Als països del nostre entorn s’atorga als estrangers amb un temps de residència el dret a vot a les eleccions municipals, com a mitjà d’integració social, mentre que al nostre país l’única possibilitat de participar en la vida pública és adquirir la nacionalitat andorrana. A diferència d’èpoques anteriors, quan la nacionalitat associava integració política i avantatges econòmics, amb el nou escenari d’obertura econòmica, els drets econòmics es vincularan a la residència, mentre que la nacionalitat quedarà limitada a l’estricte exercici dels drets polítics.
La legislació sobre nacionalitat, desenvolupada durant el segle XX, va voler preservar la identitat nacional. Aquesta mentalitat restrictiva va condicionar que les lleis de nacionalitat anessin darrere de la realitat social i integressin amb retard i de forma gradual sectors força arrelats de la població. A partir dels anys noranta neix la necessitat d’equilibrar la població de fet amb la de dret, i el 1993 es reconeix, per primera vegada, el dret a la nacionalitat per als estrangers amb 33 anys de residència. El 2004, el temps exigit s’escurça a 20 anys. Ara, el PS vol proposar reduir-lo a 15 anys, encara que molts polítics creuen que no és el moment adequat. Tot i significar un petit avenç en la consecució dels drets polítics, el debat a l’entorn de rebaixar cinc anys el temps exigit no és l’única clau d’interpretació del problema que té un abast més ampli. Malgrat la crisi, els residents estrangers encara representen el 57% de la població total i uns 13.000, segons la premsa, que podrien adquirir la nacionalitat no ho fan per raons diverses. Aquesta desafecció hauria de ser objecte d’un estudi rigorós per orientar el legislador en matèria de nacionalitat i de drets polítics.
L’ampliació de la nacionalitat als residents, iniciada amb el canvi de mil·lenni, no tan sols ha estat necessària, sinó que ha de continuar de la mà de l’obertura econòmica. La participació política és una manera de reafirmar la democràcia i, a manca d’altres vies d’accés als drets polítics, la nacionalitat esdevé un mitjà directe i efectiu d’integració. És necessari fer-ho a temps i convé que les decisions no es demorin per evitar la desafecció que es pot produir en determinats sectors socials, si no s’arriben a integrar.
L’opinió pública és cada vegada més sensible a la igualtat entre els sexes, però queden algunes assignatures pendents com les diferències salarials. Encara que les dones tinguin en contra la difícil conciliació entre la feina i la família, tothom està d’acord que elles concilien més que els homes, situació afavorida per l’Estat del benestar. A Europa, les dones guanyen un 18% menys que els homes, mentre que a Espanya la diferència salarial supera el 20%. Un salari més baix implica que les pensions també seran menors. El poder econòmic es resisteix arreu d’Europa a la presència equilibrada d’homes i dones en els seus òrgans de decisió. Noruega va aprovar, l’any 2003, una llei de paritat de sexes (no menys del 40% per a cap d’ells) als consells d’administració de les empreses, que ha aconseguit augmentar la representació femenina d’un 22% a un 42% el 2009. El Parlament europeu recomana introduir mesures efectives, com les quotes, per avançar cap a la igualtat, en especial a les empreses amb participació pública. La resposta dels països europeus ha estat molt diferent segons els casos, amb mesures que van des de les quotes fins a les recomanacions o codis de bones pràctiques.
El panorama polític andorrà ha canviat a favor de la integració de la dona. Si fa tres dècades la política estava en mans dels homes, ara tenim tres dones amb el càrrec de cònsol i la meitat dels elegits en les darreres generals també són dones. Malgrat la integració política, continua existint discriminació salarial. Segons xifres de la CASS, les dones guanyen un 25% menys que els homes. Els seus ingressos són inferiors en tots els sectors i la disparitat és major als sectors de retribucions més elevades, com la sanitat i, especialment, el sistema financer, en què les dones guanyen un 46% menys que els homes. Per contra, les diferències són menors a l’hoteleria, l’administració pública i l’educació.
Les polítiques d’igualtat no resulten cares, permeten avenços socials i no hi ha raó que justifiqui la diferència salarial, a igual capacitat i lloc de treball. Quantes dones hi ha a les cúpules directives de les grans empreses del país? Què se n’ha fet de la secretaria d’Igualtat que va crear l’anterior Govern? Quan veurem al nostre país una llei d’igualtat efectiva d’homes i dones?
