Jordi Pasques

Els llibres que ha escrit l’Albert Pujal, l’inquiet i encuriosit vailet de casa Gener d’Arans, són documents d’estudi i de gaudi històric, per tal com ens apropen la gent i la vida d’èpoques passades viscudes en aquestes valls andorranes que en els darrers cinquanta anys han canviat fesomia i manera de fer antiga. El llibre dedicat a la Farga de cal Pal, publicat el 2007, o el de la Domus del Consell de la Terra, del 2008, així ho certifiquen. Llegir-los ens enriqueix i ens fa notar en pròpia pell els vents de la història de la qual en són protagonistes. Enguany, l’Albert Pujal ens ha ofert el llibre Ordino segle XV, una petita història d’Andorra, on repassa les cases de la parròquia d’Ordino de fa 500 cents anys. Ha furgat en arxius i ha llegit a cada partida i a cada racó actual el rastre de les centúries passades per tal de posar-nos a disposició un treball de recerca que ja s’ha convertit en un tresor, pel que hi reporta i pel que hi explica. El llibre s’estructura en 6 capítols, que segueixen a la presentació, pròleg i introducció. L’inici sobre cada casa és un arbre genealògic dels seus integrants, de cada nissaga. Ens parla de l’etimologia, de la ubicació i confrontacions, dels antecedents i breu història de cada casa fins avui, i afegeix el fons documental, amb el regest de cada un. Això fa 400 planes plenes d’informació valuosa.
Aquest Nadal és bon moment perquè el sospeseu en el caliu de la vostra llar. Obres així, que ens permeten obrir els porticons del passat, ennobleixen la cultura andor­rana i fan el país més sòlid culturalment i amb més base social. Un llibre, al cap i a la fi, fet amb la cura i l’entrega d’una persona apassionada per la història d’Ordino, amb una preparació i formació històrica acurada, així com amb un respecte pel rigor científic que tot historiador, genealogista o afeccionat hauríem de tenir.

La partida d’un amic es fa viva en arribar les primeres neus als cimals de les muntanyes. La neu en els serrats, ajocada i disposada a passar-hi l’hivern, marca el ritme dels anys i ens diu que el pas del temps va associat al pas dels homes. Aquest hivern, l’amic Ramon Graell ja no veurà la neu alta de Cadí ni de les airoses serres de més amunt d’Arcavell i de Bescaran, del Port Negre a Puig Puncó enllaçats pel Monturull. Ni la de la Torreta d’Orri, daurada pel sol ponent cada capvespre. I li diem a l’amic, en pensament, no veuràs la neu, però et sabem partícip de la seva llum, del seu devenir, de la cadència anual del seu fondre’s i del seu retorn.
He volgut esperar que arribés la neu per recordar el Ramon Graell, que va morir el dia 25 d’octubre, a la Seu, la ciutat on havia viscut i per la qual havia treballat des de la seva actitud de compromís i dedicació. A banda d’haver dedicat tota la seva vida laboral a la Cooperativa Cadí (amb quin goig li vaig agrair el forniment de dades històriques i sobretot les explicacions referents al meu padrí Antoni, que en fou director en els ja gairebé centenaris inicis de la Cooperativa, fundada el 1915), el Ramon Graell va ser ànima i motor de la Cambra de Comerç de Lleida a la Seu i president, actiu i estimat, de l’Associació pro Discapacitats Psíquics de l’Alt Urgell, encarrilats en el Taller Claror, fundació que portava dins del cor. La Teresa, la seva dona, em diu que la darrera trucada per acomidar-se dels amics va ser precisament al Taller Claror. També va ser puntal i promotor del Retaule de Sant Ermengol. Just aquest agost passat, en ingressar afeblit a la clínica de Barcelona per mirar de minvar el càncer que durant cinc anys el Ramon ha combatut sense defallir, el Ramon portava barba. Se l’havia deixat per fer d’arquebisbe de Narbona al Retaule, però els metges li ho van desaconsellar. I el vam trobar a faltar i el trobarem a faltar. Però t’hi sabem Ramon, et sabem al claustre, i als carrers de la Seu explicant-la als teus néts, i a Perles i també, als cims nevats que albirem de lluny. Reposa en pau.

