Jordi Pasques

Divendres al vespre surt a les notícies de la televisió catalana el Josep Maria Troguet explicant que el fum del foc de Calbinyà ha mort dues ovelles. És l’anècdota concreta i humana d’un incendi atiat pel vent i per la secada que pateixen boscos i pastures arreu. Les ovelles mortes, cas de no haver estat caragolades pel fum, aquesta primavera que ja tenim a les portes i el proper estiu, s’haurien amorriat sota els garrics i cercant més frescor i herba tendra marxant muntanya amunt. Però també s’haurien trobat amb unes pastures eixarreïdes, agostades abans d’hora, escasses i primes. Sense neu abundosa ni pluja, l’herba ho té magre i aquest estiu, si la pluja del cel que no vol baixar no es decideix a fer-ho, podem veure un munt de focarrals com el de Calbinyà, com el de Gerri, com el de Montanissell, com el de Pui de Lleràs o el de Llagostera, per dir-ne els parions al de Calbinyà. El país està sec, assedegat i batut pel vent glaçat que ha més que recremat, rostit l’herba de la muntanya. Si hi hagués hagut prou neu a les altures de la muntanya d’Arcavell, d’Estamariu i de Bescaran, que són pastures d’estiu, l’herba, encara que morta pel fred, tindria la saó que la neu en fondre’s va deixant anar de mica en mica. Val més una bona nevada que una bona femada, fa la dita. En arribar el bon temps, la brotada primaveral transformaria el color aterrossat i pàl·lid dels rasos en el verd viu i joiós. I el bestiar hi pujaria i nosaltres ens hi enfilaríem a gaudir-ne i a fer una costellada a la font de la Rabassa. Emperò, aquest estiu, si no plou, pinta molt malament i podria ser un estiu aspre, per dir-ho com ho fa el vell Tahussà, el Roc de Coll de Nargó, quan vol dir que no veu la cosa clara i més aviat que s’ha d’escometre amb penes i treballs.
A hores d’ara, matí de dissabte, l’incendi de la solana de Calbinyà, una solana que té més extensió i bosc del que pugui semblar, ja és un altre foc guardat en el record. Encara hi volen i runrunegen els helicòpters apagafoc, espiant com un aligot la fumerola d’alguna soca encesa prop de les vores o alguna rel o bé tou de molsa amb el caliu al dessota per deixar-hi anar la clatellada d’aigua si cal, però el flameral del migdia i tarda de dijous i l’estampa apocalíptica de l’Urgellet de cel rogenc i agrisat pel fum, gràcies a la feina dels bombers i dels veïns que els han ajudat a combatre les flames, ja és un neguit passat. Els bombers de Catalunya, ajudats pels bombers d’Andorra, que també quedi escrit. Ajudant-se com a bons veïns. Ajuda que altres cops també ha estat efectiva, com en l’incendi del dia 29 de juliol de 1984 al bosc de la Quera, a Sispony, del qual, els que fent de bomber vam pujar de Catalunya a ajudar els bombers d’Andorra en les tasques d’extinció, en guardem un record personal inesborrable. En aquell cas, l’ajuda catalana va ser esperó perquè el servei d’extinció d’incendis i salvament andorrà adoptés tecnologia adequada als incendis forestals, ja que empraven el sistema francès d’aleshores, això és màniga grossa que treu molta aigua però que per arrossegar-la pel bosc representa una pèrdua de temps i d’energia. Amb l’agreujant de no poder projectar l’aigua amb prou concentració i força a la mateixa base de les flames i de veure buidat d’aigua el camió en pocs minuts. Tampoc tenien camió amb tracció suficient per superar els terribles pendents de la pista de Carroi. Nosaltres, els bombers de la Generalitat, ens hi vam enfilar sense pensar-nos-ho un moment amb els que ara són relíquia de museu, Pegasos Comet. Actualment, i ja ben aviat després del foc de Sispony, Andor­ra disposa de camions tot terreny, que poden enfilar-se sense impediment per la pista de Carroi i equipats amb bomba d’alta pressió i màniga de diàmetre petit per atacar, amb l’ajuda de l’helicòpter, qualsevol foc que gosi treure el cap en terra andorrana.
