Mª Jesús Lluelles

Com en d’altres aspectes, en el tema del forn també ens manca informació. Malgrat que el pla nacional de residus fomenta el dret a la informació mitjançant les comissions d’informació i vigilància, no s’ha explicat de manera prou clara com variarà la contaminació quan s’importin deixalles de fora. Per entendre millor la problemàtica de la planta de tractament de residus de la Comella, convé recordar els conflictes que es van generar al voltant de l’antic forn i van determinar el seu tancament i la construcció d’una nova instal·lació. Amb el canvi de mil·lenni arriben a Andorra les preocupacions mediambientals que feia temps impregnaven la societat europea. El 1998 s’inicia, amb el vidre, la recollida selectiva que cinc anys després s’amplia i es generalitza per potenciar el reciclatge. El mal funcionament de l’antic forn desencadena una onada de protestes que porta l’oposició a demanar la dimissió de la ministra de Medi Ambient. El forn, que l’any 2001 va cremar més de 37.000 tones de deixalles, es tanca per decret de Govern l’octubre de 2002, pel perill que representava per a la salut pública l’emissió de dioxines en quantitats mil vegades superiors a les autoritzades per la UE. Com a mesura cautelar, es declara zona de màxim risc un sector de la Comella. L’eslògan de les organitzacions ecologistes a les manifestacions de protesta va ser a favor del reciclatge i contrari a la incineració. Quan el Govern decideix bastir un nou forn per substituir el vell, es troba una oposició unànime, amb l’excepció del partit que li donava suport. El PS va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, els col·lectius ecologistes també es van manifestar en contra i el comú de la capital, a més de presentar una querella criminal contra els responsables de la contaminació, es mostrà contrari que la nova planta s’ubiqués a la Comella. El Govern va respondre declarant d’interès nacional la nova instal·lació, fent-la immune a qualsevol actuació contrària del comú d’Andorra la Vella. D’altra banda, el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs del PS. Continuarem parlant del forn, però, vista la història exposada, no sabem si al pacient amb problemes respiratoris se li demana, a més de si és fumador, si també ha respirat durant vint anys els fums de l’antiga torradora.

La imatge exterior que ha donat d’Andorra el cas Dorribo (operació Campió) és deplorable. En alguns mitjans de comunicació espanyols han tornat a aparèixer les etiquetes de “paradís fiscal” que crèiem definitivament oblidades. Cíclicament hi ha periodistes que, des de les seves tribunes d’opinió, confonen les possibles actuacions delictives d’alguns individus amb la idiosincràsia d’un país. Possiblement el fet de ser petits ens fa més vulnerables.
La crisi del tabac, iniciada el 1997, a causa de l’auge del contraban que es dirigia a Espanya des d’Andorra, va exigir pactar una solució amb la UE i revisar la normativa vigent i adaptar-la a nous fets constitutius d’infraccions susceptibles de ser sancionats. Més recentment, la crisi del sucre va provocar que l’executiu espanyol exigís una solució per evitar les exportacions abusives de sucre. El govern de Madrid va considerar deslleial que es col·loquessin de nou a la UE els excedents comunitaris obtinguts a baix preu.
Amb el cas Dorribo s’ha tornat a utilitzar Andorra com a plataforma de distribució de mercaderies, en aquest cas de medicaments espanyols obtinguts a preus preferents. No és la primera ocasió que el nostre país negocia amb la venda de medicaments. Durant els anys cinquanta del segle XX ja es va comerciar amb la insulina, fet que va millorar sensiblement la qualitat de vida d’uns quants espa­nyols, però el mon globalitzat en què vivim no manté paral·lelisme amb l’Espanya de l’autarquia. La multinacional farmacèutica Novartis va decidir aplicar a Andorra un encariment del preu dels seus productes que s’hauria aturat gràcies al compromís d’un major control de les autoritats sanitàries andorranes per evitar les reexportacions dels medicaments espanyols.
Durant el segle XX, especialment durant els conflictes bèl·lics dels països veïns, les administracions espanyola i francesa limitaven l’exportació cap Andorra d’aquells productes que poguessin ser objecte de contraban. Canviar la percepció que tenen de nosaltres els països veïns exigeix un gran esforç col·lectiu, liderat pels nostres representants. S’han firmat acords internacionals en matèria fiscal que haurien de crear les bases d’una nova mentalitat social i s’han d’evitar actuacions que ens recorden un passat que ja hauria de ser història.