És a bastament conegut que Andorra produeix i importa tabac. El conreu d’aquesta planta s’inicia el segle XVIII per raons d’estratègia econòmica, ja que era objecte de monopoli estatal en els països veïns, i adquireix prou importància per ocupar 600 famílies a principi del segle XX. Va donar origen a una indústria manufacturera que marca la personalitat de Sant Julià de Lòria, on el Museu del Tabac ocupa la seu d’una antiga fàbrica. Els màxims històrics, tant de la producció com de les importacions, es registren l’any 1997. En aquest moment el contraban de tabac adquireix tal virulència que determina el control de les fronteres per part de cossos especials espanyols, en col·laboració amb la policia andorrana i la gendarmeria francesa. En dos anys i mig es confisquen tres milions de paquets de tabac per valor de 6 milions d’euros. La pressió mantinguda sobre la frontera va condicionar el Govern andorrà a prendre mesures per eradicar el contraban.
Ara, el Govern ha entrat a tràmit un projecte de llei per augmentar les taxes sobre el tabac i recaptar uns 102 milions anuals, que representaran una bona part dels ingressos pressupostats. La mesura es vol adoptar per evitar els diferencials de preus excessius en el tabac amb els països veïns i impedir-ne el contraban. El sector del tabac andorrà, desenvolupat a l’empara d’una economia transfronterera, no passa actualment pel millor moment ja que s’està reduint el seu àmbit d’actuació a causa, entre altres motius, que la pròpia societat adquireix consciència del perjudici ocasionat pel consum del tabac.
Les mesures adoptades no s’han justificat amb una raó d’ordre sanitari sinó que han prevalgut criteris d’equiparació de preus amb els països veïns. Habitualment, s’augmenten les taxes al tabac per dissuadir el consum, en canvi veiem que en el nostre cas el motiu és la pressió política internacional, amb el fi d’evitar el frau. Si el Govern volgués evitar els efectes negatius del consum del tabac hauria de dur a terme polítiques actives en aquest sentit, però no hem d’oblidar que la compra de tabac és un dels atractius turístics típics que formen part de la imatge d’Andorra. Per tant, s’ha de fer una valoració de quin argument hauria de pesar més a l’hora d’adoptar decisions polítiques.
El col·lectiu portuguès ha tingut un creixement espectacular d’ençà la seva aparició al nostre país. L’afluència s’inicia l’any 1968 i s’intensifica amb la pèrdua de les colònies i el retorn a Portugal d’un important contingent que residia lluny de la metròpoli. En termes de població assalariada, s’assoleix el màxim l’any 2007, i des d’aquesta data s’han perdut 1.800 treballadors, un 18%, en tres anys. Aquest grup, que representa el tercer col·lectiu nacional, integrat majoritàriament per joves en edat de treballar i procrear, ha contribuït a dinamitzar l’estructura demogràfica nacional.
Fa trenta anys es trobaven en una situació social precària. La seva estada es limitava a períodes curts renovables, tenien dificultats per accedir al reagrupament familiar i molts d’ells vivien en condicions difícils. Sortosament, aquesta imatge ha canviat de manera substancial per la incorporació l’any 2003 de l’ambaixada de Portugal, que s’afegia a les ja existents de França i Espanya. La posterior signatura del conveni bilateral entre Andorra i Portugal, l’any 2007, va permetre als portuguesos amb deu anys de residència tenir els mateixos drets econòmics que els francesos i els espanyols, sense necessitat de prestanoms. L’acord, que va donar drets econòmics a 2.000 dels 13.000 portuguesos censats, també atorgava seguretat jurídica i cohesió social, ja que Andorra es comprometia a donar les millors condicions per fer el reagrupament familiar.
La crisi econòmica ha portat el Govern portuguès a suprimir la representació diplomàtica, que inclou l’ambaixador i la secció consular. S’ha creat una plataforma de residents per evitar perdre els avantatges d’una seu diplomàtica. La comunitat portuguesa d’Andorra que, tradicionalment, ha participat poc en la vida política del seu país i no s’identifica amb els membres de l’actual delegació diplomàtica, es conforma de no haver de desplaçar-se per realitzar tràmits.