El foc de Sispony, com tots els incendis, va tenir tocs d’humanitat que fa de bon recordar, com el que hem comentat del Josep Maria Troguet parlant de les dues ovelles ofegades pel fum al cortal del cal Serni de Calbinyà i altres viscuts per anònims protagonistes. Són els fets, els moments de cordialitat, d’entrega, de relació humana davant la desgràcia. Al foc de Sispony van ser i són vives, lligades al cor del record, les mantes que la jove Creu Roja Andorrana, creada el 1980, ens va fer pujar a la nit. Són la col·laboració de gent com el Maño, agafat a la màniga deu hores seguides apagant de dalt a baix. Deu hores d’empalmar màniga, amb esforços titànics degut a la pressió pel fort desnivell. No va caldre, en certs moments, ni engegar la bomba. Aquelles deu hores compartides amb el fornit i animós Maño i el seu bigoti, són sempre reviscudes en mirar, tot anant de l’Aldosa cap Anyós, a l’altra banda de vall, a l’obaga de Carroi, l’àrea cremada, ja ben poblada de bedolls, que gusten de créixer més que els pins on el foc ha fet clariana. I són les atencions de l’Ot i la seva dona a l’hostal de Sispony, on vam passar la segona nit, ja apagat el foc, després de refrescar-nos i mig treure’ns la ronya de la cendra i el fum abocats al cóm de la font. I són les plates d’ensaladilla russa que van portar de la casa de colònies dels Cortals de Sispony a mitja tarda. I són les paraules “al cap dels anys” del Francesc Areny, el Panxo, quan en parlem mirant enrere.
Si no plou, si la pluja del cel no arriba, “si la pluja no sap ploure”, com canta el Raimon, haurem de començar a pensar a cantar tots plegats fent alguna rogativa a Sant Ermengol, com sempre s’havia fet. Al costat de plans de reactivació de la ramaderia i agricultura de la muntanya, abandonada a la dissort del foc perquè fa anys que la gent que s’hi dedicava va marxar a buscar millor manera de guanyar-se la vida; al costat d’una reflexió conjunta de què volem que sigui el paisatge, si el volem treballat o en equilibri, això és amb bestiar que el pasturi i pagesos que el llaurin i sembrin i amb indústria forestal que en tregui fusta, o volem que tot, antics camps de conreu i pastures es poblin de bosc i el dia que hi hagi un foc gros hi perdem bous i esquelles i tot passi a ser un ermot, per desgràcia de tots. Al costat de fer la feina que toca –es parla d’una planta de biomassa a l’Alt Urgell que aniria molt bé per treballar segons quines masses forestals– jo faria una rogativa en processó i cantaria els gojos a llaor de Sant Ermengol: “Deu-nos pluja a raig de doll, oh gloriós Sant Ermengol”, com tants pobles urgellesos havien fet, seguint la tradició durant segles a l’Urgell de baix i a l’Alt Urgell. Fixeu-vos si hi pot la tradició, tal com a m’hi m’ho explica l’historiador Climent Miró i Tuset, que si mirem les persones que a l’Urgell es deien Ermengol abans de l’arribada de les aigües del canal d’Urgell, fa 150 anys, a les terres abans de secà, els trobem en gran nombre, mentre després d’arribar l’aigua el nom d’Ermengol no es posà tant. Sigui com sigui, que plogui, i que ho faci aviat i amb seny, sense obrir esvorancs i rompre marges.

Ha aparegut de sobte Sheldon Adelson, el gairebé octogenari americà ric que vol invertir mils de milions d’euros a fer una mena de Las Vegas a Europa. Diu que té el projecte a punt i només ha de decidir entre Catalunya o Madrid. Per això dimarts va ser convidat al Palau de la Generalitat per mirar de fer-lo decantar per les delícies del pla agrícola i fèrtil del Llobregat. En sortir de l’entrevista amb el president Mas i els alts càrrecs del govern català, vam veure com Adelson deixava anar una rialla assegut al seient de davant del taxi que el retornava a l’aeroport del Prat, just a tocar d’on se li ofereixen les 600 hectàrees per construir el complex lúdic. En aquella rialla, pitonisses i endevins hi poden veure si dins seu ja hi coïa el desig d’invertir a Barcelona o bé era per distreure la perdiu i acabar fent-ho a Madrid. Aviat ho decidirà i es podrà dir a Barcelona contro, recontro i Sant Vicenç o bé abandonar el joc. En qualsevol cas, el mig somriure de Sheldon Adelson en sortir de la Generalitat, serà per un temps -salvant totes les distàncies- tan enigmàtic com el de la Mona Lisa pintada per Leonardo da Vinci fa més de cinc-cents anys. I prego perdó a Da Vinci per aital comparació.
