darrer any han fet reviure el seu llegat. Podem dir-ne un llegat espiritual, de fe, de germanor i d’estima a un bisbe sant. I podem dir-ne llegat material, associat a l’espiritual i escampat arreu de la geografia pirinenca. Al nom de Sant Ermengol hi afegim el d’Aiguatèbia, on va néixer, i el Pont de Bar, on va morir el 3 de novembre del 1035. I el caminet de Sant Ermengol, com ens diu la memòria oral, fet a l’estret de Tresponts i dels Pontarrons, obres per ell promogudes per tal de facilitar el pas dels habitants i dels pelegrins entre les terres altes i baixes d’Urgell. I altres indrets: la Seu d’Urgell, Guissona, Ivorra, Roda d’Isàvena, Organyà, Estavar, Sant Julià de Coaner, Sant Pere de la Portella, Sant Jaume de Galícia, Roma. Llocs on hi trobem l’esperit de Sant Ermengol de forma més sentida i viva.

Relligar els Pirineus

blocs — Sat, 29 Oct 2011 05:43:53 +0000

En els convenis internacionals, redactats per donar cos a unes idees sorgides de les respectives parts, s’acostuma a fer una declaració inicial on queden reflectides les bones voluntats d’entesa i de col·laboració. Segueix després l’exposició de motius i ja el tema del qual es tracti. Queda escrit així, com a guia pels qui tindran la responsabilitat de materialitzar els acords i els termes convinguts. La signatura final li donarà el toc de solemnitat necessària per tal que passi a la història com un fet singular beneficiós per les dues bandes. A nivell més local, sense la maquinària diplomàtica estatal, també hi ha taules on es negocien i redacten acords per tal de sumar accions i esforços que portin millores i avenços a les parts acordants. Quan surt un conveni com a resultat de llargues travessies d’intercanvi de parers, la cosa és celebrada i se’n fa ressò tothom. A partir d’aquell moment, allò escrit i donat com a bo servira de referència i s’hi anirà a raure en cas d’entortolligaments o de perdre el pas. I com tots els convenis porten escrit, tindrà validesa i serà efectiu durant un termini de temps, que podrà ser allargat si cap de les parts no manifesta el contrari.
A la serralada dels Pirineus, que són motiu de parlaments en les vuitenes Trobades culturals pirinenques, a celebrar avui a les Escaldes, el fet de ser frontera administrativa entre dos estats, ratlla fronterera traçada –tret d’excepcions com la vall d’Aran i la Cerdanya–, resseguint l’aiguavessant entre el nord i el sud, i a la vegada a la partició en franges travesseres de diferents comunitats, com la catalana, l’aragonesa, la navarra i la basca; l’entesa i a voltes la desentesa, fa segles que dura. Les comunitats pirinenques, arrelades en aquestes valls i muntanyes des de la prehistòria més primerenca, han posat en pràctica els acords que volgudament han entès com els millors, o com els únics possibles. De cap a cap de serralada, de mar a mar, trobaríem senyals a la pell dels Pirineus que ens mostren com es va teixir la civilització pirinenca, gràcies a un trets culturals semblants, que no pas idèntics. Una civilització d’economia ramadera, agrícola i forestal, la qual s’ha servit i se’n serveix encara, de la força de l’aigua per a treballar i treure’n profit energètic. Una civilització pirinenca que té, malgrat que en certs indrets ja només sigui record d’una tradició que va ser molt viva, pactes segellats de molt antic, alguns ni escrits, de tan vells com són, que fan més ben travada la vida comunitària. Al llarg dels Pirineus, hi ha desenes i desenes de llocs de trobada anual, en colls, en ports, en ermites amb culte de més antic, que ha perdurat en forma de pedres dretes, de menhirs, fites que tenen la funció de marcar, d’assenyalar. I no cal que parlem, perquè ens hi distrauríem, de les llegendes i contalles escampades per les crestelleres pirinenques, recordatòries de passos i gestes guerreres, de tanta força que ens fan recular, amb vista borrosa però entrellucant-hi clarianes, mil i dos mils anys i tot.
La jornada d’avui a les Escaldes, sota el lema La marca Pirineus, s’afegeix a aquest devenir històric dels pobladors del Pirineu. Pot sonar el títol com a marca fronterera; o més encara, en pensament comercial modern, com si només es fes referència a vendre els Pirineus com un producte, com una promoció turística. No diria que sigui només això. Hi hem de veure en aquesta marca, més un sentit de coneixement, des de fita a plantar, com si es tractés de posar una pedra dreta, un molló d’avinentesa interpirinenca que faci veure la serralada com un espai habitat i viu, cordial. Paraula, aquesta darrera, que ens porta a parlar de cordillera, encara que segons la normativa de la llengua catalana, hem de dir serralada. Cordillera dels Pirineus, emprat per la gent gran i en la literatura pirinenca abans de normalitzar el català, és una paraula molt bonica que lliga, com el cordill, com una corda i que batega, com el cor. D’aquí cordar, encordar, encordillar el Pirineu tram a tram, per mantenir-lo com una realitat geogràfica i humana, feta de trossos semblants, com dèiem al principi, però de diferents costums i tarannàs. Saber relligar, relligar-nos, de ben segur que és allò que més ens convé.