Sembla que s’aconseguirà mantenir un cònsol honorari, amb competències encara per definir, però molt més limitades. Aquest cert fracàs no ho és tan sols per a la comunitat portuguesa, sinó també per a Andorra, ja que dels tres països amb què s’han firmat acords bilaterals, Portugal és l’únic que retira la delegació diplomàtica permanent.
A mitjan segle passat es creen les bases d’una forma europea d’entendre el capitalisme que inclouen les pensions, la sanitat i l’educació universals. Malgrat que a Andorra l’obligatorietat de l’ensenyament té uns fonaments anteriors, la història del sistema sanitari és més recent. L’any 1962 s’instaura una assegurança d’accidents de treball obligatòria per als empleats de la indústria, el comerç i l’agricultura. L’assegurança es contracta amb companyies acreditades al país i, en cas d’incompliment, el patró es feia càrrec de les despeses sanitàries i les indemnitzacions. Aquest sistema es manté vigent fins l’any 1968, quan entra en funcionament la Seguretat Social (CASS), d’afiliació obligatòria per als assalariats, autofinançada amb les cotitzacions dels assegurats i les empreses. Aquesta nova estructura sanitària, que superava les reticències parroquials pel seu caràcter centralitzador, era vista pels sectors més conservadors com un sistema de protecció social que només havia de servir als estrangers, ja que bona part de la població autòctona disposava dels mitjans per afrontar els riscos de malaltia i hospitalització allà on volgués. En poques dècades s’assoleix un acceptable grau de benestar, encara que no sigui comparable al dels països nòrdics. Però aquest Estat del benestar aconseguit es veu trontollar a mesura que avança la crisi. Les causes són a bastament conegudes: davallada del turisme, reducció de més de 4.000 llocs de treball en tres anys i de les cotitzacions que se’n deriven, i l’empobriment progressiu d’una capa social vinculada als treballadors de la construcció, entre d’altres. El Govern ha denunciat la insostenibilitat del sistema de pensions dels funcionaris i proposa un nou model per viabilitzar les jubilacions, basat en tres aportacions complementàries: la que es rebrà de la CASS per la cotització efectuada durant la vida laboral, una mixta sufragada entre el treballador i l’administració, i un pla de pensions que s’han de fer els assalariats. Sembla que assistim a una nova embranzida del sistema financer enfocada als plans de pensió i a les companyies d’assegurances complementàries, és a dir, orientada a suplir les futures mancances que es preveuen. Tot plegat, és un pas enrere que ens retorna al model de país de fa mig segle.
En el darrer mig segle hem assistit a un creixement exponencial de les xifres d’afluència turística, que van fregar els dotze milions de visitants amb el canvi de mil·lenni i que han sofert una important davallada els darrers sis anys, tot coincidint amb la crisi econòmica. S’han creat unes infraestructures sobredimensionades, tant públiques com privades, davant l’expectativa d’un creixement continuat, oblidant els factors externs que condicionen els moviments turístics i el sostre de la capacitat d’acollida del país.
A partir del 1977 el turisme espanyol supera amb escreix el francès, però aquest diferencial, que es manté fins a l’actualitat, s’ha reduït en la darrera dècada i les afluències tenen tendència a convergir. Els destins preferits dels espanyols quan viatgen fora de les seves fronteres són els països europeus. França, que ocupa una primera posició consolidada, supera el 20% de les destinacions dels espanyols quan viatgen a l’estranger. En contrapartida, Andorra, que l’any 2001 ocupava la segona posició amb un 12,9%, ha passat al setè lloc del rànquing, amb un 4,7% de les destinacions turístiques espanyoles a l’exterior de l’any 2010. La indústria turística està subjecta a factors externs i incontrolables, com és el cas de la meteorologia, o de condicionants polítics i econòmics. En són un bon exemple la davallada del turisme britànic i les vicissituds sofertes per l’aeroport d’Alguaire per poder operar fora de l’espai Schengen, autorització que no ha rebut fins al darrer dia de novembre d’enguany, a punt de començar la temporada d’hivern.
Segons l’Organització Mundial de Turisme (OMT), el turisme és un motor econòmic per a moltes economies europees que equilibren la balança de pagaments amb les divises provinents del sector. L’organisme preveu un creixement moderat però continuat per als propers anys, especialment en els països de l’Europa del sud. No hi ha fórmules magistrals per afrontar amb garanties el futur del sector turístic. Ens hauríem de conformar amb el turisme que tenim i procurar que els nous projectes es guiïn per principis de sostenibilitat. Hauríem de ser optimistes perquè, malgrat que es tracta d’un sector vulnerable, segons les previsions de l’OMT, té un significatiu potencial d’expansió en les properes dècades.