La notícia de la possible concreció del projecte en terra catalana ha sacsejat redaccions de diaris, ràdios i televisions, delerosos a capturar i difondre altres coses que les malures econòmiques i socials. Amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit hem vist on podria anar el conjunt de casinos, hotels, botigues, sales d’espectacle i fins i tot la base operativa a Europa del Cirque du Soleil. A més, hem pogut descobrir uns terrenys propietat del Futbol Club Barcelona, comprats en època del president Laporta per 18 milions d’euros i que allà s’estan. La notícia també ha servit per conèixer els que podrien ser veïns de l’Eurovegas, com l’aeroport del Prat, que el tindria a un cop de roc. O les relíquies naturals dels patamolls que en temps dels romans van començar a ser colgats i culturitzats agrícolament, com l’estany del Remolar i més que estany, la bassa de la Murtra. I per goig dels nostres ulls, sobre la imatge feta des del cel, hi veiem les ben ordenades finques i finquetes de conreu que formen el parc agrícola del Baix Llobregat, un rebost de verdures que abasta els mercats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així que entre aeroport i maresmes a llevant i un bé de Déu de camps de conreu, hi aniria el somni europeu, així li’n diu ell, de Sheldon Adelson. Un somni de multimilionari dedicat als negocis d’aquesta mena, que deuen rajar molt per invertir de cop una morterada de 12.000 milions d’euros. I no cal que fem el càlcul en pessetes perquè l’atordiment encara seria més gran.
Les reaccions tampoc s’han fet esperar. Hi ha gent a favor i gent que no en volen sentir a parlar. Aquests darrers, per raons d’impacte ambiental, de desequilibri social, de model de societat. Els favorables al projecte, alguns moguts més pel cap que pel cor, hi veuen una oportunitat per capejar la desocupació amb la creació de milers de llocs de treball i dinamització de l’economia catalana. A tots, però, hi estiguem d’acord o no, el sol fet d’imaginar com seria, recordant imatges de Las Vegas, ens provoca un neguit existencial, un rau rau dels que et fan pessigar la pell de la consciència i respirar fondo. És ben cert que el món ens fa, més que nosaltres, pobres pecadors, fem el món. I si volguéssim entendre o abastar dins el nostre cap els perquès acabaríem perdent aigua com una regadora vella. Així que esperitats o amb mandra, haurem d’esperar a veure-les venir.
Qui no ha estat mandrós a dir-hi la seva és l’escriptor italià Roberto Saviano, famós per haver denunciat en el llibre Gomorra, l’any 2006, obertament capos i accions de la Camorra napolitana i ara és un objectiu a batre que ha d’anar amb escorta permanent i obligat a no tenir un lloc on poder reposar més de tres dies seguits si vol conservar la vida. Saviano afirma que si l’Eurovegas s’acaba construint a Catalunya, aterrarien a Barcelona els elements de la màfia que han perdut força en altres latituds i allí es reciclarien en activitats il·lícites associades al món del joc i del diner fàcil. Observació que constata el que ja succeeix en altres costes mediterrànies lligades a promocions immobiliàries desmesurades i en bona part passades de voltes, molt per sobre de la mida humana. Però com hem dit suara, haurem d’estar a les verdes i a les madures, perquè des que el món és món els ulls dels homes n’han degut veure de tots colors.
Acabarem aquest regest posant una nota relaxada sobre el tema. En aquesta competició amb Madrid, Catalunya tindria un puntal si encara fos viu aquell català universal que va ser en Xavier Cugat, de nom complet Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu que, en néixer Adelson a Boston el 1933, ja campava per Nova York amb el seu violí al costat d’Enrico Caruso, precedent de l’aterratge a Hollywood de la mà de Charles Chaplin. Xavier Cugat va ser present en el despertar i despegar dels fenòmens artístics i d’espectacle polaritzats al Hollywood de Califòrnia i Las Vegas de Nevada, separats curiosament per la distància que hi ha entre Barcelona i Madrid, 600 quilòmetres. De bracet amb estrelles com Esther Williams o Frank Sinatra, el gironí nascut a la plaça de l’Oli era un puntal al món musical de l’Amèrica exportadora de cinema que enlluernava Europa i la resta de l’univers.