Font d’Arinsal, aigua de pau

blocs — Sun, 23 Oct 2011 05:34:31 +0000

Raja la font d’Arinsal el vespre del 20 d’octubre del 2011, poques hores després de la mort, per linxament, del coronel Gaddafi i amb la notícia donada per la ràdio fa només un parell d’hores que ETA cessa de forma definitiva les accions armades. La font d’Arinsal raja i no sap res d’aquests fets. Raja com totes les fonts del món i la seva aigua és portadora de pau. Quan els matxos que arrossegaven fusta hi paraven a abeurar-s’hi, quan les mules tragineres de gent i de càrregues hi reposaven, l’aigua de la font d’Arinsal sadollava la set i refeia l’esperit. Talment els camells en travessar pels arenals del desert, que ensumen l’aigua neta dels oasis i alçant el morro enfilen dreturers i a pas lleuger fins a l’ombra i la frescor. Allí, l’aigua de la déu, l’ull de la font, és un mirall de vida i de pau. I les aigües de les cadolles i els pous, més humils i enigmàtiques, que amb el degoteig ens donen la benvinguda en agafar-la amb les mans o pouar-la amb la galleda. Aigües que dormen i desperten i ens diuen bon dia. Cadolles de l’Aiguaneix, a Ali-nyà; pou de cal Bernadí de Cortiuda, quanta set i quantes defallences heu convertit en força per seguir el camí. I els cóms, que s’omplen d’aigua i la regalen. Comets de fonts amagades, beneïdes pel sol i pels records. Fonteta de sant Martí de Nagol, sense brogit i antiga com les muntanyes i les solanelles que fonen la neu. Font d’Arinsal, aigua de pau, dia a dia, que ens fas veure el món amb altres ulls i renovades esperances. Mort Gaddafi i fora ETA i el terror, quedes tu, viva, nodridora.
I la font d’Arinsal que va passejar el nom d’Andorra per taulells i taules, vol tornar a voltar pel món. Quart d’Arinsal, Causes Pies, comú, Govern, empresaris, banquers: féu que pugui tornar a ser, que pugui ser comercialitzada la seva aigua i obri portes altre cop la planta embotelladora. Andorra té poques coses que es puguin embolicar i vendre sorgides del mateix país. Pagesos i ramaders ja fan collita i requesta de les trumfes i la carn de vedella i potser, animats, faran ramats de llana altre cop, per veure passar ovelles de coll d’Ordino a coll d’Arenes, de Prat Primer a Claror, de Setúria a Comallempla. Perquè les pastures d’estiu no estiguin tristes i puguin respirar sense ser colgades per abarsets i mates altes. Si a tot això l’aigua d’Arinsal pot sumar-s’hi, se’n traurà profit i reviscolarà en el sentiment col·lectiu del país les ganes de fer, de projectar i d’obrar. I quan voltant per fora trobem l’ampolla d’aigua d’Arinsal en restaurants o botigues, notarem com l’agulló que ens fa ser vius ens porta el record de les coses bones, les que queden al cap dels anys. I anant per les carreteres, en veure el camió que porta l’aigua d’Arinsal, amb el blau fort de les muntanyes envoltat del blau cel, potser fins i tot tocarem la botzina, com fem en veure un amic en passar.
Les darreres novetats de l’afer de l’aigua d’Arinsal són que hi ha un empresari disposat a reprendre l’empresa i posar fi al malson. Tant de bo que sigui així. Andorra, com totes les comunitats que fa anys que corren, com tots els països fets i drets, en aquests moments de remolins que alcen polseguera, de ventades que arriben de fora i semblen sacsejar fins i tot els fonaments, necessita tenir puntals propis que la refermin i l’alcin, realment, de manera profitosa. L’aigua d’Arinsal en pot ser un. Desaprofitar l’ocasió seria un fracàs col·lectiu, com un símbol perdut d’aquest Principat d’Andorra. I encara que pugui semblar que no són importants, els símbols tenen el seu paper en el devenir de la història.

Fer volar molins

blocs — Sun, 16 Oct 2011 05:44:19 +0000

A Pal, a les altures de Pal i a la Rabassa, s’hi instal·len torres metàl·liques per mesurar el vent amb vista a la creació al país de dos parcs eòlics. La notícia s’afegeix a les que d’un any cap aquí han anat sortint sobre aquest tema. La notícia no parla del pic del Maià, cosa curiosa quan a la Diada andorrana de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, Albert Moles, el director de FEDA, promotora de la iniciativa, va citar el Maià com un indret que calia tenir en compte en els estudis “que es realitzaran al llarg dels mesos vinents”. Seria oportú saber si aquesta àrea continua en estudi o bé s’ha aparcat, o millor, descartat. Més que res per mantenir l’esperança que Andorra tingui prou seny i vista per no fer malbé amb molins de vent les parts més altes, visibles i encantadores del tros que ocupa en la serralada pirinenca. Si es vol instal·lar molins, que l’impacte visual no sigui desastrós, com ho seria al pic del Maià.
A les altures de Pal i a la Rabassa els molins, encara que no tant com al Maià, també farien mal als ulls. Però és clar, s’han de mirar de posar on fa vent, i les rengleres d’aerogeneradors suposen energia renovable i infinita. Només que tenen inconvenients i més a aquestes alçades de fred i de neu. Inconvenients a l’hora de transportar i distribuir l’energia –llegiu les acurades opinions de Jordi Deu i Pujal sobre aquest aspecte, o les innovadores propostes que ell fa d’invertir en parcs eòlics ja operatius a Espanya i que la producció s’afegís i arribés amb la xarxa actual d’importació d’energia elèctrica, cosa que evitaria malmetre l’atractiu del paisatge andorrà, base de l’economia turística del Principat–. Per això cal sospesar-ne els factors positius, però també els negatius. Per exemple: algú apostaria ara, com es parlava fa cinc anys, de construir l’aeroport de la Rabassa? Eh que no? Innovació sí, i gosadia, però també seny.