Andorra, com a destinació turística, gaudeix d’una quota de mercat important que fa del país un centre d’atracció de fluxos turístics d’importància regional. El turisme andorrà ha conegut tres grans etapes diferents: la del turisme elitista, el de transició i el de masses. El turisme elitista, propi del segle XIX, és el que practicaven les classes acomodades. El de transició, propi de la dècada dels anys trenta, és el precursor del turisme de masses i coincideix amb l’època dels viatges per motius de salut, descans o cultura. A partir de la segona meitat del segle XX, Andorra inicia una fase d’expansió econòmica que coincideix amb la irrupció del turisme de masses, marcat pel fet comercial. L’oferta s’amplia i, entre els anys seixanta i vuitanta, es creen les cinc estacions d’esquí actuals que s’agruparan en dos grans dominis el 2003. Mentre augmenten les inversions privades i públiques en funció del turisme, l’impacte econòmic directe i indirecte s’estima en milions d’euros. Aquest model, desenvolupat a la segona meitat del segle XX, aboca a un creixement indefinit dins un sistema finit. Es planteja el dilema de créixer per generar més riquesa o preservar el territori. El consum territorial i l’endeutament comunal es configuren com els dos grans aspectes negatius de la política turística, a més d’altres problemes com la dependència dels operadors turístics. Malgrat les milionàries inversions públiques i privades, el turisme andorrà ha entrat en crisi, a causa de la depressió econòmica mundial i de factors inherents al propi sector. Des dels organismes responsables es parla que Andorra ja no està de moda, que ens hem adormit, que el model turístic resulta obsolet i que a les ofertes tradicionals s’han d’afegir nous atractius. El problema rau que es prioritzen les polítiques basades en el creixement pur i dur que incentiven el consum amb la participació directa dels poders públics a través de grans inversions en obra pública. La manca de planificació ha estat un dels trets del desenvolupament econòmic i es troben a faltar estratègies globals de planificació turística que es plantegin seriosament les repercussions socials i mediambientals. En cap moment s’han proposat, amb el rigor necessari, alternatives que facin un ús no destructiu del territori.
Quan l’any 1968 es produeix la fallida de Sobanca, la resta de bancs es fan càrrec del deute per evitar que el sistema financer andorrà perdi credibilitat i, a canvi, obtenen el monopoli de l’activitat bancària. Dos anys més tard, els representants del coprínceps ratifiquen aquest estatu quo. Si bé és cert que el 1993 finalitza legalment la situació d’oligopoli, tan sols un nou banc s’ha instal·lat al país a partir d’aquesta data. Les necessitats i les circumstàncies del sector financer han propiciat una sèrie de canvis que han abocat a l’obertura progressiva regida pels principis de gradualitat i reciprocitat.
Andorra es decanta per l’obertura, amb la finalitat d’incrementar el teixit productiu, donar més garanties jurídiques als inversors estrangers i afavorir la projecció de les empreses andorranes a l’exterior. La Llei d’inversions estrangeres del 2008 ja disposava obrir al capital estranger prop de 200 sectors amb poca o nul·la presència al país, com la producció industrial, la recerca i el desenvolupament, la medicina estètica i l’educació. El cap de Govern, en el seu discurs del mes de setembre, comunica que l’obertura de les professions liberals es farà de manera imminent i indissociable de l’obertura econòmica a les empreses, amb l’excepció de les àrees que afecten la sobirania.
Aquest procés de globalització comportarà una nova penetració cultural i augmentarà la vulnerabilitat del territori davant d’incidències externes, amb el consegüent afebliment de les estructures de l’Estat. L’obertura no només ha de beneficiar el capital, sinó també el ciutadà a l’hora de treballar, viatjar o residir a l’estranger. D’altra banda, no es pot entendre la globalització sense el reconeixement de la igualtat i la plenitud de drets polítics a tots els residents d’un país. Els nostres representants s’hauran d’esforçar per presentar el procés com quelcom positiu, capaç de reafirmar els elements d’identitat imprescindibles per mantenir la cohesió interna, fer-nos atractius cap a l’exterior i garantir la integració de noves poblacions i activitats. Cal explicar la urgència d’obrir tots els sectors, tots els empresaris i tots els professionals i determinar si regiran també els mateixos principis de gradualitat i reciprocitat que han regit per la banca.