Si encara fos viu, segur que dimarts Sheldon Adelson l’hauria anat a veure al Ritz de Barcelona i el Cugui, habitual de Las Vegas, on l’agost del 1966, al recent estrenat Caesars Palace, ell s’hi va casar en cinquenes núpcies amb Charo Baeza, que tenia 15 o 25 anys, segons mirem la data de naixement oficial o ens creiem el que diu ella. El que és segur és que en Cugat en tenia ja 66, matiner com va ser en néixer el dia 1 de gener del 1900. Si Adelson l’hagués visitat al Ritz, segurament l’hauria fet triar l’emplaçament al Llobregat. Si acaba sent així, el dia de la inauguració quedaria bé posar el nom del Cugat a l’avinguda principal de l’Eurovegas, com ara Xavier Cugat Boulevard, mentre sona per megafonia la melodia del Coconut pudding vendor. Si no és així i l’Eurovegas s’acaba fent a Madrid, sempre ens quedaran les gustoses escarxofes del Baix Llobregat, que potser ens faran més feliços i tot.

Qui ho havia de dir, que un dia veuríem la tennista Arantxa Sánchez Vicario, amb llàgrimes als ulls i angoixada, parlant davant les càmeres de la seva vida privada. Aquella noia que tenia sempre la rialla a la cara, rialla de trapella, i mostrava força i simpatia, avui és una dona marcada per un drama familiar fet públic per ella mateixa, derivat, segons explica en el llibre biogràfic que acaba de sortir, titulat: Vamos. Memoria de una lucha, una vida y una mujer, dels tractes rebuts per part de la seva família, pare, mare i germans. L’Arantxa descriu les penúries emocionals a les quals s’ha vist sotmesa, en bona part per la seva mare, que la tenia controlada i la tractava com si la tennista no tingués personalitat i criteri propi. A més, dels diners gua­nyats durant la seva carrera professional, entre el 1985 i el 2002, que són molts milions d’euros, es veu que n’hi ha una part que han anat a inversions, a paradisos fiscals o a adquisició de cotxes o finques sense que ella en tingués constància. Operacions que diu que les va fer el seu pare i l’advocat que la representava. Tot plegat, una història trista i crua, demostrativa que els diners no porten la felicitat i que els diners podreixen fins i tot les més estretes relacions de família.
Aquesta història de sèrie negra de l’Arantxa Sánchez Vicario també té la seva connexió andorrana. L’Agència tributària espanyola, la que recapta els impostos estatals, li reclama segons es diu, 4,5 milions d’euros, de les obligacions tributàries que no va pagar quan tenia residència al Principat d’Andorra. Un trasllat, diu Arantxa, que es va veure obligada a fer per indicació dels seus pares. A més, la tennista, el 2010, va interposar a la Batllia una demanda judicial contra el seu pare i l’advocat que havia estat d’ella, pels 6 milions d’euros “desapareguts” de comptes en entitats bancàries andorranes. Trista i penosa història, ho tornem a dir.

Diuen que ha marxat el darrer gran artista català del segle XX. Joan Miró, que va morir l’any 1983, i Salvador Dalí, mort el 1989, fa temps que formen part del record. Ara Antoni Tàpies, finat a la ratlla dels noranta. Tots tres han estat fenòmens creatius amb caràcters i tarannàs diferents. Del Miró captingut al Dalí, diguem-ne, esbojarrat, fins al Tàpies temperat, els tres deixen a l’art un llegat visible i perdurable. I els tres tenen santuaris de la seva obra. Miró a Montjuïc, Dalí a Figueres i Tàpies al carrer Aragó de Barcelona, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. En el cas de Dalí i Tàpies, coincideixen a tenir el títol de marquès, ja que el rei d’Espa-nya, Joan Carles I, va crear el marquesat de Dalí de Púbol el 1983 i el marquesat de Tàpies el 2010. Ens pot semblar una curiositat i fins i tot un anacronisme, però així és la història. En aquells espais que són museus, també ben diferents, com el món dels seus creadors, hi poden anar a tastar la cultura que ens han deixat, cultura a l’abast i complementada, en el cas dels museus de les fundacions Miró i Tàpies, amb una interessant biblioteca especialitzada en art.
El reconeixement a l’obra de Tàpies ha sofert una sèrie de contrapunts al llarg de la seva carrera artística. Ser el més jove dels tres grans artistes catalans comporta fer-ne comparacions. Hi ha qui resumeix l’acceptació de l’obra de Tàpies amb l’esquemàtica i injusta frase: “Té grans detractors però també grans admiradors”, com si s’hagués de justificar un equilibri, com si es tractés de pesar en una balança la quantitat dels afins o dels contraris. I això és injust, ja ho hem dit. Si podeu veure i sobretot escoltar el programa especial que TV3 ha emès amb motiu de la seva mort, la pròpia veu d’Antoni Tàpies us l’aproparà i així l’entendreu i el podreu interpretar millor.