Amb la celebració a la Seu d’Urgell de les jornades històriques sobre Sant Ermengol i la missa celebrada a la catedral ahir dissabte, es clausura l’any del mil·lenari de qui va ser bisbe d’Urgell entre els anys 1010 i 1035. Fet sant nou anys després de mort, la memòria del poble l’ha mantingut viu i de generació en generació han anat explicant part de la seva obra, la de constructor de ponts i de camins. També hi ha la dedicació amb molta fermesa i decisió, a les terres del bisbat, del qual Andorra en forma part des dels seus inicis. Els documents de l’arxiu capitular d’Urgell, sobretot, i els dipositats en altres arxius, ens permeten llegir sobre pergamí allò que feu en vida. Els trobareu en el llibre publicat amb motiu del mil·lenari pel bisbat d’Urgell, una edició a cura de l’arxiver mossèn Benigne Marquès que ens posa davant tot allò que es coneix de Sant Ermengol. Textos d’estudiosos i imatges de les representacions artístiques que el representen.
El llegat de Sant Ermengol ens arriba, mils anys després de ser elegit bisbe, com una renovació del sentit històric del bisbat d’Urgell. Els actes celebrats durant el darrer any han fet reviure el seu llegat. Podem dir-ne un llegat espiritual, de fe, de germanor i d’estima a un bisbe sant. I podem dir-ne llegat material, associat a l’espiritual i escampat arreu de la geografia pirinenca. Al nom de Sant Ermengol hi afegim el d’Aiguatèbia, on va néixer, i el Pont de Bar, on va morir el 3 de novembre del 1035. I el caminet de Sant Ermengol, com ens diu la memòria oral, fet a l’estret de Tresponts i dels Pontarrons, obres per ell promogudes per tal de facilitar el pas dels habitants i dels pelegrins entre les terres altes i baixes d’Urgell. I altres indrets: la Seu d’Urgell, Guissona, Ivorra, Roda d’Isàvena, Organyà, Estavar, Sant Julià de Coaner, Sant Pere de la Portella, Sant Jaume de Galícia, Roma. Llocs on hi trobem l’esperit de Sant Ermengol de forma més sentida i viva.

En els convenis internacionals, redactats per donar cos a unes idees sorgides de les respectives parts, s’acostuma a fer una declaració inicial on queden reflectides les bones voluntats d’entesa i de col·laboració. Segueix després l’exposició de motius i ja el tema del qual es tracti. Queda escrit així, com a guia pels qui tindran la responsabilitat de materialitzar els acords i els termes convinguts. La signatura final li donarà el toc de solemnitat necessària per tal que passi a la història com un fet singular beneficiós per les dues bandes. A nivell més local, sense la maquinària diplomàtica estatal, també hi ha taules on es negocien i redacten acords per tal de sumar accions i esforços que portin millores i avenços a les parts acordants. Quan surt un conveni com a resultat de llargues travessies d’intercanvi de parers, la cosa és celebrada i se’n fa ressò tot­hom. A partir d’aquell moment, allò escrit i donat com a bo servira de referència i s’hi anirà a raure en cas d’entortolligaments o de perdre el pas. I com tots els convenis porten escrit, tindrà validesa i serà efectiu durant un termini de temps, que podrà ser allargat si cap de les parts no manifesta el contrari.
A la serralada dels Pirineus, que són motiu de parlaments en les vuitenes Trobades culturals pirinenques, a celebrar avui a les Escaldes, el fet de ser frontera administrativa entre dos estats, ratlla fronterera traçada –tret d’excepcions com la vall d’Aran i la Cerdanya–, resseguint l’aiguavessant entre el nord i el sud, i a la vegada a la partició en franges travesseres de diferents comunitats, com la catalana, l’aragonesa, la navarra i la basca; l’entesa i a voltes la desentesa, fa segles que dura. Les comunitats pirinenques, arrelades en aquestes valls i muntanyes des de la prehistòria més primerenca, han posat en pràctica els acords que volgudament han entès com els millors, o com els únics possibles. De cap a cap de serralada, de mar a mar, trobaríem senyals a la pell dels Pirineus que ens mostren com es va teixir la civilització pirinenca, gràcies a un trets culturals semblants, que no pas idèntics. Una civilització d’economia ramadera, agrícola i forestal, la qual s’ha servit i se’n serveix encara, de la força de l’aigua per a treballar i treure’n profit energètic. Una civilització pirinenca que té, malgrat que en certs indrets ja només sigui record d’una tradició que va ser molt viva, pactes segellats de molt antic, alguns ni escrits, de tan vells com són, que fan més ben travada la vida comunitària. Al llarg dels Pirineus, hi ha desenes i desenes de llocs de trobada anual, en colls, en ports, en ermites amb culte de més antic, que ha perdurat en forma de pedres dretes, de menhirs, fites que tenen la funció de marcar, d’asse­nyalar. I no cal que parlem, perquè ens hi distrauríem, de les llegendes i contalles escampades per les crestelleres pirinenques, recordatòries de passos i gestes guerreres, de tanta força que ens fan recular, amb vista borrosa però entrellucant-hi clarianes, mil i dos mils anys i tot.
La jornada d’avui a les Escaldes, sota el lema La marca Pirineus, s’afegeix a aquest devenir històric dels pobladors del Pirineu. Pot sonar el títol com a marca fronterera; o més encara, en pensament comercial modern, com si només es fes referència a vendre els Pirineus com un producte, com una promoció turística. No diria que sigui només això. Hi hem de veure en aquesta marca, més un sentit de coneixement, des de fita a plantar, com si es tractés de posar una pedra dreta, un molló d’avinentesa interpirinenca que faci veure la serralada com un espai habitat i viu, cordial. Paraula, aquesta darrera, que ens porta a parlar de cordillera, encara que segons la normativa de la llengua catalana, hem de dir serralada. Cordillera dels Pirineus, emprat per la gent gran i en la literatura pirinenca abans de normalitzar el català, és una paraula molt bonica que lliga, com el cordill, com una corda i que batega, com el cor. D’aquí cordar, encordar, encordillar el Pirineu tram a tram, per mantenir-lo com una realitat geogràfica i humana, feta de trossos semblants, com dèiem al principi, però de diferents costums i tarannàs. Saber relligar, relligar-nos, de ben segur que és allò que més ens convé.