Amb la Llei d’inversions estrangeres del 2008 s’obren 200 activitats econòmiques a la inversió estrangera i el 2012 arriba el torn a les professions liberals… D’ençà que s’inicia el procés d’obertura, els adherents a la nova filosofia van en augment i parlen d’avantatges (m’imagino que deu ser bo). Cal atreure capital estranger i donar garanties als inversors que aterrin al país. Dos factors positius: s’elimina la figura dels prestanoms i s’aconsegueix injectar capital en un moment en què el país es troba mancat. Des de la perspectiva del ciutadà mitjà, i amb el confusionisme existent, ho podríem entendre com que a partir de demà podrem operar amb la companyia de telefonia que millor servei ens proporcioni i, portant-ho a l’extrem, us imagineu que tinguéssim la capacitat de fitxar els millors cracs de la política internacional perquè administrin el país.
No vull entrar en el debat econòmic, però sí en altres consideracions. A Andorra sempre han existit empreses que han fitxat, segons el seu criteri, els més competitius. Aquests cracs sovint s’obliden que, un cop instal·lats al país, passen a integrar-se i diluir-se i que, amb el pas del temps, perden la lluentor que els acompanyava quan van arribar. Només un retret: la necessitat que tenen alguns de justificar-se davant els autòctons, que els porta a dir un seguit de despropòsits com que “els andorrans no estan preparats…” Fa massa anys que sento aquest discurs, que no actua, precisament, de teràpia per a l’autoestima personal.
S’ha decidit obrir les professions liberals i diu el cap de Govern que hem de fer pedagogia. La pedagogia caldrà fer-la amb alguns sectors de la societat que ho veuen com una contraposició al que existeix (parlen de ser competitius, d’eliminar privilegis…). No cal justificar, l’obertura ha de complementar i no excloure. En aquest intercanvi verbal tan profitós, també s’argumenta que l’obertura al capital estranger permetrà escollir metge (em consta que es pot fer), escollir l’advocat quan, via assessorament, tant les empreses privades com les públiques han accedit al que han volgut. L’espai de la columna és limitat i, en definitiva, crec que la majoria de persones que viuen o han viscut en aquest país i hi han treballat, han intentat donar el millor d’elles mateixes.
L’any 1902 Andorra grava amb una pesseta la càrrega de mercaderia entrada al país per finançar la construcció de carreteres, establint-se així la peça clau del futur sistema fiscal. La idiosincràsia nacional, durant dècades, ha afavorit la imposició indirecta i ha defugit la directa. Amb el temps, s’han desenvolupat noves figures que han fet créixer la recaptació indirecta, però, només recentment s’ha abordat la introducció dels impostos directes, com a solució a l’actual crisi. Aquest canvi de model fiscal, aprovat el 2010, afectarà el benefici de les empreses. D’altra banda, el Govern s’ha plantejat retallar els salaris als treballadors de l’administració, amb una previsió d’estalvi superior a quatre milions d’euros, proposta que no ha estat ben rebuda.
Es defineix l’impost com el diner exigit per les administracions als ciutadans per contribuir a la despesa pública i transferir renda als sectors socials més dèbils, mitjançant la inversió en prestacions i serveis. L’article 37 de la Constitució diu que “totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals”. A diferència dels impostos indirectes, que graven el consum, la fiscalitat directa sobre els beneficis empresarials es basa en aquest principi constitucional de distribució de les càrregues fiscals.
El cap de Govern, en el seu discurs, va demanar un esforç col·lectiu per fer front a la crisi, amb la contenció de la despesa, l’augment dels ingressos i el canvi de model econòmic. Entre altres mesures, va parlar d’aplicar un IRPF reduït als salaris i a les rendes elevades. Desenvolupar un marc tributari requereix més temps que l’aplicació de les retallades anunciades, encara que aquestes tenen efectes a curt termini en les arques públiques. La instauració d’un marc fiscal desenvolupat és més transparent, per la distribució equitativa de les càrregues, que les “retallades” dels ingressos. A més, la fiscalitat directa no persegueix tan sols fer front a la crisi, sinó preveure també, a llarg termini, el correcte funcionament de l’Estat social del qual tots gaudim.
