En els convenis internacionals, redactats per donar cos a unes idees sorgides de les respectives parts, s’acostuma a fer una declaració inicial on queden reflectides les bones voluntats d’entesa i de col·laboració. Segueix després l’exposició de motius i ja el tema del qual es tracti. Queda escrit així, com a guia pels qui tindran la responsabilitat de materialitzar els acords i els termes convinguts. La signatura final li donarà el toc de solemnitat necessària per tal que passi a la història com un fet singular beneficiós per les dues bandes. A nivell més local, sense la maquinària diplomàtica estatal, també hi ha taules on es negocien i redacten acords per tal de sumar accions i esforços que portin millores i avenços a les parts acordants. Quan surt un conveni com a resultat de llargues travessies d’intercanvi de parers, la cosa és celebrada i se’n fa ressò tothom. A partir d’aquell moment, allò escrit i donat com a bo servira de referència i s’hi anirà a raure en cas d’entortolligaments o de perdre el pas. I com tots els convenis porten escrit, tindrà validesa i serà efectiu durant un termini de temps, que podrà ser allargat si cap de les parts no manifesta el contrari.
A la serralada dels Pirineus, que són motiu de parlaments en les vuitenes Trobades culturals pirinenques, a celebrar avui a les Escaldes, el fet de ser frontera administrativa entre dos estats, ratlla fronterera traçada –tret d’excepcions com la vall d’Aran i la Cerdanya–, resseguint l’aiguavessant entre el nord i el sud, i a la vegada a la partició en franges travesseres de diferents comunitats, com la catalana, l’aragonesa, la navarra i la basca; l’entesa i a voltes la desentesa, fa segles que dura. Les comunitats pirinenques, arrelades en aquestes valls i muntanyes des de la prehistòria més primerenca, han posat en pràctica els acords que volgudament han entès com els millors, o com els únics possibles. De cap a cap de serralada, de mar a mar, trobaríem senyals a la pell dels Pirineus que ens mostren com es va teixir la civilització pirinenca, gràcies a un trets culturals semblants, que no pas idèntics. Una civilització d’economia ramadera, agrícola i forestal, la qual s’ha servit i se’n serveix encara, de la força de l’aigua per a treballar i treure’n profit energètic. Una civilització pirinenca que té, malgrat que en certs indrets ja només sigui record d’una tradició que va ser molt viva, pactes segellats de molt antic, alguns ni escrits, de tan vells com són, que fan més ben travada la vida comunitària. Al llarg dels Pirineus, hi ha desenes i desenes de llocs de trobada anual, en colls, en ports, en ermites amb culte de més antic, que ha perdurat en forma de pedres dretes, de menhirs, fites que tenen la funció de marcar, d’assenyalar. I no cal que parlem, perquè ens hi distrauríem, de les llegendes i contalles escampades per les crestelleres pirinenques, recordatòries de passos i gestes guerreres, de tanta força que ens fan recular, amb vista borrosa però entrellucant-hi clarianes, mil i dos mils anys i tot.
La jornada d’avui a les Escaldes, sota el lema La marca Pirineus, s’afegeix a aquest devenir històric dels pobladors del Pirineu. Pot sonar el títol com a marca fronterera; o més encara, en pensament comercial modern, com si només es fes referència a vendre els Pirineus com un producte, com una promoció turística. No diria que sigui només això. Hi hem de veure en aquesta marca, més un sentit de coneixement, des de fita a plantar, com si es tractés de posar una pedra dreta, un molló d’avinentesa interpirinenca que faci veure la serralada com un espai habitat i viu, cordial. Paraula, aquesta darrera, que ens porta a parlar de cordillera, encara que segons la normativa de la llengua catalana, hem de dir serralada. Cordillera dels Pirineus, emprat per la gent gran i en la literatura pirinenca abans de normalitzar el català, és una paraula molt bonica que lliga, com el cordill, com una corda i que batega, com el cor. D’aquí cordar, encordar, encordillar el Pirineu tram a tram, per mantenir-lo com una realitat geogràfica i humana, feta de trossos semblants, com dèiem al principi, però de diferents costums i tarannàs. Saber relligar, relligar-nos, de ben segur que és allò que més ens convé.
